Icària va ser un barri obrer de Barcelona que va acabar marginat i engolit per la Vila Olímpica. Avui, el nom es conserva a l’avinguda d’Icària, la gran via que el travessa.
L’origen de l’avinguda d’Icària
Els orígens de l’avinguda d’Icària se situen a finals del segle XVIII, quan es va construir el cementiri vell del Poblenou. El primer nom que va rebre va ser el de passeig de Don Carlos, en referència a un antic fortí, per després prendre el nom de passeig del Cementiri. El nom d’“icària” va sorgir gràcies als socialistes utòpics, que volien plasmar el seu model de ciutat ideal en aquest barri eminentment obrer.
L’aparició del barri
El barri d’Icària es va construir al límit de la ciutat, on convivia amb una zona del port i les vies del tren de l’antiga estació de Mataró. Més tard, amb la Revolució Industrial, canviaria de nom i es passaria a dir Poblenou. Ho va fer quan aquesta zona es va omplir de fàbriques i magatzems. També s’hi va construir un llatzeret, el lloc on anaven a parar els malalts de lepra, després hospital d’infecciosos i ara convertit en l’Hospital del Mar.
Els límits del barri se situaven entre la Barceloneta i el col·lector del Bogatell, una claveguera a l’aire lliure que marcava l’ambient marginal que es va viure en aquesta zona. Aquesta franja separava la ciutat del litoral, on es va acabar construint el Somorrostro.
Durant uns anys, l’element identificatiu del barri va ser el pont de la secció marítima. Era un pont de ferro que sortia de dins del parc de la Ciutadella i connectava la zona central de l’Exposició Universal amb la secció marítima, el lloc on s’exposava tot allò relacionat amb el mar. El pont travessava aeri tot el barri, ignorant tot allò que hi havia a la zona central, sota seu. El pont va ser desmuntat acabada la guerra civil per aprofitar-ne el ferro.
La desaparició amb els jocs del 92
Amb les obres dels Jocs Olímpics del 92 el veïnatge va passar de ser un barri marginat, que no marginal, a un d’integrat a la ciutat i ben comunicat. Ara, el barri mira al mar, al contrari del què passava amb l’antic barri d’Icària. L’únic testimoni que queda del passat industrial del lloc és la xemeneia de Can Folch, una fàbrica de destil·lats i alcohol.
Ho va explicar Enric H. March, escriptor autor del llibre ‘Barcelona ciutat de vestigis’, en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
