Si fem una ullada esquemàtica i simplista a la història del cinema veurem que, a grans trets, molt cops se’ns ha ensenyat que aquesta està feta per homes. Però es tracta d’una visió molt limitada de la realitat. Més enllà de la història “oficial”, n’hi ha una altra on hi falten molts noms. I són noms de dones. Dones silenciades, ignorades i sovint menystingudes que, per mèrits propis, es mereixen un lloc destacat per la seva contribució al naixement i desenvolupament del cinema com a art. En aquesta secció, volem parlar de totes elles: directores, guionistes, productores, muntadores, exhibidores, actrius i periodistes i crítiques cinematogràfiques de totes les èpoques i nacionalitats. Són dones que han canviat el setè art, que han deixat una empremta molt rellevant i que cal reivindicar.

A Espanya, les dones també van decidir provar sort en el món del cinema, no només com a actrius, sinó com a guionistes, directores i productores. Montserrat Casals Baqué, més coneguda com Elena Jordi, i Elena Cortés Altabas, més coneguda com Helena Cortesina, es disputen el títol de ser la primera directora de cinema espanyol. Però, de fet, és la catalana la que se’n duu aquest honor, malgrat que no es conservi cap còpia de l’únic film que va dirigir.

Les dues comparteixen nom i professió perquè no només es van dedicar a dirigir, sinó que procedien del món del vodevil, en què van treballar de ballarines, actrius, guionistes i empresàries. Elena Jordi va néixer a Cercs el 1882, però es va establir a Barcelona el 1906, en un estanc que encara existeix, a la cantonada dels carrers de la Boqueria i de Rauric. L’establiment el freqüentaven nombrosos personatges del món de la cultura, l’art i el periodisme, com ara Ramon Tor, Pere Prat o Ramon Vinyes, que la van introduir en els ambients artístics de la ciutat. 

Jordi va iniciar la carrera teatral a la companyia Teatre Íntim d’Adrià Gual. Poc després, va marxar amb Margarida Xirgu al Teatre Principal. I, el 1910, es va incorporar a la companyia de Josep Santpere. La seva trajectòria va ser fulgurant. Acompanyada de la seva germana, va formar la seva pròpia companyia i es va convertir en la reina absoluta del Paral·lel. 

L’any 1918 va ser clau. L’actriu, que ja havia col·laborat amb Studio Films en algunes pel·lícules com ara ‘La boja de la muntanya de Montserrat’, va començar a treballar en la producció i direcció de cinema amb ‘Thaïs’, en què també interpretava el paper protagonista. Era una adaptació lliure del llibret de l’òpera de Jules Massenet, del 1893, que al seu torn es basava en una novel·la homònima d’Anatole France, publicada el 1890.

Es va convertir, així, en la primera directora de cinema de la Península Ibèrica. Ara, no se’n coneix el resultat, perquè malauradament no se n’ha conservat cap còpia. Aquell mateix any també havien de començar les obres de construcció del que havia de ser el seu teatre. Jordi havia comprat un solar a la Via Laietana per construir-hi un teatre que havia de portar el seu nom. El projecte no va arribar a bon port i l’edifici va acabar convertint-se en el ‘Palacio del Cinema’, propietat del Grup Balañá, tancat des del 2001, a l’espera d’unes reformes que no arriben mai. 

L’èxit d’Elena Jordi va ser tan brillant com fugaç. Després de la popularitat aconseguida al teatre i l’experiència de dirigir una pel·lícula de cinema mut, l’artista va reduir la presència als escenaris. A finals del 1929 va fer al Teatre Goya la que va ser la seva última actuació coneguda. Va morir el desembre de 1945 en l’anonimat. Malgrat tot el que va assolir, va acabar en l’oblit més absolut. Afortunadament un llibre, ‘Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel’, de Josep Cunill Canals, i un documental en camí, dirigit per David Casals-Roma, recuperen la seva figura, tan important i, alhora, tan desconeguda.