El Paral·lel és una de les avingudes més mítiques de Barcelona. Des de finals del segle XIX, es va configurar com una àrea d’espectacles populars, altament lliberal i tolerant i, alhora, lumpen. Però també va ser una avinguda molt lligada al moviment obrer.
El Paral·lel al pla Cerdà
Històricament, els terrenys del final de la Rambla, a tocar de Montjuïc per les seves diferents vessants, havien estat una zona d’hortes. Però també havien estat una zona fosca de la ciutat, on s’amagaven delinqüents i bandolers. No hi havia ni els més elementals serveis i les autoritats no controlaven aquest territori. Era, per tant, una zona marginal, on s’exercia la prostitució més baixa.
La urbanització de la zona i la creació de l’avinguda del Paral·lel va sorgir del projecte d’eixamplament de la ciutat de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Per la seva obertura, inaugurada oficialment el 8 d’octubre del 1894, va ser necessari l’enderroc del baluard del Rei, al costat de les Drassanes Reials de Barcelona.
A la retícula creada per Cerdà, hi ha algunes avingudes en diagonal, com la pròpia Diagonal, la Meridiana o el Paral·lel. Aquests dos eixos coincideixen amb un paral·lel i un meridià de la terra, de tal manera que marquen els eixos cardinals i formen un angle recte entre si. Si la Meridiana i el Paral·lel s’allarguessin, es trobarien a la torre del Rellotge de la Barceloneta. Aquest fet no és fortuït: va ser un homenatge de Cerdà al científic Pierre Méchain, que va prendre en aquest punt les mides que van servir de base per crear el sistema mètric decimal el 1799.
Una zona d’oci popular
El Paral·lel es va inaugurar oficialmente el 8 de octubre de 1894 i va esdevenir un indret d’oci i d’espectacles fins ben entrats els anys 70 del segle XX. En un tros de carrer una mica superior als dos quilòmetres, s’hi van arribar a concentrar infinitat de teatres, cabarets i altres sales d’espectacles. La zona es va convertir en un barri d’oci per a les masses perfectament equiparable als existents en altres grans ciutats europees d’aquell moment. Al principi s’hi van establir music-halls, cabarets i teatre de barraques que més endavant es van convertir en locals per alternar representacions teatrals amb tota mena de varietats.
Teatres emblemàtics
Alguns dels locals més coneguts del Paral·lel eren el Gran Teatre Espanyol, inaugurat l’any 1907, on es feien melodrames; l’Olympia, el Teatre Victòria, especialitzat en sarsuela i opereta; el Moulin Rouge, amb oferta de vodevils, sainets i revista, o l’Apolo i l’Arnau, entre molts d’altres.
A partir de l’any 1940, el franquisme va obligar a castellanitzar els noms dels locals. El Moulin Rouge es va passar a dir El Molino, Bataclan es va convertir en Rataplán i l’Olympia, amb i grega, es va dir Olimpia, amb i llatina.
Estrelles del Paral·lel
Al Paral·lel hi van triomfar moltes artistes que es guanyaven la vida als escenaris o com a creadores teatrals. Van ser famoses vedets i cantants, estrelles del Paral·lel, artistes com ara Elena Jordi , la Bella Dorita, Elena Jordi, Raquel Meller, Tania Doris, Sara Montiel, Amparo Moreno, Mari Santpere, Christa Leem, Lita Claver (“La Maña”) o Merche Mar.
Als anys 80, passat el temps d’esplendor de l’avinguda, va sorgir una iniciativa empresarial que va tornar a situar el Paral·lel a l’epicentre de la festa barcelonina. Va ser la creació de Studio 54, la primera macrodiscoteca de Barcelona, va convertir el Gran Teatre Espanyol en una gran la discoteca a l’estil de la mítica sala de Manhattan, a Nova York.
Moviment obrer al Paral·lel
El Paral·lel, a més d’haver estat l’avinguda de l’espectacle durant dècades, també ha estat el lloc de trobada i de manifestació de les organitzacions polítiques i sindicals de les classes populars. Als teatres del Paral·lel, sovint es feien mítings al matí i espectacles al vespre i a la nit. Fins i tot, s’hi feia teatre social, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal del 1888 i la Setmana Tràgica, el 1909.
Un cas paradigmàtic de teatre social és el de Felip Cortiella. Les seves obres estaven impregnades de l’ètica i el pensament anarquista. Escrites en català, es va proposar recuperar aquesta llengua entre els obrers. Cortiella va estrenar diverses obres al Paral·lel. Una d’elles, ‘El Morenet’, al Teatre Apolo, el 1905.
Però el Paral·lel, més enllà del teatre, va ser escenari de grans manifestacions obreres. A l’avinguda, a l’altura de Viladomat, en un camp molt extens conegut com el camp de les Carolines, es van celebrar el 1890 els mítings previs a la primera celebració del Primer de Maig a Barcelona. Aquelles protestes van tenir com a eix central la reivindicació de la jornada de vuit hores, un dret que anys més tard s’assoliria, també, al Paral·lel.
Els bars del Paral·lel eren llocs de trobada de revolucionaris de totes les ideologies. En alguns d’aquests, com el bar la Tranquilidad, qualsevol hi podia comprar una pistola, el l’anomenada època del pistolerisme dels perillosos anys 20.
La Canadenca i la vaga de la Canadenca
El 1911, l’enginyer Frederick Stark Pearson va crear l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, coneguda com La Canadenca. L’empresa de Pearson estava centrada en la producció i distribució d’electricitat, així com en l’explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics. La Canadenca va arribar a proporcionar el 90 % de l’electricitat a la indústria i les llars catalanes. La seva central elèctrica era al Paral·lel, al Parc de les Tres Xemeneies actual.
Una mica més enllà, a la plaça de les Drassanes, hi havia la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel i que va batejar aquesta part de la ciutat com la Terra Negra.
L’any 1919, un conflicte entre els amos i els treballadors de La Canadenca va desembocar en la vaga de la Canadenca. La vaga va durar un mes i mig i Barcelona es va quedar sense transport, sense llum, sense pa, sense res. Gràcies a aquella vaga, es va establir la jornada laboral de vuit hores.
