Maragall reconeix les pressions del Govern francès a l’espanyol per apostar per la candidatura de París vinculant la col·laboració per combatre ETA i exalta el paper del govern de Felipe González per l’aposta de Barcelona.
Un Felipe González que definia Maragall com la gota malaia, per la seva tossuderia.
Jo crec que sóc un tossut educat.
Model Barcelona
Pasqual Maragall explica que els Jocs van permetre fer el que no s’havia fet des de feia 50 anys i assegura que el model de Barcelona és el de buscar el diàleg entre tots els sectors de la ciutat.
Si algun estil Maragall hi ha és el de deixar fer.
Per Maragall una ciutat és com una bicicleta, sempre ha d’estar en marxa i atenta als canvis, i per això és bàsic la participació de tots els agents que la conformen.
Una ciutat és un organisme viu que si no s’adapta als reptes i les solucions dels problemes es degrada.
Per ell, l’autocrítica permet evolucionar i no perdre’s en el “narcisisme col·lectiu”, i per això és bàsica l’aportació dels ciutadans i veïns.
Maragall resumeix part de l’èxit organitzatiu com una aventura col·lectiva amb un símil econòmic: els accionistes de l’empresa Barcelona 92 eren l’Estat, la Generalitat i el COI, mentre que el soci industrial era la ciutat i els accionistes industrials eren d’aquí el que permetia que l’engranatge fos a tres bandes i coordinat.
L’embrió del tripartit
Maragall parla del 8è Congrés del PSC, que es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet l’11, 12 i 13 d’octubre del 1996 sota el lema “La il·lusió i la força per Catalunya i el progrés”. D’aquell congrés, assegura Maragall, va sortir el consens per crear una aliança dels partits d’esquerra a la Generalitat. Tot i això, deixa per més endavant la decisió sobre si vol aspirar a governar Catalunya.
Marca Barcelona
L’exalcalde de Barcelona reconeix que tot i la marca Barcelona per l’aposta cap al coneixement, l’intercanvi i l’aprenentatge no exclou que les desigualtats posin sobre la taula les contradiccions.
Com els savis, quan més en saps t’adones del que no saps. A una ciutat li passa igual com millor va, pitjor va el que està pitjor. I et preguntes, com pot ser?
Per Maragall, els Jocs van permetre transformar la ciutat i deixar de parlar d’història per parlar de futur.
