El 20 de maig del 1929 es va inaugurar l’estadi de Montjuïc, la joia de la corona de l’Exposició Universal de Barcelona.

Un esdeveniment per a la ciutat

El rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia van presidir la inauguració i va ser una jornada apoteòsica per als barcelonins. Tothom que podia s’acostava a l’estadi: alguns a peu, d’altres amb el funicular —recentment estrenat—, i d’altres en cotxes particulars, que van formar unes cues terribles al llarg de la muntanya.

Quan es va inagurar, l’estadi tenia una capacitat per a 62.000 persones. Això el va convertir en el segon més gran d’Europa, només superat per Wembley, a Londres. Però el dia de la inauguració l’aforament es va situar en 72.000 localitats.

Una jornada inaugural accidentada

La primera jornada es va inaugurar amb un partit de rugbi entre les seleccions d’Espanya i Itàlia, que va començar a dos quarts de cinc. Després d’aquest partit es va fer una exhibició atlètica i, finalment, segons la programació entre dos quarts de set i les set, havia de començar el partit entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, el campió de Copa d’Anglaterra. Però a la pràctica, tota la jornada es va endarrerir per diferents problemes. L’àrbitre del partit, belga i gran coneixedor de Barcelona, va decidir pujar pel seu compte. Però quan va arribar a l’estadi no trobava l’entrada i, a més, com que no anava acreditat, els vigilants no el van deixar passar. Un cop solucionat aquest contratemps, i amb el partit en joc, en va sorgir un altre: amb l’endarreriment de l’horari, s‘havia fet fosc i l’estadi no disposava d’il·luminació artificial. Aleshores, la gent va començar a encendre els programes i els diaris i a fer-los servir com a torxes. D’aquesta manera, el partit es va poder acabar i la Selecció Catalana es va imposar per 4 a 0.

La devoció per l’estadi era tan gran, que la setmana següent a la inauguració, Barça i Espanyol van jugar els seus respectius partits de lliga en aquesta instal·lació, l’un darrere l’altre.

Auge i declivi

Fins que va començar la guerra, l’estadi va tenir una gran activitat esportiva. S’hi jugaven, per exemple, les finals de la Copa, s’hi feien competicions d’atletisme o, fins i tot, als anys 30, un combat de boxa.

Després de la guerra, l’estadi es va anar recuperant fins que el 1947 es va inaugurar el Bernabéu, que es va convertir en l’estadi nacional i Montjuïc va caure en l’oblit.