El cop d’estat a Barcelona
El 18 de juliol del 1936, va tenir lloc el cop d’estat militar contra la República. L’endemà, el 19 de juliol, de bon matí, els militars aquarterats a Barcelona van sortir de les casernes per fer-se amb el control dels centres de poder de la ciutat. Davant d’aquests fets, el president Companys i alguns consellers es van desplaçar a la prefectura de la via Laietana per mirar de controlar la situació. Un seguit de guàrdies civils armats i uniformats van pujar per la via Laietana en direcció a la prefectura però, contra tot pronòstic, es van posar a les a les ordres de Companys.
Aquest succés va clarificar la situació a la ciutat davant el cop: d’una banda, hi havia els militars que havien sortit de les casernes, i de l’altra, dos col·lectius que intentaven frenar-los: treballadors organitzats al voltant dels partits i sindicats, i tots els cossos de policia de la ciutat. En aquest context, les milícies de la CNT i la FAI van fer-se amb més de 20.000 armes i amb el control de la ciutat.
Les Milícies Antifeixistes prenen el poder
El 21 de juliol del 36, es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el govern més revolucionari. Les Milícies Antifeixistes havien aturat el cop d’estat a Barcelona amb enfrontaments directes amb l’exèrcit i es van guanyar el dret a prendre el poder real de la ciutat. Companys així els ho va reconèixer i gràcies a aquesta cessió va poder mantenir el seu càrrec i la Generalitat. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el conformaven membres de la CNT-FAI (majoritaris), UGT, PSUC, POUM, ERC, ACR i Rabassaires, però amb un control real per part de la CNT-FAI.
Aquest govern va durar poc per la mala premsa de l’excés de violència dels anarquistes a la rereguarda. Un exemple d’això és el què va passar a El revolt de les monges. La CNT-FAI va abandonar, aleshores, el control de les Milícies i va entrar a formar part de la Generalitat, encara amb Companys de president.
Als enfrontaments armats de juliol del 36 van morir unes 500 persones, gairebé tots, civils i militars. Van morir molt pocs guàrdies civils i només dos policies de la Generalitat. Un dels crims que ha quedat sense aclarir és el que va tenir lloc el 19 de juliol del 1936. Aquell dia, José Seco Martínez, un tinent de 35 anys, va assassinar a sang freda dos policies al mig de la plaça de Catalunya. El crim va quedar immortalitzat per una fotografia d’Agustí Centelles, però mai no se n’ha esbrinat la identitat dels morts.
D’aquells dies n’han quedat dues fotografies icòniques. Una és la foto de la miliciana Marina Ginestà, la miliciana del fusell. L’altra és d’Agustí Centelles, del 19 de juliol del 36, i mostra quatre homes defensant a trets la república atrinxerats rere dos cavalls morts.
Enfrontament pel poder entre comunistes i anarquistes
Al gener del 37, el Comitè Executiu del PSUC, amb presència d’agents soviètics, van decidir fer un cop d’estat defensiu. L’objectiu del PSUC era robar 12 tancs i armes de la República per fer un cop d’estat contra la CNT i fer-se amb el control de la revolta. Tarradellas va fer de mitjancer entre la CNT i el PSUC perquè retornessin els tancs i el conflicte es va tancar, encara que per poc temps.
Dos mesos després del robatori dels tancs, es van produir els enfrontaments coneguts com els Fets de Maig del 1937. Els Fets de Maig van ser un enfrontament armat entre els partidaris d’una revolució social —els anarquistes de la CNT-FAI i els marxistes del POUM—, i els partidaris d’una república —ERC i PSUC—. Aquells enfrontaments entre anarquistes i comunistes es van saldar amb uns 400 o 500 morts en quatre dies i van significar la sortida de la CNT dels òrgans de govern. A partir d’aleshores, el PSUC va tenir més control de la situació.
Amb els nous equilibris de poder, la Generalitat, en col·laboració amb el partit comunista, va crear una productora de cinema per fer informatius i documentals de propaganda. Laya Films, la productora de la Generalitat, va servir per anar contra dos enemics comuns: el feixisme i els anarquistes.
Suport internacional a la República
La República va rebre força suport internacional, tant de persones que van venir a lluitar contra el feixisme, com d’organitzacions diverses —laboristes britànics, cineastes o els quàquers—. També va rebre suport d’algunes personalitats polítiques i estats.
El 19 de juliol del 36, estava prevista la inauguració de l‘Olimpíada Popular de Barcelona. Eren uns jocs olímpics creats amb la intenció de boicotejar els Jocs Olímpics de Berlín 36, celebrats sota el règim feixista. A causa del cop d’estat franquista, les Olímpíades Populars es va cancel·lar, però molts dels atletes que hi havien de participar es van quedar a la ciutat per lluitar al costat de la República.
També van agafar les armes per defensar la República tot un seguit de personatges famosos i intel·lectuals, com Geroge Orwell, un dels millors escriptors en llengua anglesa del segle XX. Orwell es va allistar com a milicià anarquista del POUM en els primers temps de la Guerra Civil espanyola i va viure en directe els Fets de Maig. Va estar defensant la Rambla i, més tard, al front d’Aragó.
Una de les organitzacions internacionals que va fer una tasca més destacada van ser els quàquers, un grup religiós d’ajuda humanitària d’Anglaterra. L’obra dels quàquers va consistir a repartir entre la població aliments de primera necessitat com llet, cacau, llet condensada, sucre, cereals, etc. Al final de la guerra, els quàquers donaven uns 150.000 àpats diaris repartits entre escoles, cantines i cases de colònies. El novembre del 1938, Robert Capa va estar a Sarrià i va deixar testimoni de la feina dels quàquers amb unes fotos fetes a l’Escola Dolors Monserdà.
En plena Guerra Civil, diverses personalitats van visitar Barcelona per donar suport a la República. La plaça de Sant Jaume, el centre del poder a Catalunya, va ser el lloc de trobada d’aquestes personalitats i les autoritats catalanes. Una de les més sonades va ser la de Nehru, futur president de l’Índia, i la seva filla, Indira Gandhi, el juny del 1938.
Bombardejos sobre Barcelona
Barcelona va patir bombardejos a partir del febrer del 1937. Fins al final de la guerra, en van ser un total de 51. La gran majoria van ser bombarejos ordenats per Benito Mussolini i executats per l’aviació feixista italiana. Les incursions aèries van destruir instal·lacions i infraestructures. Però sobretot es van dirigir a la població civil, causant milers de víctimes i la destrucció de centenars d’edificis.
El testimoni de la bomba més cruel de la guerra encara es pot veure a la façana de Sant Felip Neri. El 30 de gener del 1938 una bomba caiguda sobre l’església va matar 40 persones, entre elles 30 nens.
Però els pitjors bombardejos es van produir els dies 16, 17 i 18 de març del 38. Aquells dies van morir un miler de barcelonins sota les bombes dels avions italians. La bomba més mortífera va ser la que va caure davant del Teatre Coliseum, perquè va anar a esclatar sobre un camió carregat amb quatre tones de trilita. Hi van morir unes 500 persones.
La ciutat es va defensar dels atacs de l’aviació feixista amb un seguit de bateries antiaèries distribuïdes a punts estratègics. Una de les més importants es trobava als búnquers de la Rovira, al cim del Carmel.
L’aviació republicana també mirava d’aturar els atacs italians amb els seus avions. En aquestes tasques hi va participar Maria Pepa Colomer, la primera pilot catalana. Tot i que no va entrar en combat, va fer funcions de reconeixement i vigilància.
La República necessitava armes més potents per fer front als avions italians i qualsevol aportació era benvinguda. En aquest context, l’agost del 1937, Josep Belmonte Canyelles, caporal conductor de les forces de seguretat de la República, va presentar al president Companys el projecte del torpede aeri, un coet propulsat per combustible sòlid. Però el giny només podia pujar fins a 4.000 metres, per sota d’on llançaven les bombes els italians, i el projecte es va desestimar.
Els refugis antiaeris
Els dos primers bombardeigs sobre Barcelona van despertar la febre constructora de refugis antiaeris. Cada veí, cada carrer, cada associació, volia el seu propi refugi. El juny del 1937, la societat civil havia construït uns 300 refugis, i en dos mesos ja n’hi havia el doble. En total se’n van fer 1.400. L’Ajuntament, davant d’aquest desori, va agafar les regnes i va fer 24 refugis en forma de galeria de mina. També va construir 11 refugis a algunes de les places més cèntriques d’alguns dels barris de la ciutat. Un dels que encara es mantenen és el refugi 307, al poble-sec. Muñoz Díez, un paleta de la CNT, va ser l’ideòleg dels refugis antiaeris.
Al carrer de Bailèn, número 166, encara s’hi pot veure el refugi Elizalde, l’únic refugi industrial de la Guerra Civil. Va ser construït per protegir els treballadors de la fàbrica d’automòbils Elizalde, la primera indústria de l’automòbil catalana.
Al carrer de Peronella, a Sant Andreu del Palomar, hi ha un dels 1.400 refugis particulars que es van construir. És un refugi antiaeri sota de casa, trobat per casualitat pels compradors del local ara fa pocs anys.
Els metges, els altres herois de la guerra
A Barcelona, i per centralitzar l’atenció dels ferits pels bombardeigs, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser nomenat Centre per la Defensa Civil de Barcelona. Els cirurgians d’aquest hospital van treballar sense descans per atendre els milers de ferits dels bombardejos. Van ser els altres herois de la guerra.
Un d’aquells metges de Sant Pau era el doctor Trueta. El mètode que va idear pel tractament de les ferides de guerra va salvar milers de vides.
Al front, va sorgir la necessitat de disposar de sang per atendre els ferits. Però en aquella època les transfusions es feien de braç a braç. El doctor Frederic Duran i Jordà va ser el primer en transportar sang al front per atendre els ferits de guerra i va crear el primer banc de sang.
Presons i txeques
El Poble Espanyol durant la Guerra Civil va perdre la seva vessant lúdica i es va transformar en un camp de treball, el més important dels sis que hi havia a Catalunya. De fet, va ser la seu de la resta dels camps. En aquest centre s’agrupaven i es tornaven a distribuir presoners que venien de diferents llocs. Es va omplir de quintacolumnistes, feixistes, acusats de donar suport al cop d’estat, pròfugs de l’exèrcit republicà, anarquistes i delinqüents comuns. Va rebre entre 7.000 i 8.000 presos.
Del 1934 al 1939, un vaixell ancorat al port de Barcelona va ser una presó flotant on hi van anar a parar milers de persones. Hi van passar, entre d’altres, el president Companys i el seu govern, i l’alcalde de Barcelona. A partir del cop d’estat, els presoners van ser els militars insurreccionats i els que hi van donar suport. Aquest vaixell era l’Uruguai, de transatlàntic a presó flotant.
Durant la guerra també van sorgir, al bàndol republicà, nous espais de confinament i tortura. Són les anomenades txeques i una d’aquestes era la txeca de Sant Elies. Un personatge ben fosc estava al darrere del disseny i sofisticació d’aquests espais: Alfonso Laurencic, l’home de les txeques.
El final de la guerra
L’any 1938, la República tenia greus problemes financers i tenia necessitat de recaptar diners. Emetre i vendre segells va semblar una bona alternativa. Un bon reclam pels col·leccionistes podria ser la creació d’un segell commemoratiu d’un correu submarí. Però calia que el correu submarí fos real. Per a aquest motiu, es va muntar el viatge del primer correu submarí.
La desfeta dels fronts de l’Ebre i del Segre, a finals del 1938, van marcar el principi de la derrota de la República i van precipitar l’exili de milers de persones. En total, van marxar uns 470.000 catalans. Entre aquelles persones, hi havia un grup d’intel·lectuals molt significats amb la República que treballaven a l’Institut d’Estudis Catalans. Van marxar en un autobús cap a França, el bibliobús cap a l’exili.
Amb l’exèrcit franquista a les portes de Barcelona, el president de la Generalitat, LLuís Companys i l’alcalde de la ciutat, Hilari Salvadó, van marxar a l’exili. Miquel Serra Pàmies, dues vegades conseller de la Generalitat, i la resta de consellers del PSUC, es van quedar per mantenir el control a la ciutat en les hores finals. Entre altres coses, van organitzar una sortida a l’exili estructurada i van anar desmuntant les bosses de resistència del PSUC per evitar morts inútils quan la derrota ja era evident. També van evitar que Barcelona fos terra cremada.
El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes van entrar amb els tancs per la Diagonal, fent evident la seva victòria.
Afusellaments i repressió
La victòria franquista va anar seguida d’una forta repressió i una sanguinària venjança, amb desenes de milers de consells de guerra, milers d’afusellats, empresonats o depurats. Les autoritats catalanes van ser perseguides a l’exili fins l’assassinat del president Lluis Companys a mans del règim franquista al castell de Montjuïc. Va ser l’únic president escollit democràticament que va ser executat pel feixisme a l’Europa occidental. El policia franquista Pedro Urraca Rendueles va ser l’home que va conduir Companys cap a la mort.
