Des de mitjans del segle XVIII, a partir de la derrota catalana a la Guerra de Successió i la consegüent aplicació del decret de Nova Planta (1716), el català va quedar prohibit com a llengua d’ús oficial en tots els àmbits de la societat. Malgrat aquest clar intent d’anihilar-lo, el català va seguir viu com a llengua popular.

A mitjans del XIX, després de més d’un segle de prohibició, el català estava molt deteriorat per culpa de la submissió al castellà. La Renaixença li va donar un impuls renovat, però el franquisme va imposar un nou període de prohibició.

Tot i els entrebancs històrics, l’afany i l’obstinació d’un poble i dels seus intel·lectuals, han mantingut viu el català demostrant la seva capacitat de resiliència.

La Renaixença

A la segona meitat del segle XIX, va sorgir un moviment cultural i literari transversal que volia recuperar la llengua i la cultura catalana: la Renaixença. Pretenia atorgar al català la qualitat de llengua culta perquè, malgrat el seu ús social no s’havia perdut mai, havia estat abandonada com a llengua de cultura.

La Renaixença va fer un esforç per establir un català normatiu i superar l’estat de caos en què es trobava la llengua. Se’n van iniciar estudis i es van elaborar diccionaris. En aquest sentit, cal destacar la figura de Pompeu Fabra, considerat el pare del català modern. Fabra va ordenar el català i va establir la normativa moderna.

En aquest context de recuperació de la llengua, el 1907 es va crear la Biblioteca de Catalunya, responsable de custodiar el patrimoni imprès català. Es tractava de dotar el país d’un centre a l’altura dels que hi havia en altres països europeus, i va crear un espai de recerca i difusió que vetllés per estudiar i conservar el llavors dispers patrimoni català. També havia de servir per facilitar l’accés a la cultura al conjunt de la població.

En un context social en què la cultura era només a l’abast d’alguns, és important la tasca pedagògica de Francesca Bonnemaison per fomentar la lectura i el català entre les dones obreres i crear el 1909, a la parròquia de Santa Anna, la Biblioteca Popular de la Dona, la primera biblioteca per a dones d’Europa.

Gràcies a l’impuls de la Renaixença, es van crear obres literàries d’àmbit universal. Entre les figures cabdals del moviment, destaquen Verdaguer o el dramaturg Àngel Guimerà. Autor d’obres com ‘Maria Rosa’, ‘Terra baixa’, ‘Mar i cel’ o ‘La filla del mar’, Guimerà va recuperar el català en el context literari i les seves obres es van representar arreu del món.

També cal destacar l’obra del poeta Josep Carner i la tasca que va desenvolupar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, així com la col·laboració amb Pompeu Fabra.

El nou moviment cultural també va treballar en l’estudi de la història i les tradicions catalanes. En aquesta tasca hi va tenir molt a veure la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. L’arribada de Milà i Fontanals, els Rubió o els Bofarull a la institució va marcar el punt àlgid de l’Acadèmia i de la Renaixença. Pel que fa les tradicions i els costums, és imprescindible recordar la tasca del folklorista Aureli Capmany.

També en aquella època va aparèixer la premsa en català. El 1879, Valentí Almirall va començar a publicar el Diari Català, el primer diari en llengua catalana. Almirall també va ser un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista.

La Constitució republicana del 1931 i l’Estatut d’autonomia del 1932 van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, que el català fos declarat llengua oficial i la realització d’una política de suport activa al seu ensenyament. No seria per gaire temps.

El franquisme i la repressió del català

En acabar la guerra, i sota el franquisme, la situació de la llengua catalana va retrocedir tot el que havia avançat a principis de segle. L’ús del català va ser prohibit, de nou, en tots els àmbits de la vida.

Escriptors i intel·lectuals d’esquerres i compromesos amb la cultura catalana van haver de fugir del país. Entre d’altres, un grup d’intel·lectuals molt significats amb la República que treballaven a l’Institut d’Estudis Catalans, com ara Mercè Rodoreda o Pompeu Fabra, que van marxar en el bibliobús cap a l’exili.

La llengua catalana va subsistir únicament com a llengua de transmissió familiar, i la seva ensenyança va passar a l’esfera de la clandestinitat. La poetessa Joana Raspall, activista a favor del català des dels anys 20, va ser una de les mestres que van mantenir vives les classes de català en l’àmbit estrictament particular. Ja a la dècada dels 70, Raspall va fer una feina extraordinària de recopilació de mots, expressions, frases fetes i sinònims que durant molt de temps va ser l’únic material lexicogràfic disponible per a l’estudi.

La resistència del català durant el franquisme i el lent retorn a l’escola

Durant els llargs anys del franquisme, va anar sorgint una activa resistència cultural catalanista, gairebé sempre a la clandestinitat. Cal destacar la figura de Salvador Espriu en la literatura catalana de postguerra. Un dels personatges clau d’aquesta època va ser el pedagog Ramon Fuster, que va tenir un paper rellevant en la renovació pedagògica. Gràcies a les seves intervencions a través de ‘Cavall Fort’, al seu llibre ‘L’educació, problema social’, o a la seva feina a Rosa Sensat, al final del franquisme, la introducció del català a l’escola no va partir de zero.

Rosa Sensat es va crear el 1965  com a moviment de renovació pedagògica. Després va ser una associació de mestres al capdavant de la qual va estar la pedagoga Marta Mata. El projecte es basava en l’experiència pedagògica iniciada el 1914 per Rosa Sensat, una mestra que volia transcendir.

Una altra figura important durant el franquisme va ser Joan Triadú, activista cultural i resistent antifranquista. Triadú va fer classes de català a escoles com Les Dames Negres, Virtèlia, Betània o al CICF (Centre d’Influència Catòlica Femenina). Precisament en aquest centre, va tenir lloc el primer concert de la Nova Cançó, un moviment que deu gran part del seu èxit als propietaris de la pelleteria La Sibèria, creadors d’Edigsa, el segell discogràfic clau del moviment.

Empresaris compromesos amb el català

Durant el franquisme també hi va haver empresaris compromesos amb la llengua i la cultura catalanes.

Josep Vila Sivill va ser un empresari catalanista que va fabricar la primera estilogràfica de l’estat i el primer bolígraf d’Europa. Els diners que va guanyar amb la ploma i el bolígraf els va invertir en accions culturals, com la traducció de l’obra de Shakespeare a càrrec de Josep Maria de Segarra.

L’any 1943 va formar part d’un petit grup d’empresaris que va crear l’entitat benèfica Minerva, també a la clandestinitat. Minerva va tenir un paper molt actiu en la preservació de la cultura catalana durant el franquisme. Aquesta entitat va desaparèixer el 1961 i va donar pas a Òmnium Cultural.

Un dels fundadors d’Òmnium Cultural va ser Joan Baptista Cendrós, més conegut com al senyor Floïd. Cendrós va ser l’empresari del famós massatge Floïd per després de l’afaitat i també es va convertir en el mecenes de la cultura catalana.

El català, de nou oficial

El català no va tornar a ser llengua oficial a Catalunya fins a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya el 1979. A partir d’aquesta data es van crear lleis de suport a la llengua catalana, que la van introduir a l’escola, l’Administració i els mitjans de comunicació.