Un paleta de la CNT va ser el gran promotor dels refugis antiaeris a Barcelona a l’inici de la Guerra Civil.

A la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Lepant, hi ha la que va ser la residència del regidor Manuel Muñoz Díez, el principal impulsor de la rehabilitació i construcció dels refugis antiaeris a la ciutat de Barcelona.

Nascut a Segovia, Muñoz Díez va arribar a Barcelona els anys 30. Era paleta de professió i aviat es va convertir en un dels homes forts de la CNT. Amb el pas del temps va ser nomenat regidor d’urbanització i obres de l’ajuntament.

Quan va esclatar la guerra, la seva regidoria va ser la principal responsable d’entomar la protecció civil dels ciutadans. Especialment, en quant a habilitar espais i a donar instruccions als ciutadans de com protegir-se d’un bombardeig marítim o aeri. Amb la pèrdua de Mallorca, el setembre del 1936, les autoritats militars i polítiques van prendre consciència del què estaven suposant els bombardeigs sobre Madrid i van començar a preparar mesures per protegir-se.

Els dos primers bombardeigs sobre Barcelona havien despertat la febre constructora de refugis. Cada veí, cada carrer, cada associació, volia el seu propi refugi. El juny del 1937, la societat civil havia construït uns 300 refugis, i en dos mesos ja n’hi havia el doble. En total se’n van fer 1.400. Això s’havia fet de manera caòtica i la tasca de la regidoria d’urbanització i obres va consistir, sobretot en un primer moment, a posar ordre en aquest desgavell.

En el primer bombardeig amb víctimes, provocat pel vaixell italià Eugeni de Savoia, es va produir al febrer de 1937. El mes següent, el 16 de març, es va produir el primer atac aeri sobre Barcelona. La regidoria de Muñoz Díez ja havia previst espais de refugi. Els principals eren les estacions i túnels del metro, del Gran Transversal i dels Ferrocarrils de la Generalitat.

La tasca pedagògica de la regidoria d’urbanització i obres va ser immensa. Va publicar instruccions, i alhora va assessorar i ajudar totes aquelles entitats veïnals que estaven construint els seus propis refugis sense excessius criteris.

La regidoria de Muñoz Díez va fer 24 refugis en forma de galeria de mina, revestits perquè després es poguessin reutilitzar com a clavegueres. També va construir onze refugis a algunes de les places més cèntriques d’alguns dels barris de la ciutat.

Cal tenir en compte que Barcelona és una ciutat molt difícil de defensar d’atacs aeris per l’existència d’una façana litoral. Els atacs que venen del mar són poc previsibles i limiten el temps de reacció. El temps per arribar a un refugi es limitava a quatre minuts.

A partir de la tasca de Muñoz Díez al capdavant de la regidoria d’urbanització i obres, es van crear la Junta de Defenses Passives de Catalunya i les juntes locals de cadascuna de les ciutats més importants.

En acabar la guerra, Muñoz Díez va marxar a l’exili via França per acabar a Mèxic. La seva tasca va ser la primera pedra en la protecció civil davant d’una amenaça que fins a aquells moments no existia a Barcelona.