En un carrer de la Barceloneta es conserva una pintada que és un vestigi del nomenclàtor republicà de la Guerra Civil.

Al carrer de Sant Miquel, cantonada Escuder, al barri de la Barceloneta, s’hi conserva una inscripció original dedicada a Miquel Pedrola que indicava el nom del carrer en època republicana.

Durant la guerra civil, sobretot els primers mesos, es van canviar molts noms de carrers. Es van dedicar, especialment, a persones relacionades amb el republicanisme o amb idees progressistes. Al mateix temps, se solien eliminar els dedicats a persones d’idees conservadores o a la religió. Aquest va ser el cas del carrer de Sant Miquel.

Miquel Pedrola i Alegre era un jove de la Barceloneta, militant de Bloc Obrer Camperol, primer, i després, del POUM, que vivia molt a la vora, al carrer del Mar. Pedrola va dirigir una de les primeres centúries que va anar al front d’Aragó, on va morir els primers mesos de la guerra. Van ser els veïns del barri que van decidir dedicar-li aquest carrer de vora casa seva.

El canvi de nom d’un carrer es feia sovint de manera espontània, a iniciativa dels veïns, que pintaven el nou nom amb quitrà o pintura. Moltes vegades, el nom s’acabava fent oficial, com va passar amb el del Miquel Pedrola. Aleshores es posava una placa oficial i es feia constar a l’ajuntament.

La pintada de la plaça de Sant Josep Oriol i la del carrer de Miquel Pedrola són les úniques que es conserven del nomenclàtor republicà.

Una de les primeres coses que van fer els franquistes quan van entrar a Barcelona, va ser arrencar les noves plaques i esborrar els noms pintats o cobrir-los amb pintura. Amb el pas del temps, aquesta capa de pintura va anar saltant. Un dels primers a fixar-s’hi va ser el periodista Josep Huertas Claveria. Però ningú no va fer res per conservar-les.

Fa poc, l’historiador Dani Cortijo, narrador d’aquesta història, es va proposar localitzar la inscripció dedicada a Miquel Pedrol que, segons li havia comentat el periodista de betevé Rafel Luján, encara era visible. La va trobar, però un dia, quan investigava sobre el tema, es va topar amb uns operaris que estaven pintant la façana. Cortijo va aconseguir que aturessin l’obra malgrat la poca col·laboració de l’ajuntament. Gràcies a la pressió veïnal, especialment de la Fino Suárez, veïna del carrer, es va aconseguir que es restaurés la pintada.

La notícia de la restauració va sortir als mitjans de comunicació i va arribar a oïdes dels familiars descendents de Miquel Pedrola, que van oferir la seva col·laboració a Cortijo. A través de la família, va descobrir que Pedrola havia tingut una filla pòstuma, és a dir, que quan va morir, la seva companya, Maria Valero, ja estava embarassada. La nena es va dir Amada Pedrola. La mare va marxar a l’exili i se li va perdre la pista. Cortijo va mirar de localitzar el rastre de les dues dones. Finalment, va trobar la filla, Amada, a França. No va ser senzill perquè a França hi ha el costum de canviar l’ordre dels cognoms de la dona quan es casa.

A Amada Pedrola, descobrir el seu passat li va canviar la vida. Va tornar a reclamar la nacionalitat espanyola i ara és presidenta de l’Ateneu Republicà de Llemotges. Durant un any, a més, se’n va anar a viure a l’edifici del costat del lloc de la inscripció per conèixer el barri on havien viscut els seus pares. El Dani Cortijo i alguns veïns del barri van acompanyar Amada al lloc on va morir el seu pare, al front d’Aragó.

Aquesta història posa de manifest la importància de la recuperació de la memòria històrica. Més enllà d’una pintada o d’unes fosses, hi ha la història d’unes persones, d’unes famílies, que es retroben i que durant molt de temps van ser silenciades pel franquisme i ara, per l’oblit o per la llei d’amnistia.