franquisme-a-Barcelona-1920x1080 nov 2020

La Guerra Civil a Barcelona es va acabar el 26 de gener del 1939, el dia que els tancs de l’exèrcit de Franco van entrar per la Diagonal. Començava, aleshores, el franquisme, un període de 36 anys de dictadura que va resultar demolidor en tots els àmbits de la societat. A Barcelona, com a ciutat fidel a la República i revolucionària, la repressió del franquisme va ser terrible i venjativa.


Els programes Barcelona sota el franquisme, amb el periodista Manuel Campo Vidal i l’historiador Oriol Junqueras, i pinzellades del ‘Va passar aquí‘, ofereixen una reconstrucció d’aquells 36 anys de franquisme a Barcelona.

1. Exili i afusellaments

En acabar la Guerra Civil, milers de persones van haver de fugir a l’exili per la repressió desfermada pels franquistes. Dels tres milions de persones que en aquell moment vivien a Catalunya, es calcula que un 10 % va prendre el camí de l’exili. 

A Barcelona, més de 1.000 persones van ser afusellades el 1939 al Camp de la Bota, on les execucions es mantindrien fins al 1952.

En el cas dels soldats republicans, la repressió va ser especialment dura. Entre els que van salvar la vida, molts van passar per diversos camps i centres de detenció.

Presons per a homes, dones i nens

A Barcelona, la presó Model va ser un dels principals espais de confinament. Amb una capacitat inicial de 800 presos, va arribar a concentrar fins a 14.000 persones el 1939. També es van obrir presons per a dones, com la presó de dones de les Corts o la de la Trinitat Vella, i per a menors, com els centres franquistes de menors.

La Falange

Quan va acabar la guerra, la Falange es va instal·lar al passeig de Gràcia, convertida en partit únic del règim franquista. Va tenir molt d’èxit i a Barcelona tenia uns 100.000 afiliats pels volts del 1940.

La secció femenina de la Falange estava dirigida per dones de l’alta societat barcelonina. Elles van crear el “servicio social”, una mena de servei militar per a dones solteres de menys de 35 anys.

La Barcelona nazi dels 40

El règim franquista, tot i la seva pretesa neutralitat, va col·laborar decididament amb l’Alemanya nazi i va participar en la deportació de presoners als camps d’extermini. Tan bona era la relació, que l’any 1940 es va produir la visita de Himler a Barcelona per mantenir contactes amb la comunitat nazi alemanya de la ciutat.

Mentre va durar la Segona Guerra Mundial, i sempre amb la complicitat del règim franquista, els nazis van celebrar tota mena d’actes a Barcelona

La Guerra Civil a Barcelona

Cronologia dels fets

Va passar aquí

2. Repressió econòmica

Tot just acabada la guerra, el franquisme va crear un tribunal per confiscar tots els béns dels contraris al règim. A Barcelona, va afectar centenars de famílies. Els béns i els processos de confiscació del franquisme no han estat mai revisats per la llei i els expropiats mai més no han recuperat el seu patrimoni.

Autarquia i estraperlo

Entre el 1939 i 1956, el país va viure els anys de la repressió econòmica, que s’agreujarien el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial.

Van ser anys d’autarquia econòmica, de penúria, d’estraperlo i de racionament. La majoria d’empresaris tenien grans dificultats per aconseguir matèries primeres. Però d’altres, com Muñoz Ramonet, van fer grans fortunes teixint xarxes de corrupció.

Depuracions polítiques

Al final de la guerra, es va instal·lar al Palau Robert la Jefatura de los Servicios de Ocupación, l’organisme d’instaurar la repressió del nou règim a Barcelona. Es va encarregar de la censura de la premsa, de la retirada de tot símbol públic de catalanisme, del canvi dels noms del carrers i de la depuració de 15.000 funcionaris de la Generalitat i uns 2.500 de l’Ajuntament.

També es va crear immediatament, i amb l’assessorament de la Gestapo, la Brigada Social, la policia política del franquisme. La seva seu, la prefectura de la via Laietana, es va convertir al llarg de tota la dictadura en un centre de detenció i tortura dels contraris al règim.

3. Persecució cultural

La repressió econòmica i política va anar acompanyada d’una implacable repressió cultural, que va arribar als seus màxims nivells a l’escola. El mes d’agost del 1939, el règim havia substituït 700 mestres catalans de primària, amb mestres procedents d’Extremadura i Castella.

La llengua catalana va retrocedir tot el que havia avançat a principis de segle. L’ús del català va ser prohibit, de nou, en tots els àmbits de la vida. El català va subsistir únicament com a llengua de transmissió familiar, i la seva ensenyança va passar a l’esfera de la clandestinitat.

Escriptors i intel·lectuals d’esquerres i compromesos amb la cultura catalana van haver de fugir del país. Un grup d’intel·lectuals entre els quals hi havia Mercè Rodoreda i Pompeu Fabra van marxar en el bibliobús cap a l’exili.

Resistència catalanista i renovació pedagògica

Durant els llargs anys del franquisme, va anar sorgint una activa resistència cultural catalanista, gairebé sempre a la clandestinitat. Cal destacar la figura de Salvador Espriu  o la de Ramon Fuster, que va tenir un paper rellevant en la renovació pedagògica. Una altra figura important va ser Joan Triadú, activista cultural i resistent antifranquista.

Rosa Sensat es va crear el 1965 com a moviment de renovació pedagògica. El projecte es basava en l’experiència pedagògica iniciada el 1914 per Rosa Sensat, una mestra que volia transcendir el camí que fins llavors havia pres l’educació i la pedagogia.

Empresaris compromesos i la creació d’Òmnium

Durant el franquisme també hi va haver empresaris compromesos amb la llengua i la cultura catalanes.

Josep Vila Sivill va ser un empresari catalanista que va fabricar la primera estilogràfica de l’estat i el primer bolígraf d’Europa. Els diners que va guanyar amb la ploma i el bolígraf els va invertir en accions culturals.

Un dels fundadors d’Òmnium Cultural va ser un altre empresari, Joan Baptista Cendrós, més conegut com a senyor Floïd.

4. Església i franquisme

Durant el franquisme, l’Església va formar part de la governança del país i va marcar les directrius morals de la societat. No cal dir que aquest ordre moral, conegut com nacionalcatolicisme, va relegar la dona a un rol gairebé exclusivament reproductiu i de cura dels fills, dels homes, de la gent gran i dels malalts.

Malgrat l’aparent religiositat de les classes dirigents i benestants, existia una doble moral que permetia als homes de classe alta freqüentar la prostitució sense cap mena d’impediment ni de penediment.

El Congrés Eucarístic

El XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, celebrat el 1952, va ser el primer acte de masses després del final de la guerra. Va ser un esdeveniment impressionant que va omplir la ciutat de personalitats. A la processó de clausura es calcula que hi van participar 1.000.000 de persones. Un gran acte propagandístic pel règim de portes endins i portes enfora.

Amb motiu del Congrés, es van edificar polígons per fer habitatges per a famílies treballadores. Una de les principals promocions va ser el barri del Congrés i els Indians.

5. Primeres protestes massives

La vaga dels tramvies

El març del 1951, Barcelona va viure la primera protesta massiva contra el franquisme. Un increment del preu del bitllet dels tramvies de la ciutat va provocar la reacció irada dels usuaris, que van organitzar una campanya de boicot a aquest mitjà de transport. La vaga dels tramvies va provocar la destitució del governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría.

L’Afer Galinsoga

Luis Martínez de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia’ durant 20 anys, era un anticatalanista furibund. La seva famosa frase, “Todos los catalanes son una mierda”, va ser el detonant de la campanya de boicot al rotatiu barceloní, que va provocar una massiva cancel·lació de subscripcions. Aquests fets són coneguts com L’Afer Galinsoga.

Els Fets del Palau

Poc després de l’Afer Galinsoga, el 19 de maig del 1960 va tenir lloc una protesta dels sectors catalanistes al Palau de la Música. Aquella protesta, coneguda com els Fets del Palau, va donar impuls al moviment catalanista i va refermar Jordi Pujol com a líder polític.

6. Immigració, la gran Barcelona de Porcioles

Sota el mandat de Josep Maria de Porcioles (1957-1973) es va construir la Gran Barcelona. Aquest creixement espectacular de la ciutat, desordenat, caòtic i amb habitatge de poca qualitat, va servir per allotjar els milers de persones que arribaven a Catalunya procedents de la resta de l’estat per trobar una feina. Però les noves promocions públiques i privades van trigar i no arribaven a tothom. Van ser els anys de l’autoconstrucció i de la proliferació dels barris de barraques.

La majoria dels migrants van arribar a la ciutat amb els trens procedents d’Andalusia i Extremadura, en viatges que duraven fins a tres dies. Durant anys el tren més conegut va ser “El Sevillano“, que venia d’Andalusia.

Les lluites veïnals

Al llarg de les dècades dels 70 i 80, els veïns dels nous barris del “desarrollismo” es van organitzar per reivindicar els serveis essencials que hi mancaven: carrers asfaltats, mercats, clavegueram, transport públic, serveis mèdics, etc. La seva lluita va servir, i encara serveix, per combatre l’herència de la gran Barcelona de Porcioles.

7. La contestació del 70

El final de la dècada dels 60 i l’inici dels 70 van ser temps de protestes contra el règim del dictador Franco. Des dels estaments més diversos de la societat espanyola s’aprofitaven les poques escletxes que deixava el règim.

Els estudiants

El 9 de març del 1966, 500 estudiants i alguns intel·lectuals i periodistes es van tancar a l’església dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants. La tancada va ser coneguda com La Caputxinada.

Mesos més tard, la policia va reprimir amb violència una manifestació de capellans que protestaven contra les tortures que havia rebut un estudiant, Quim Boix.

El moviment obrer

El moviment obrer també va prendre protagonisme. A finals del 1970 i principi del 1971, es va produir la vaga de la Harry Walker. La vaga d’aquesta fàbrica del barri de la Prosperitat va durar 62 dies i es van convertir en símbol de la lluita obrera al final del franquisme. La vaga va tenir com a conseqüència l’inici d’una lluita veïnal per reivindicar espai públic i serveis al barri.

El 18 d’octubre del 1971 es va produir una batalla campal a l’interior de la fàbrica Seat entre la policia i els treballadors en vaga. A resultes d’això va morir Antonio Ruiz Villalba.

Organització política

Les forces polítiques democràtiques també s’estaven organitzant. Ho van fer al voltant de l’Assemblea de Catalunya, una mena de parlament clandestí format per les forces polítiques prohibides, però també per la societat civil organitzada. Era el principal referent d’oposició al règim franquista. Una de les reunions de l’Assemblea va ser sorpresa per la policia i s’hi van detenir 113 persones.

Cal recordar, finalment, que el franquisme va reprimir i va matar fins al darrer dia. La detenció de Puig Antich i la seva execució amb garrot vil, l’any 1974, demostren l’esperit d’una dictadura que va durar 36 anys.

QUIZ|Nomenclàtor franquista a Barcelona

Prova el teu nivell de coneixement sobre la història de la ciutat

Juga