“À la ville de… Barcelona!”. Amb aquesta famosa frase va començar l’aventura olímpica de Barcelona 92. El divendres 17 d’octubre del 1986 la història de Barcelona va canviar amb un projecte que havia de transformar la ciutat i l’havia de projectar a la resta del món. A partir de la nominació, Barcelona va treballar intensament durant sis anys en àmbits com l’urbanisme, els esports o el disseny per acollir els Jocs Olímpics del 92.
Barcelona, ciutat olímpica abans del 92
Però abans de ser designada seu olímpica, Barcelona ja tenia una relació històrica amb l’olimpisme. Es remunta al segle II dC, quan un patrici barceloní, Luci Minici Natal, es va convertir en el primer campió olímpic de Barcelona en guanyar una medalla a les curses de quadrigues.
Molts i molts anys més tard, Barcelona es va proposar per primer cop ser l’amfitriona d’uns Jocs. La ciutat va presentar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics del 1924 i per demostrar que estava preparada va construir un estadi preolímpic, l’Estadi Català. El projecte, però, no va arribar a bon port per les males arts de Pierre de Coubertain, el president del COI, que va maniobrar perquè la seva ciutat, París, fos la seu d’aquells Jocs. Avui, l’Estadi Català és el Camp Municipal de Rugbi de la Foixarda.
Malgrat el fracàs de Barcelona 24, la ciutat no es va rendir i va tornar a presentar la candidatura tres cops més: el 1928, el 1936 i el 1940.
També en aquella època, i amb motiu de l’Exposició Universal del 1929, es va fer la inauguració de l’estadi de Montjuïc. Unes dècades més tard, i després d’una profunda renovació, es va convertir en l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on es van fer les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs del 92.
Uns jocs alternatius i antifeixistes
El 1936, el COI va atorgar l’organització dels Jocs Olímpics a la ciutat de Berlín, la capital de l’Alemanya nazi. Una bona part de la comunitat internacional no volia que es dugués a terme aquest esdeveniment per evitar que el règim nazi la utilitzés com a eina de propaganda. Amb l’objectiu de boicotejar els Jocs de Berlín, va sorgir la idea de fer uns jocs alternatius. Així va néixer l’Olimpíada Popular de Barcelona. Però quan tot estava preparat, i poques hores abans de la cerimònia inaugural, l’esclat de la Guerra Civil va obligar a cancel·lar-ho tot.
Els Jocs del 92 van començar el 1979
La idea de presentar Barcelona, un altre cop, com a candidata a l’organització d’uns Jocs Olímpics va partir de Joan Antoni Samaranch. Els jocs es van gestar a l’any 1979, quan Samaranch va convèncer els alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall, el president de la Generalitat Jordi Pujol i Josep Miquel Abad de tirar endavant el projecte amb el suport de les diferents administracions de l’Estat. I aquest cop, sí, la ciutat va aconseguir els Jocs.
En el procés, hi va haver diferents persones clau, com Romà Cuyàs, promotor de la candidatura olímpica i autor de l’estudi definitiu de viabilitat dels Jocs; Leopoldo Rodés, que va contribuir que Barcelona acollís els Jocs i va promoure la participació ciutadana en l’esdeveniment; Josep Miquel Abad, responsable organitzador dels Jocs, i Oriol Bohigas, clau en la transformació de la capital catalana per als Jocs Olímpics.
Transformació urbanística de la ciutat
Barcelona s’havia compromès a acollir els Jocs, però no estava preparada per fer front a l’allau de visitants que s’haurien de moure cada dia per la ciutat ni tenia les infraestructures necessàries. El repte, doncs, anava més enllà de l’organització dels esdeveniments esportius: calia fer una profunda transformació urbanística de la ciutat.
L’obertura al mar, la reurbanització del Poblenou, les rondes o la recuperació de la zona de Montjuïc van ser algunes obres que van transformar Barcelona per als Jocs. En total, la inversió destinada a organitzar les Olimpíades i fer les obres va ser de 600 mil milions d’euros.
Pel que fa les infraestructures, les rondes van ser l’obra més important que es va fer a la Barcelona olímpica. Aquesta circumval·lació viària va canviar per sempre el trànsit de la ciutat.
Aprofitant l’obra de les rondes, es va construir una galeria de serveis igual o més important que la via dels cotxes. Hi transcorren cables de mitjana i alta tensió, conduccions de telefonia i d’aigua, i cablejat de regulació del trànsit.
La zona de la ciutat que va experimentar una transformació més profunda va ser el barri d’Icària. Abans dels Jocs, aquest barri era un territori oblidat, desèrtic i molt degradat. Hi havia escassament un centenar de veïns i un munt de fàbriques abandonades. En aquests terrenys es va construir la Vila Olímpica, el barri que havia d’acollir els milers d’esportistes que es van concentrar a Barcelona l’estiu del 1992.
Un altre barri que va experimentar una gran transformació va ser la Vall d’Hebron. S’hi van fer equipaments, habitatges, parcs i carrers a partir del projecte del Parc de la Vall d’Hebron, obra de l’arquitecte Eduard Bru.
En aquest procés de transformació, el picot va enderrocar una part de la ciutat que no s’adeia amb els plans urbanístics ni estètics de la nova i moderna ciutat. El 1989 es van enderrocar els darrers nuclis barraquistes de la ciutat, el del Carmel i el barri de la Perona. També van desaparèixer llocs tan emblemàtics com els antics berenadors de la Barceloneta, uns restaurants precaris que oferien menjar a tocar de la sorra de la platja.
Mascotes, logotips i himnes
Un altre aspecte determinant de l’èxit dels Jocs va ser el nou disseny gràfic de logotips i senyalística, i de les mascotes, Cobi i Petra.
Josep Maria Trias va ser l’autor del logotip oficial del Jocs. Trias va rebre l’encàrrec de fer un logo mediterrani i esportiu, i es va proposar fer una cosa diferent a tot allò que s’havia fet abans. El resultat va ser la recordada figura humana feta amb tres traços de color blau, groc i vermell.
Pel que fa la banda sonora dels Jocs, es van crear dos himnes oficials: ‘Barcelona tiene poder’, de Peret, i ‘Barcelona’, cantat per Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Però l”Amics per sempre’, de Los Manolos també va aconseguir fer-se un forat i es va convertir en l’himne no oficial de Barcelona 92.
Els moments màgics dels Jocs
La cerimònia d’obertura, que va dirigir Manuel Huerga i protagonitzada per La Fura dels Baus, és un dels moments més recordats dels Jocs, i es va convertir en un referent per la seva modernitat i per l’aire fresc que projectava.
El moment més emotiu de la cerimònia el va protagonitzar l’arquer Antonio Rebollo, quan va llançar la fletxa que va encendre el peveter olímpic. Carles Riart, dissenyador i Premi Nacional de Disseny del 2011, és el pare de la idea d’encendre el peveter de l’Estadi Olímpic amb una fletxa llançada per un arquer. Una història potser no tan coneguda és que hi havia un arquer a l’ombra, un substitut per si Rebollo fallava.
Pel que fa a les proves esportives, el tennis, el waterpolo, el bàsquet o l’hoquei herba van deixar moments inesborrables. Però, sens dubte, un dels triomfs més recordat és el de Fermín Cacho a la final dels 1.500 metres.
El llegat dels Jocs
El 15 de juny del 2002, 10 anys després dels Jocs, betevé va reunir a la llotja de l’Estadi Olímpic, l’expresident del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch i l’exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. No s’havien tornat a trobar a l’estadi des dels Jocs i van compartir records d’aquells moments històrics i van conversar sobre què van representar les Olimpíades per a Barcelona i els seus ciutadans.
Per a Pasqual Maragall, el llegat més important dels Jocs va ser la projecció internacional de la ciutat.