Alfonso Laurencic es va oferir per dissenyar les pitjors sales de tortura del bàndol republicà per tal de viure bé durant la guerra.

Al passeig de Sant Joan número 5, hi ha el pis on va viure Alfonso Laurencic, l’autor i arquitecte de les pitjors txeques de Barcelona. La Susana Froutchman, una barcelonina, va conèixer la història de Laurencic a través d’un article. El què més la va sorprendre és que, d’alguna manera, ella formava part d’aquella història. La seva investigació sobre el personatge i la seva vinculació estan relatades al llibre “El hombre de las checas” i aquest n’és un resum.

La família Laurencic, d’origen austrohongarès, viva a París però el 1915, en esclatar la Primera Guerra Mundial, es va traslladar a viure a Barcelona. Tot i tractar-se d’una família de refugiats, el pare va aconseguir situar la família en un estrat social i econòmic força elevat. Quan el pare va emmalaltir, l’Alfonso va marxar a Àustria. Un any després va conèixer la María Luisa Preschern i el 1926 es van casar. Van marxar a Berlín on ell va treballar de músic i de decorador. Però amb l’ascens del Tercer Reich, van decidir tornar a Barcelona. Es van instal·lar al carrer Roger de Flor 88 i ell es va posar a treballar com a director d’orquestres de jazz.

Quan va esclatar la guerra, Laurencic es va presentar a la Prefectura d’Ordre Públic per oferir els seus serveis. Aprofitant que parlava molts idiomes, Laurencic va muntar un entramat no gaire clar per ajudar les persones que havien de sortir del país. A partir de l’any 1937, les autoritats van començar a vigilar les seves activitats. Ell, el seu germà i la seva dona van acabar empresonats en una txeca del portal de l’Àngel per apropiació indeguda, malversació i falsificació de documents.

Al cap d’un temps, tant a ell com al seu germà els van enviar a una txeca de València, a Santa Úrsula, un lloc molt cruel. Va aconseguir, però, que el traslladessin de nou a la txeca de Vallmajor. Aleshores, Laurencic va oferir els seus serveis com a arquitecte, malgrat només tenia formació com a dibuixant. Es tractava de dissenyar unes txeques més dures i ell va mostrar una gran predisposició per la tasca.

Laurencic, no només va copiar allò que havia vist a la txeca de Santa Úrsula, sinó que va mostrar una gran creativitat inventant nous sistemes i artefactes de tortura per empitjorar les condicions dels presoners.

Però malgrat s’havia guanyat la confiança de les autoritats, el van tornar enxampar apropiant-se i malversant diners públics. Això el va dur, de nou, a la txeca. Aquest nou ingrés es va produir gairebé al final de la guerra. Només quinze dies més tard, els republicans van començar a abandonar la ciutat. Però ell no va marxar. En primer lloc, perquè no se sentia de cap bàndol. I en segon lloc, perquè la seva dona, la única persona per la que va mostrar sentiments al llarg de la seva vida, estava empresonada a Barcelona i no la volia abandonar.

En quant els franquistes van prendre possessió de la ciutat, Laurencic es va presentar a les noves autoritats i els va oferir tota la informació i la documentació relativa a la construcció de les txeques. Quan els franquistes es van assabentar que ell havia contribuït decisivament a la seva creació i millora, el van empresonar i el van condemnar a mort. Va ser afusellat al camp de la Bota.

Quan va sortir de la presó, la dona de Laurencic, Meri Preschern, va treballar d’institutriu a casa dels pares de la Susana Froutchman durant trenta anys sense parlar mai del seu passat.