El Poble-sec va néixer com a barri d’acollida dels nous barcelonins que arribaven a una ciutat en plena expansió econòmica.

Al carrer de Tapioles número 10, hi ha l’església de la Santa Madrona, el nucli a partir del qual va néixer el Poble-sec.

El Poble-sec neix a finals del segles XIX. L’origen del nom és desconegut, tot i que hi ha diferents teories al respecte. La més estesa és que es van assecar uns pous de les hortes per l’explotació de l’aigua per part dels prats d’indianes. Però el terme Poble-sec també es troba a altres poblacions de Barcelona i sempre coincideix que són barris apartats del centre, humils, d’immigració.

Originàriament, el Poble-sec tenia tres nuclis: el nucli central, que era l’eixample de Santa Madrona; més cap al port, les hortes de Sant Bertran, una zona de cultius; i cap a la plaça d’Espanya, la França Xica.

Al Poble-sec hi vivien petits propietaris, hi havia petits tallers, i era una zona gairebé pagesa, humil. Amb la gran demanda d’habitatge de l’època, molts barcelonins se’n van anar a viure a aquesta zona i es va construir molt de pressa. Eren persones humils que no tenien un habitatge en condicions i aquí van trobar pisos nous. També hi van arribar persones de la Catalunya interior. Més tard, de València i l’Aragó. Molts dels nouvinguts hi vivien de manera provisional. Va ser el primer eixample de la Barcelona sense muralles.

Durant molts anys, al Poble-sec va estar prohibit construir-hi cases altes perquè era zona militar. L’exèrcit volia tenir el control de la ciutat des del castell de Montjuïc i les edificacions altes tapaven la visibilitat i dificultaven un eventual bombardeig.

Quan es va formar el barri hi havia molts petits tallers, i a la zona que toca al port, tallers de forja. Un d’ells estava on actualment hi ha El Molino. D’aquest taller havien sortit molts elements de ferro per l’Eixample o per l’Hospital de Sant Pau. En general, la banda del barri que toca al port ha estat molt estratègica i sovint, marginal.

La muntanya de Montjuïc ha estat sempre molt lligada al barri, tot i que les comunicacions no han estat les millors. De fet, Montjuïc va ser des del primer moment el parc del habitants del Poble-sec, la zona d’esbarjo popular. Per això hi havien moltes fonts i berenadors que s’han anat perdent. La gent també hi tenia petits horts, en terrenys propis o ocupats. Amb l’allau migratòria que va crear els barris de barraques, l’ús de la muntanya va anar canviant.

Malgrat mai no ha estat un municipi independent, el Poble-sec és un barri amb molt de caràcter, amb una forta personalitat, amb una història pròpia, i segueix essent un barri d’acollida de gent de tot arreu com ho ha estat sempre.