El 19 de juliol del 1936, de bon matí, els militars revoltats van sortir de les casernes de Barcelona cap als centres de poder polític per fer-se amb el control de la Segona República. Davant d’aquests fets, el president Companys i alguns consellers es van desplaçar a la prefectura de la via Laietana per mirar de fer-se amb el control de la situació.

“A sus órdenes, señor”

Essent Companys i els seus acompanyants dins la prefectura, van rebre la notícia que un seguit de guàrdies civils armats i uniformats pujava per la via Laietana. L’home que comandava el grup era el coronel Antonio Escobar Huertas. Companys i les persones que l’acompanyen estaven inquiets perquè desconeixien les intencions del grup de guàrdies civils. Aleshores, el president va sortir al balcó i va cridar “Visca la República! Visca la Guàrdia Civil! I visca Catalunya!“. Per sorpresa i tranquil·litat de tots, alguns dels guàrdies civils van respondre amb un “Visca!” i Escobar va dir: “A sus órdenes señor president”.

Aquest succés va clarificar la situació a la ciutat davant el cop: d’una banda, hi havia els militars que havien sortit de les casernes i, de l’altra, dos col·lectius que intentaven frenar-los: treballadors organitzats al voltant dels partits i sindicats, i tots els cossos de policia de la ciutat. En aquest context, les milícies de la CNT i la FAI van fer-se amb més de 20.000 armes i amb el control de la ciutat.

El coronel Escobar, fidel als seus principis

El coronel Escobar era fill de militar, pare de militar, també pare d’una monja, i de profundes conviccions religioses i conservadores. I malgrat tot, es va posar al servei de la República per lleialtat a l’estat. Quan a l’estiu del 36 va esclatar la revolució a la ciutat, Escobar va tenir problemes i contradiccions amb l’anticlericalisme, però tot i això, va seguir fidel. Més tard, va ser proclamat general de l’exèrcit republicà i va lluitar a diferents fronts. Al final de la guerra, quan es va rendir a Ciudad Real, el general Yagüe li va oferir un avió per marxar a Portugal. Però un cop més, Escobar es va mantenir fidel a la República i als seus homes i va decidir córrer la mateixa sort que ells. D’aquesta manera, va ser condemnat a mort i afusellat a Montjuïc però, amb la singularitat que va ser ell mateix qui va donar l’ordre de disparar als guàrdies civils. Fidel, també, als seus sentiments religiosos i polítics, Escobar va morir amb un Crist a les mans i al crit de “¡Viva España!”.