El 27 de gener de 1939, un dia després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va instituir a la plaça de Sant Jaume el primer ajuntament franquista. Una de les primeres decisions que va prendre va ser la depuració dels 7.100 funcionaris que hi havia.
Una de les principals obsessions del règim franquista era assegurar-se que l’administració de l’estat estava depurada i era perfectament afecta. L’ajuntament de Barcelona, per la seva capacitat funcional i per la magnitud del personal i el pressupost que manegava, es va convertir en un objectiu prioritari.
2.500 imputats
La lògica del procés de depuració va consistir a analitzar què havia fet cadascun dels funcionaris de l’ajuntament durant el període anterior. A tal efecte, es va instituir un tribunal específic i va obligar a tots els funcionaris a demanar el reingrés a l’ajuntament. De resultes, van ser imputats amb càrrecs diversos uns 2.500 treballadors. Per contra, gairebé dos de cada tres funcionaris van passar la depuració sense problemes, cosa que posa de manifest la seva vinculació amb partits que havien governat Barcelona amb anterioritat a la República, com ara Unión Monárquica o el Partido Radical. Un cos funcionarial, doncs, no tant republicà com es podia pensar.
Dels 2.500 funcionaris depurats, uns 920 van ser destituïts, 300 dels quals en rebel·lia, ja que havien fugit davant la certesa que serien perseguits. Un grup altre grup no va tornar a la feina perquè no va demanar la reincorporació. Uns altres no van ser restituïts perquè eren treballadors temporals. I encara un altre grup, al voltant del 6%, van ser destituïts perquè tenien condemnes als tribunals militars. Uns 700, malgrat van seguir a la seva plaça, van rebre petites sancions que van haver de complir abans de reincorporar-se.
Contractació de simpatitzants del règim
La depuració, amb les baixes definitives i les sancions temporals, va estressar molt el funcionament ordinari de l’ajuntament per manca de personal. Per solucionar-ho, es van reduir les baixes, es van allargar les jornades i es va contractar nou personal prioritzant persones que haguessin ajudat a la victòria franquista.
Miquel Mateu va ser nomenat nou alcalde de Barcelona. Mateu, conegut com Mateu dels Ferros, era un membre destacat de la burgesia catalana, fill del fundador de la Hispano Suïssa. El nou alcalde havia fugit de Catalunya al començament de la Guerra Civil i se n’havia anat a Burgos, on va treballar a la secretaria de Franco. Van ser el propi Franco i Serrano Suñer qui van triar-lo com a alcalde de la ciutat.
El governador civil, González Oliveros, va intentar repetir la depuració en considerar-la massa tova, però no se’n va sortir. Malgrat les objeccions d’Oliveros, gràcies a la depuració, el règim va comptar amb un funcionariat obedient, afecte, acrític, sense dissensions internes, molt jerarquitzat i disposat a executar les polítiques franquistes.
