Durant segles, els terrenys del peu de la muntanya de Montjuïc van ser una zona fosca i sòrdida que es coneixia amb el malnom de Terra negra.

A la plaça de les Drassanes hi havia la carbonera que va donar nom a aquesta part de la ciutat. Era la carbonera que abastia de carbó les tres famoses xemeneies del Paral·lel. A causa de l’activitat d’aquesta carbonera i de les xemeneies de l’elèctrica, tota la zona estava envaïda de fum negre i la gent que s’hi passejava quedava amb els peus negres pel carbó.

La mala fama d’aquests terrenys venia de lluny, des del segle XVI, i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. Era una zona d’hortes, limitada pel port i per la muntanya de Montjuïc, una altra zona fosca de la ciutat, on s’hi amagaven delinqüents i bandolers. No hi havia ni els més elementals serveis. A diferència del barri Xino, les autoritats no controlaven aquest territori. Era, per tant, una zona marginal, on s’hi exercia la prostitució més lumpen.

El sud del Paral·lel era conegut com “la Sodoma i Gomorra d’Europa” o també, com el carrer del vici. D’entre les moltes anècdotes i llegendes que hi ha sobre la Terra Negra, s’explica que les dones que es dedicaven a la prostitució manual oferien als seus clients, a diferents preus, la mà calenta o la mà freda, la que anava a la butxaca del les castanyes i els moniatos, o l’altra. Val a dir que gent de classe alta de la ciutat, baixava per aquests barris a buscar diversió a baix preu.

Però no tot és pecat a la Terra Negra. Jacint Verdaguer li va dedicar un poema i, segons la llegenda, la santa Madrona va néixer en una cova de la zona.

Després de la Guerra Civil, Barcelona va rebre un allau migratori que no va trobar habitatge assequible i es va instal·lar en barraques a la muntanya de Montjuïc. D’altra banda, la repressió sobre la prostitució al centre de la ciutat va augmentar i aquesta activitat es va desplaçar a la Terra Negra. Això va perpetuar la marginalitat d’aquests terrenys, que es va perllongar fins ben entrada la democràcia, amb l’arribada del tràfic de droga i dels toxicòmans, instal·lats a Can Tunis.

Paco Candel va escriure el 1957 “Donde la ciudad cambia su nombre”, una novel·la que descriu la vida en aquesta barri, el límit entre la ciutat urbanitzada i ordenada, i la terra on no hi arriben ni els serveis ni les autoritats.