Jeremy Bentham, un filòsof i reformador polític que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, va ser el creador del model d’arquitectura carcelària anomenat panòptic. Aquest disseny permet veure tots els racons d’una edificació des d’un sol punt, com apunta la pròpia paraula, composta de “pan”, que vol dir “tot”, i “òptic”, que vol dir “mirar”. El seu objectiu era controlar les persones, saber on eren a tot moment, especialment els treballadors de les fàbriques i els presoners. I aquesta és, precisament, la forma que té l’edifici de la presó Model de Barcelona: una torre central des de la qual es pot veure totes i cadascuna de les galeries que en surten de forma radial. Això també va tenir un avantatge pels presoners, ja que arran d’aquesta vigilància exhaustiva es va permetre introduir la cel·la individual.
Per parlar de l’edifici panòptic de la Model i de la història de la presó, Antonio Baños es troba amb Josep Maria Solé i Sabater, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.
La Model, un model en l’època
Solé explica que per entendre per què es va anomenar Model a un edifici als nostres ulls gens modèlic, cal situar-se en l’època i observar allò que hi havia abans. En aquest cas, la presó de la Reina Amàlia, situada rere el Mercat de la Boqueria, on tots els presoners estaven barrejats i amuntegats de manera excessiva. La defineix com la universitat del delicte. Per tant, el trasllat dels presos a la nova Model va ser un gran èxit. Hi havia al darrere la idea higienista i la de reinserció del pres. Per això, es pretenia que cada pres tingués la seva cel·la. A Madrid i a València també es van crear presons Model.
Una època, un delicte
Solé diu que a la història de la Model, cada època històrica, industrial, tecnològica o econòmica, té associat un delicte determinat. Actualment, la majoria de presos hi són per la droga. En l’aspecte polític, argumenta, atès que l’estat espanyol ha destacat sempre per la manca de llibertats col·lectives i individuals de les persones, en cada època, el pres hegemònic ha estat el que ha portat la iniciativa política per intentar transformar els sistema.
Perones il·lustres a la Model
Solé enumera un grapat de persones il·lustres que han passat per la Model: Josep Pous i Pagès, Salvador Seguí o Lluís Companys, el president de la Generalitat. Curiosament, les estades a la Model de Companys van ser anteriors a la seva detenció definitiva a Alemanya. En aquella ocasió va anar directe a Montjuïc. Més recentment, hi han passat Manolo Vázquez Montalbán o molts dels membres de l’Assamblea de Catalunya.
La mort a la Model
A la Model han mort moltes persones al llarg dels anys. Una gran quantitat, per malalties. També n’han mort moltes per suïcidis. I després hi ha les condemnades a mort. Les execucions a la Model es feien per garrot vil. En total, s’han executat unes 28 o 30 persones. La darrera i la més recordada, la de Salvador Puig Antich.
La Model per fora
Actualment, el pati central de la presó és un pati d’escola. A Solé li ha emocionat veure els nens i nenes jugant en un espai que havia estat escenari de misèria i sordidesa.
Una presó inserida a la societat
La Model, com altres presons, havia generat un ecosistema al seu voltant: pensions, ajudes, els bars del voltant on es reunien les famílies, etc. Solé recorda les famílies emocionades quan rebien un pres que acabava de sortir. D’alguna manera, per la seva situació, en el cas de la Model, el pres anava a la societat i la societat, al pres. Pel simple fet d’estar rodejada d’edificis, el contacte dels presoners amb la vida quotidiana era molt directe. Diu que als voltants de la Model s’ha sentit més a prop de la societat que quan ha anat a visitar presos a Lledoners, on només es veu el cel.
Xirinacs i la Model
Solé recorda el cas de Lluís Maria Xirinacs, que ara dona nom a la nova escola que s’ha fet en antics terrenys de la Model. Xirinacs va seure durant dos anys a la porta de la Model, al costat del bar Modelo, com a forma de protesta pacífica per demanar l’amnistia dels presos polítics. Casualment, Solé vivia de petit al carrer d’Entença, cantonada amb València, i veia cada dia a Xirinacs. La persona que li duia el menjar a Xirinacs, l’Encarna, vivia al bloc de Solé.
Solé reflexiona sobre l’actitud de Xirinacs i diu que gestos com el seu, són els que de vegades ajuden la gent a canviar de forma de pensar i a visibilitzar les injustícies. Està convençut que avui, Xirinacs, estaria molt feliç veient que la nova escola situada als terrenys de la presó porta el seu nom.
