L’antiga Guineueta Vella va esdevenir Canyelles o Polígono Canyelles el 1974, quan es van construir els grans blocs tan característics. Aquell any hi va arribar molta gent. Però el barri no tenia cap mena d’equipament ni de condició d’habitabilitat. Per combatre totes aquestes mancances, va néixer un fort moviment veïnal.

Per parlar de la lluita veïnal dels anys 70 i 80 a Canyelles, del que es va aconseguir i d’allò que encara avui manca, Antonio Baños parla amb quatre veïns històrics del barri. Són en Miquel Abdon, videpresident de l’AV Canyelles; Glòria Jiménez, membre de l’AV Canyelles; Albert López, membre de l’AV Canyelles i Miquel Alcolea, també membre de l’AV Canyelles.

Quatre veïns històrics i una espontània

Miquel Abdon va arribar al barri entre els anys 1976 i 1977, quan van entregar els pisos. Venia del Carmel, on havia estat expropiat per la construcció del túnel de la Rovira. Allà ja havia mantingut una lluita de set anys per aconseguir els habitatges de Canyelles.

Glòria Jiménez també venia del túnel de la Rovira. Hi va arribar el mateix any que Abdon. Recorda que van ser uns anys difícils perquè tot estava per fer: els carrers eren sense asfaltar i plens de pedres; el mercat més proper, el de Montserrat, el tenien a dos quilòmetres; les botigues del barri eren petites i molt cares, etc.

Albert López també va arribar al barri el 1976. Recorda que la construcció del polígon es va finançar amb un préstec de la Mútua Metal·lúrgica. Quan aquesta mútua va desaparèixer, una part del pisos, finançats per La Caixa de Pensions, es van quedar a mig fer i amb les obres aturades perquè s’havien sobrevalorat a l’hora de concedir els crèdits. D’aquesta manera, una colla de veïns es va quedar amb el pis a mitges i els treballadors van anar al carrer.

Miquel Alcolea va arribar a Canyelles el 1977, quan el moviment veïnal ja estava actiu. Venia del barri Xino, procedent d’un pis que no reunia prou condicions.

Abdon recorda que el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va ser el partit que els va bellugar per formar el moviment veïnal. Però tot i que molts dels veïns eren militants del PSUC, se sentien, sobretot, militants veïnals.

Mentre Baños parla amb els veïns vinculats a l’AV Canyelles, una veïna irromp a la conversa de forma espontània. Es queixa que les rates i les escombraries segueixen sent un problema al barri i que Parcs i Jardins els té abandonats. Adverteix que la lluita veïnal segueix i seguirà, perquè encara queda molta feina per fer.

Relleu generacional difícil

Als anys 80, l’heroïna va arribar al barri. Abdon recorda que molts joves van “desaparèixer” a causa d’aquesta xacra. Però es lamenta que en aquella època es va donar una imatge falsa i molt negativa del barri, de “ciutat sense llei”, cosa que no era certa.

La situació del barri, aïllat, no ajudava. El cinturó, una gran via urbana sense cobrir, era una cicatriu oberta que trencava la comunitat. Però malgrat aquesta i altres dificultats, els diferents barris del districte actual de Nou Barris estaven en contacte i mantenien una lluita conjunta per unes reivindicacions iguals.

Els membres de l’AV Canyelles coincideixen que els joves del barri estan més acomodats del que ho estaven ells i que costa implicar-los en la lluita veïnal. I cal un relleu generacional. Abdon opina que els joves confien massa en els polítics i en les seves promeses, i recorda que als 70 i 80, les coses s’aconseguien a força de lluitar, sovint “jugant-se el tipus”. Glòria Jiménez apunta que a les manifestacions, les dones es posaven al davant per protegir els homes dels cops de la policia. Diu que els grisos tenien més recança a l’hora de copejar les dones.

Per acomiadar-se, tots coincideixen que si no hi ha lluita, no hi ha res a fer.

 

La Família Barris



Rutes històriques per la ciutat

Les passejades d’Antònio Baños