Als anys 60, es va instal·lar un nucli de barraques a la plaça d’Àngel Pestaña producte d’una estafa immobiliària. La lluita veïnal va permetre que les desenes de famílies que vivien a les barraques aconseguissin un habitatge digne.

Estafats i a les barraques

Durant el franquisme, molta gent no tenia accés als crèdits hipotecaris. La fórmula que sovint s’emprava per adquirir un habitatge era que els clients anaven pagant lletres i el promotor anava construint amb aquells diners. Amb l’empara d’aquest sistema, l’any 1964, un constructor anomenat Llobet va vendre cadascun dels pisos que havia de fer a dues famílies diferents. Llobet va fer fallida, igual que una altra constructora anomenada Saica. Entre totes dues, van deixar molta gent al carrer. En alguns casos, la construcció dels habitatges estava força avançada i els compradors les van ocupar com van poder. En d’altres, només hi havia algunes parets aquí i allà i les famílies estafades s’hi van posar a viure completant la construcció amb materials reciclats i de mala qualitat, com la uralita. L’aigua l’agafaven d’un pou i, la llum, la punxaven il·legalment. Així es va formar un nou nucli barraquista, habitual a la Barcelona de l’època.

Anys de lluita i reivindicacions

L’any 1964, encara en ple franquisme, les famílies estafades, molt humils, no van poder fer res als jutjats ni enlloc.

L’any 1973, es va crear la secció de la Prosperitat de l’Associació de Veïns de Nou Barris i una de les primeres coses que va fer va ser forçar al Patronat Nacional de l’Habitatge a fer un cens i a numerar les cases. D’aquesta manera, com a mínim, es podia saber quantes persones vivien al lloc.

L’any 1977, un activista cultural que feia classes als nens de les barraques, va detectar un brot de sarna. A partir d’aleshores es va iniciar una lluita molt forta per aconseguir habitatges dignes. Va ser una lluita dura. Els veïns van segrestar tres vegades el 12, el bus del barri. Una de les vegades, un grup de veïns va acabar a la comissaria de via Laietana.

Per fi, els pisos

Finalment, el 1979, es va aconseguir un acord amb l’alcalde Socías Humbert per fer pisos per als veïns de les barraques.

El 1983, tots els veïns van ser traslladats a blocs de pisos al barri. Simultàniament, l’espai abandonat va començar a ser urbanitzat i convertit en una plaça que es va inaugurar el 1986. També es va inaugurar el Casal de Barri, un lloc on els veïns podien reunir-se. I és que en aquest cas, la reivindicació d’habitatge digne i la lluita veïnal van anar lligades de la mà.