El peveter olímpic dels Jocs de Barcelona 92 es va encendre amb una fletxa. Dos arquers havien entrenat al Castell de Montjuïc: Antonio Rebollo, el titular, i Joan Bozzo, el suplent. Bozzo, arquer del club Arc Montjuïc, explica la intrahistòria d’aquells dies.
Entrenaments durs
Bozzo remarca que va ser molt més complicat del que es pugui imaginar. Ell era l’arquer reserva, per si a darrera hora, i per qualsevol circumstància, Rebollo no podia tirar. Els entrenaments es feien de nit, de manera secreta. Els primers tres mesos, al castell. La darrera setmana, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Durant els assajos, cada arquer llançava entre 20 i 30 fletxes. En total, en van arribar a llançar més de 1.000.
Quan els dos arquers van començar a fer els assajos a l’estadi, els tècnics ja havien solucionat el problema de les fletxes i el foc ja no s’apagava. Curiosament, la punta de les fletxes es va fer amb les fundes dels cucurutxus de gelat.
El problema del vent
El principal problema que es van trobar va ser el vent. Als assajos del castell, el vent no no bufava gaire. Però a l’estadi, hi entrava amb força. Si el vent era de costat, les fletxes s’allunyaven del peveter i l’efecte era desastrós. Si bufava de cua, marxaven massa lluny. I si bufava de cara, les fletxes queien sobre la grada i podien matar algú. Per sort, el dia de la inauguració no va fer vent, perquè el problema mai no es va resoldre.
Bozzo diu que els primers assajos van ser terribles. L’arc era molt dur i al llançar a tanta altura, els faltava una referència per apuntar. Bozzo tenia molts problemes però va detectar que Rebollo estava molt més segur. Sospita que Rebollo ja tenia els seus trucs, però mai no els va voler explicar. Bozzo està dolgut. Però malgrat aquest desavantatge inicial, Bozzo va fer millors llançaments a l’assaig general.
Sense pressió
La cerimònia inaugural dels Jocs la van veure 3.5000 milions de persones arreu del món. Malgrat tot, ni Rebollo ni Bozzo es van sentir mai gaire pressionats, sobretot perquè el peveter s’encenia amb un botó, com un fogó. D’aquest efecte se’n va encarregar l’empresa de Reyes Abades. La mesura es va prendre perquè als primers assajos van comprovar que, amb les fletxes, el foc no s’encenia.
El moment de la veritat
Quan Juan Antonio San Epifanio, “Epi”, va entrar a l’estadi amb el darrer relleu de la torxa, Rebollo i Bozzo estaven preparats. Tots dos vestits per l’ocasió i cadascú amb els seu arc i la seva fletxa. Rebollo va fer el llançament i, segons Bozzo, va ser perfecte, un dels millors. Quan va tornar, es van fer una abraçada. En aquell moment es va acabar la relació entre els dos arquers.
