La vaga que van fer els treballadors de la Seat el 1971, va ser fortament reprimida per la policia del règim i va acabar amb un treballador mort a trets i diversos ferits. Va ser la vaga mortal de la Seat. Ho explicaven Tomás Cerro, de l’Associació Memorial Democràtic Treballadors/es SEAT, i Carles Vallejo, un dels treballadors acomiadats de la Seat l’any 1971, en aquest capítol del programa ‘Va passar aquí‘.
La mort d’Antonio Ruiz Villalba
La plaça del Moviment Obrer, al barri de la Marina, havia estat l’escenari de sonades manifestacions obreres durant el tardo-franquisme. Actualment, està dedicada als treballadors i treballadores que van lluitar per les llibertats del país, especialment als de la Seat i a Antonio Ruiz Villalba, mort el 18 d’octubre de 1971 a conseqüència dels trets de la policia en una desocupació de la fàbrica.
Carles Vallejo recorda la mobilització permanent dels companys i companyes per aconseguir la seva readmissió. L’acció més important va tenir lloc el 18 d’octubre. Aquell dia, la policia va entrar a la fàbrica amb els cavalls, disparant armes de foc i bales de goma i llançant gasos lacrimògens.
Al Taller nº1 es va establir un enfrontament amb els treballadors. Els gasos lacrimògens els van obligar a sortir i a fora els esperava la cavalleria. En la batussa, diversos treballadors van resultar ferits per armes de foc, entre ells, Villalba, que va morir posteriorment a causa de les ferides.
Vallejo recorda aquell succés com l’impacte més fort que li ha quedat d’aquella època. Diu que aquell dia, molts treballadors van prendre consciència de lluita, i els que ja portaven anys de lluita clandestina, es van sentir molt agraïts pel nivell de solidaritat demostrat pels companys i companyes. La vaga mortal de la Seat va ser l’embrió de grans canvis al moviment obrer a finals del franquisme.
Record a la colònia Seat
Després d’anys de reivindicacions, l’Ajuntament va dedicar un passatge a Antonio Ruiz Villalba en plena antiga Colònia Seat.
En opinió de Tomás Cerro, la lliçó de tot plegat és que el sacrifici de persones anònimes ha estat fonamental perquè s’assoleixen les actuals llibertats, i serveix per recordar que no van ser un regal i que, de vegades, cal tornar a lluitar per conservar-les.
