Durant dècades, el barri de la Barceloneta va estar ple de berenadors, més coneguts com a xiringuitos o “merenderos”. Van convertir-se en una de les atraccions turístiques i gastronòmiques del litoral barceloní. Ens ho explica Maria Eugènia Ribera, propietària de Cal Pinxo Platja, i Maria Vellvé, antiga propietària de Casa Costa.
Les primeres taules
Maria Vellvé, antiga propietària de Casa Costa, un dels restaurants de la Barceloneta, recorda que el negoci el van començar la seva mare i la seva àvia. Vivien al barri i a la temporada d’estiu, quan veien passar els banyistes cap a la platja, van pensar que seria una bona cosa posar alguna tauleta de camí a la platja, com ja feia algú altre, per oferir pa i xocolata. L’any següent, ja van oferir musclos i així va anar evolucionant el negoci. El primer plat estrella de Can Costa no va ser l’arròs, sinó la sarsuela.
Els “merenderos”
Maria Vellvé recorda que un dels restaurants es deia Hawai (després, Cal Pinxo), però com la gent del barri no sabia anglès, l’anomenaven Avai. Després estava el seu, Can Costa. Seguit, el Maria. Després, el Costa Azul. I més enllà, Andalucia en Cataluña (més tard, Hostal Catalunya), Las Dos Hermanas, La Susana, El Montoya i el Club Atlètic.
Maria Eugènia Ribera, propietària de Cal Pinxo Platja, recorda que al principi, exhibien fora del local una gran panera plena de gel on posaven les gambes, els escamarlans i el peix per cridar l’atenció de la clientela. Davant de cada local, a més, hi havia una persona que mirava d’atraure els passejants i els ensenyava el gènere exposat. També els oferien aparcament per als cotxes. Si algun d’aquests comercials a peu de carrer es passava del límit imaginari del restaurant del costat, les discussions estaven assegurades.
En aquella època, els “merenderos” no tenien tancaments laterals, de tal manera que un es comunicava amb el següent. I malgrat tots tenien cuina pròpia, amb foc de carbó, només el Hawai tenia cafetera, i la resta li demanaven el cafè.
Als mesos d’estiu, molts dels xiringuitos instal·laven les taules a la sorra de la platja i allargaven fins a altes hores.
El final d’una època
L’avi de la Maria Eugènia, conscient que algun dia enderrocarien els xiringuitos, va fer construir l’edifici on es va instal·lar Cal Costa. D’aquesta manera, durant un temps, van tenir els dos restaurants, el berenador i el de l’edifici.
Entre els anys 1991 i 92, amb la reforma urbanística planificada pels Jocs Olímpics, es van enderrocar els berenadors. Els restauradors es van reubicar on van poder: uns van anar al Palau de Mar; uns altres, a la Vila Olímpica; d’altres, al passeig. La Maria Eugènia es va quedar a l’edifici que havia fet construir el seu avi, com relatava al 2017 en aquest capítol del “Va passar aquí”.
