El 20 de maig del 1929 es va inaugurar l’estadi de Montjuïc, el més gran d’Europa i la joia de la corona de l’Exposició Universal de Barcelona. Una estrena que va ser un esdeveniment històric per la ciutat.
Una jornada apoteòsica i accidentada
El rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia van presidir la inauguració i va ser una jornada apoteòsica per als barcelonins. Tothom que podia s’acostava a l’estadi: alguns a peu, d’altres amb el funicular —recentment estrenat—, i d’altres en cotxes particulars, que van formar unes cues terribles al llarg de la muntanya.
Quan es va inaugurar, l’estadi tenia una capacitat per a 62.000 persones. Això el va convertir en el segon més gran d’Europa, només superat per Wembley, a Londres. Però el dia de la inauguració l’aforament es va situar en 72.000 localitats.
La primera jornada es va obrir amb un partit de rugbi entre les seleccions d’Espanya i Itàlia. Després, amb molt de retard, va començar el partit entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, el campió de Copa d’Anglaterra. La selecció es va imposar per 4 a 0.
Altres obres per l’Exposició Universal a la muntanya de Montjuïc
L’Exposició Universal va servir per remodelar urbanísticament la muntanya de Montjuïc. A més de l’estadi, s’hi van construir altres edificis i monuments específicament per l’esdeveniment. En general, cal destacar que les noves edificacions van deixar enrere l’estil predominant fins aleshores, el modernisme, per deixar pas a altres corrents arquitectònics, com el noucentisme, o corrents d’avantguarda internacionals, especialment el racionalisme, exemplificat a través del Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe.
Un dels espais més emblemàtics de l’Expo és el Poble Espanyol, ideat per recrear la tradició arquitectònica dels pobles d’Espanya. Per desgràcia, aquest recinte es va convertir durant la Guerra Civil en un camp de concentració.
També es va construir el Palau Nacional, pensat com a punt central dels actes de la inauguració de l’exposició. Tot i néixer com un edifici efímer, va ser indultat per les grans prestacions que oferia i avui és la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Un altre edifici singular és la Casa de la Premsa, del mateix arquitecte que l’estadi, construïda per donar servei als periodistes de tot el món que es van aplegar a la ciutat.
Per tal d’oferir un espectacle als visitants, es va construir la Font Màgica. L’arquitecte i luminotècnic Carles Buïgas es va inventar un sistema perquè els raigs d’aigua també ho fossin de llum.
Les columnes de Puig i Cadafalch també van ser construïdes per l’ocasió, encara que formaven part d’un projecte anterior recuperat.
Per tal d’enllaçar la platja de Sant Sebastià i el port de Barcelona, amb recinte de l’exposició, es va projectar la construcció del telefèric de la muntanya de Montjuïc. Però per problemes en el projecte, no es va inaugurar fins al 1931, dos anys més tard del previst.
Fins i tot, amb motiu de la mostra, es van construir dos parcs d’atraccions a la muntanya, un de molt petit que va durar ben poc, i el Mar i Cel, que va durar del 1930 al 1936. Van ser els antecessors del parc d’atraccions de Montjuïc, inaugurat el 1966.
I encara que no va deixar cap edificació, també va ser molt celebrada la visita a la ciutat del Graf Zeppelin amb motiu de l’exposició. El zeppelí va fer tres vols, dos de dia i un de nit amb els reflectors de Montjuïc il·luminant-lo.
Malgrat l’èxit que va suposar per la ciutat, les emblemàtiques edificacions que n’han quedat i la transformació que va suposar per la muntanya de Montjuïc, l’Exposició Internacional del 1929 va tenir llums i ombres i en una època de gran inestabilitat, es va inaugurar després de força obstacles.
Declivi i oblit de l’estadi
Després de l’exposició, i fins que va començar la guerra, l’Estadi Olímpic va tenir una gran activitat esportiva. S’hi jugaven, per exemple, les finals de la Copa de futbol, s’hi feien competicions d’atletisme o, fins i tot, als anys 30, un combat de boxa.
Després de la guerra, l’estadi es va anar recuperant de la seva deixadesa fins que el 1947 es va inaugurar el Bernabéu, que es va convertir en l’estadi nacional, i Montjuïc va caure en l’oblit.
À la ville de Barcelona!
L’estadi no va recuperar el seu antic esplendor fins als Jocs Olímpics de Barcelona 92. El seu incert destí va canviar aquell 17 d’octubre del 1986, quan Juan Antonio Samaranch va anunciar que Barcelona seria l’organitzadora de la XXV olimpíada.
L’Estadi Olímpic de Montjuïc (posteriorment rebatejat com a Lluís Companys), va ser completament renovat per l’ocasió i només se’n va conservar la façana. A l’estadi s’hi van fer les cerimònies d’inauguració i clausura dels jocs.
De la cerimònia inaugural n’han quedat moltes imatges, però potser la més emblemàtica és la de l’arquer Antonio Rebollo encenent el peveter. Potser és menys conegut que hi havia un arquer reserva, en Joan Bozzo.
L’any 1997 el Reial Club Deportiu Espanyol hi passà a jugar els seus partits després d’abandonar el camp de Sarrià per la seva demolició. Anteriorment, la Unió Esportiva Sant Andreu hi havia jugat la temporada 1991-92.
