L’expansió econòmica de Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX va generar un gran desenvolupament industrial, social i urbanístic. Barcelona va créixer fora de les muralles i es van annexionar els municipis del voltant. Es van celebrar esdeveniments mundials com l’Exposició Universal del 1888 i, més tard, l’Exposició Universal del 1929. També es van fer infraestructures importants, com ara el metro de la ciutat. Tot plegat va atraure milers de persones de la resta de Catalunya i de la resta d’Espanya que buscaven feina. Però aquest allau migratori va topar amb la manca d’habitatge assequible a la ciutat. Aquelles persones es van veure obligades a malviure en habitacions rellogades, infrahabitatges, barraques i, en el millor dels casos, en habitatges de qualitat escassa construïts per l’Ajuntament.

El Poble-sec, Montjuïc i Can Tunis

El Poble-sec va néixer a finals del segle XIX com a barri d’acollida dels nous barcelonins que arribaven en una ciutat en plena expansió econòmica. Va ser el primer eixample de la Barcelona sense muralles. Hi van arribar persones de la Catalunya interior. Més tard, de València i l’Aragó. Molts dels nouvinguts hi vivien de manera provisional. Molts barcelonins també se’n van anar a viure a aquesta zona. Eren persones humils que no tenien un habitatge en condicions i aquí van trobar pisos nous. Per la gran demanda d’habitatge de l’època, es va construir molt de pressa.

Montjuïc va ser des del primer moment el parc del habitants del Poble-sec, la zona d’esbarjo popular. Per això hi havia moltes fonts i berenadors que s’han anat perdent. La gent també hi tenia petits horts, en terrenys propis o ocupats. Amb l’allau migratòria que va crear els barris de barraques, l’ús de la muntanya va anar canviant.

El 1917, la barriada de Can Tunis, fins aquell moment habitada per pescadors i pagesos, va començar a rebre multitud d’immigrants. L’escriptor Paco Candel hi va arribar en aquells anys. Des d’allà, va retratar com ningú la vida i la misèria dels migrants que van anar a viure a la falda Montjuïc i es va convertir en la veu dels sense veu. També va retratar l’ambient, no menys miserable, de les cases barates.

Barraques i cases barates pels treballadors de l’Exposició del 29 i el metro

El Somorrostro va ser un dels nuclis de barraques de Barcelona construït pels treballadors de l’Exposició i el metro. Estava situat a l’espai que ocupen ara la platja de la Barceloneta, la Nova Icària i fins a l’espigó del Bogatell. Es coneix l’assentament des del 1875, però va créixer de manera important a finals dels anys 20. Va arribar a acollir fins a 15.000 persones. La bailaora Carmen Amaya, “La Capitana”, va néixer l’any 1918 a la barraca número 48 de la platja del Somorrostro. Aquest nucli barraquista va desaparèixer l’any 1966 després del trasllat dels habitants a habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

També a la platja, es va crear cap a l’any 1870 l’assentament barraquista conegut com el barri de Pekín. L’origen d’aquest nucli cal buscar-lo a Cuba, d’on va fugir un grup de xinesos favorables a la corona espanyola que va acabar exiliat a Barcelona. A la barriada de Pekín hi havia uns 900 habitants. Amb els anys, a més dels xinesos i filipins, van anar a viure al barri persones arribades de la resta d’Espanya que venien a treballar a les exposicions universals. Aquesta nova fornada de migrants va eixamplar l’assentament barraquista fins arribar al Camp de la Bota. Això va fer que, a poc a poc, l’indret perdés el nom originari de barri de Pekín i passés a ser conegut com el Camp de la Bota.

El Camp de la Bota oferia als barraquistes l’oportunitat d’instal·lar-s’hi sense tenir la propietat del terreny. Però també permetia aprofitar per viure les restes de carbó que llançaven les fàbriques de gas de la part baixa del Poblenou. En aquells terrenys, el franquisme va afusellar centenars de persones a la postguerra.

Dos dels quatre polígons construïts per l’Ajuntament per acollir els treballadors de l’Exposició del 29 i del metro van ser les cases barates del Bon Pastor i Can Peguera, el barri Roig de les cases baixes. S’hi van instal·lar persones vingudes de Múrcia, Andalusia o Extremadura. També persones reallotjades de barraques. A cada casa hi vivien dues o tres famílies en 36-60 metres quadrats. Avui, els descendents encara hi viuen.

Al Poblenou, al conegut com el barri de la Plata, també s’hi van establir centenars d’immigrants valencians que van arribar a Barcelona a per treballar les obres del metro. El barri de la Plata, al voltant de la cruïlla dels carrers de Ciutat de Granada i Doctor Trueta, encara és identificable avui.

Una iniciativa particular singular va dur a El Charlot de Nou Barris, un famós torero còmic de principis del segle XX, a construir habitatge pels treballadors de l’Expo del 29 i el metro. El 1924, amb la fortuna que havia fet amb els seus espectacles, Charlot es va fer una torre al barri de Verdum actual, i als terrenys del voltant hi va construir el barri de Charlot. Era un barri humil, de cases de planta baixa o de dues plantes, destinades a les classes populars i als migrants. Tusquelles, nom real del personatge, va anar més enllà i va fundar i presidir una associació per defensar els interessos dels veïns dels barris de Verdum, Charlot, Roquetes i la Prosperitat. Ell va ser, d’aquesta manera, un dels primers i principals activistes i lluitadors veïnals de l’època.

Més barraques i habitatge precari a la postguerra

Durant la postguerra, un nou allau de persones de tot arreu d’Espanya van arribar a Barcelona buscant feina. De feina en trobaven, però el que mancava era habitatge. Aquest dèficit es va cobrir amb el relloguer d’habitacions o amb els nuclis barraquistes.

En aquest context, centenars de persones van combatre la falta d’habitatge aprofitant les estructures abandonades dels búnquers de la Rovira, al turó de la Rovira, per construir-hi les anomenades barraques dels Canons, que es van completar amb dos nuclis més: el de Raimon Casellas i el de Francesc Alegre. Al Carmel hi va arribar a haver unes 800 barraques amb unes 2.500 persones.

La vida a les barraques del Carmel era penosa. Fins a l’any 1974 no hi va arribar l’electricitat. Però hi havia un gran sentit de solidaritat entre els veïns. Gràcies a la lluita veïnal van aconseguir pisos a la Guineueta, a Nou Barris i a altres llocs de la ciutat. Les barraques van desaparèixer definitivament el 1990.

Molts dels nouvinguts de la postguerra també es van instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. Aquests terrenys havien estat, durant segles, una zona fosca i sòrdida que es coneixia amb el malnom de la Terra Negra.

El barri de la Perona va ser un altre nucli de barraques fruit de les migracions de la postguerra. Va néixer el 1947 i era un dels més grans de Barcelona. Al principi hi havia unes dues-centes barraques, però a finals dels anys 70 n’hi havia gairebé unes 1.000 i unes 5.000 persones. També va ser enderrocat a finals dels 80, amb motiu dels Jocs Olímpics.

Jacques Leónard, conegut com el payo Chac, el fotògraf enamorat dels gitanos, va ser un dels testimonis gràfic dels anys de barraquisme a Montjuïc i el Somorrostro, amb milers de fotografies de gran qualitat sobre la vida de les comunitats gitanes a la ciutat a partir dels anys 50.

Habitatge social als anys 50

El Congrés Eucarístic del 1952 va deixar un nou barri a Barcelona, el Congrés i els Indians, que va acollir la immigració del sud d’Espanya. Es van edificar polígons per fer habitatges per a famílies treballadores. Una de les principals promocions va ser la que es va fer als terrenys de la masia propietat de la família Ros i Ramis que va vendre 16 hectàrees de solars al Patronat d’Habitatges del Congrés Eucarístic.

Un altre dels polígons edificats amb motiu del Congrés Eucarístic va ser el conegut com les Cases del Governador, al barri del Verdum. Era un conjunt de pisos precaris construits per allotjar-hi, preferentment, els barraquistes de la Diagonal, el lloc on s’havia de celebrar el congrés. Finalment hi van anar a parar barraquistes de la Diagonal, de la plaça de les Glòries, de Monjuïc, del Somorrostro i de les anomenades Casetes de la Barceloneta.

El 1957, Josep Maria Porcioles, tot just proclamat alcalde, volia oferir una imatge de preocupació per l’habitatge social. Per això va encarregar a tres arquitectes joves, Giráldez, Subías i López-Iñigo, la construcció d’un barri amb uns 2.500 habitatges per uns 10.000 habitants. La construcció va començar el 1958 i es va fer entres fases. D’aquesta manera va néixer Montbau, el barri més europeu.