La vaga que van fer els treballadors de la Seat el 1971, va ser fortament reprimida per la policia del règim i va acabar amb un treballador mort a trets i diversos ferits. Va ser la vaga mortal de la Seat.

La plaça del Moviment Obrer, al barri de la Marina, havia estat l’escenari de sonades manifestacions obreres durant el tardo-franquisme. La plaça està dedicada als treballadors i treballadores que van lluitar per les llibertats del país, especialment als de la Seat i a Antonio Ruiz Villalba, mort el 18 d’octubre de 1971 a conseqüència dels trets de la policia en una desocupació de la fàbrica.

Carles Vallejo, un dels treballadors acomiadats de la Seat l’any 1971, recorda la mobilització permanent dels companys i companyes per aconseguir la seva readmissió. L’acció més important va tenir lloc el 18 d’octubre. Aquell dia, la policia va entrar a la fàbrica amb els cavalls, disparant armes de foc i bales de goma i llançant gasos lacrimògens. Al Taller nº1 es va establir un enfrontament amb els treballadors. Els gasos lacrimògens els van obligar a sortir i a fora els esperava la cavalleria. En la batussa, diversos treballadors van resultar ferits per armes de foc, entre ells, Villalba, que va morir posteriorment a causa de les ferides.

Vallejo recorda aquell succés com l’impacte més fort que li ha quedat d’aquella època. Diu que aquell dia, molts treballadors van prendre consciència de lluita, i els que ja portaven anys de lluita clandestina, es van sentir molt agraïts pel nivell de solidaritat demostrat pels companys i companyes. La vaga mortal de la Seat va ser l’embrió de grans canvis al moviment obrer a finals del franquisme.

Després d’anys de reivindicacions, l’ajuntament va dedicar un passatge a Antonio Ruiz Villalba en plena antiga Colònia Seat.

En opinió de Tomás Cerro, de l’Associació Memorial Democràtic Treballadors/es SEAT, la lliçó de tot plegat és que el sacrifici de persones anònimes ha estat fonamental perquè s’assoleixen les actuals llibertats, i serveix per recordar que no van ser un regal i que, de vegades, cal tornar a lluitar per conservar-les.