Són cineastes, dones i invisibles en la història del cinema. Feminisme de guerrilla per combatre estereotips, prejudicis i rols que la societat del moment no preveia. Van fer-se un lloc als estudis, als rodatges, a la professió però no als llibres, en què sovint els homes apareixen com motors i autors, sense mostrar la feina invisible i necessària d’un exèrcit de dones que veien en el cine el canal per expressar, en clau de dona, una mirada sobre el món i un vehicle per transformar-lo.
Un homenatge a l’equip de ‘La cartellera’ que van recuperar la història de desenes de dones que han contribuït al setè art i que han estat oblidades per la història oficial.
Dones que han marcat la història del cine
Alice Guy Blaché
(Saint-Mandé, 1873 – Mahwah, Nova Jersey, 1968)
Una de les primeres pioneres és la cineasta Alice Guy Blaché, que amb només un minut, explica la història de ‘La fada de les cols’, adaptació d’un conte infantil popular a l’època. Alice Guy Blaché treballava per una empresa de fotografia, la Gaumont, i quan va veure el cinematògraf per primer cop es va adonar que tenia possibilitats narratives i artístiques. Amb ella, doncs, va néixer el cinema de ficció.
“La meva joventut, la manca d’experiència, el meu sexe, tot conspirava en contra meva”, deia Alice. De fet, va rodar un centenar de curts com a directora i, fins i tot, va fer carrera als Estats Units i a Hollywood, però es va arruïnar per culpa de la mala gestió del seu marit, i el seu nom va caure en un oblit fora de la seva França natal. Sent així, la primera dona en fer cinema de ficció i sense tenir el reconeixement merescut.
Musidora
(París, 1889 – París, 1957)
Era una actriu de principis de segle a França. Aquí la tenim interpretant Irma Vep a ‘Les vampires’, un fulletó pel cinema que explica la història d’una banda de criminals parisencs, Els vampirs, que tenen entre els seus membres Irma Vep, una dona tan carismàtica que aconsegueix que interessi més saber què li passa a ella que als protagonistes suposadament bons.
Musidora va ser una de les primeres “vamps” de la història del cinema, una de les primeres “femmes fatales” i, a més, va aconseguir transcendir la connotació negativa del terme i convertir-se en un personatge estimat pel públic. Tant és així que es va convertir en musa dels surrealistes i en una de les primeres actrius que va esdevenir, també, directora adaptant textos de l’escriptora Colette, una altra gran feminista, amb qui també havia treballat al teatre.
Mary Pickford
(Toronto, 1892 – Santa Monica, Califòrnia, 1979)
Una altra gran actriu que va marcar una època i que va fer avançar la indústria és Mary Pickford. Astrid Lindgren, l’escriptora de Pippi Langstrump, es va inspirar en la pel·lícula de Mary Pickford, ‘Suds’, per escriure el seu personatge més famós.
Mary Pickford va encarnar sovint el rol de noia innocent, una mica pàmfila, però les seves cintes van tenir tant d’èxit que li va caure el dubtós i masclista sobrenom de La núvia d’Amèrica. Però també va ser de les primeres a exigir que el seu nom sortís als cartells, igual que ho feia els dels homes, i es va convertir en la primera dona en poder controlar el procés de producció d’un film a Hollywood. Tant és així que, juntament amb Charles Chaplin, D. W. Griffith i Douglas Fairbanks va fundar la United Artists, la primera productora dirigida per a artistes i no per a empresaris.
Hattie McDaniel
(Wichita, Kansas, 1893 – Los Angeles, 1952)
L’actriu i cantant Hattie McDaniel es va convertir en la primera dona afroamericana que va guanyar un Oscar de l’Acadèmia de Hollywood. Va ser pel seu paper a ‘Allò que el vent s’endugué’ el 1939, amb el personatge de Mammy, la minyona de Scarlett O’Hara. Va guanyar visibilitat, popularitat i un Oscar a la millor actriu secundària. A tots els actors negres se’ls va impedir assistir a l’estrena de la pel·lícula. I, no només això, a l’hotel que va acollir la gala dels Oscars operava una política de “no negres”, per tant, van haver de seure en una secció segregada durant la cerimònia. Aquella situació va posar encara de més relleu la importància de l’èxit de McDaniel. Hollywood va tardar 25 anys a reconèixer el treball d’un altre actor negre, va ser Sidney Poitier per ‘Els lliris dels prats’.
Edith Head
(San Bernardino, Califòrnia, 1897 – Los Angeles, 1981)
Amb vuit estatuetes pels seus vestuaris, l’estilista és la dona que ha guanyat més Oscars en tota la història. El nom d’Edith Head (1897-1981) no és prou conegut a casa nostra, tot i els mèrits que va assolir al llarg de la seva dilatada carrera. Va ser la primera dona a arribar a cap de departament de vestuari, va ajudar a definir l’estil del Hollywood clàssic vestint les estrelles més importants i va ser nominada als Oscars 35 cops, dels quals va obtenir-lo fins a vuit vegades. The Doctor, com se la coneixia, va guanyar-ne dos, al 1951 gràcies a ‘Sansón y Dalila’ i ‘Tot sobre Eva’. L’any següent el va tornar a aconseguir amb ‘Un lugar en el sol’. I, poc després, van arribar els premis per a una excel·lent parella de pel·lícules protagonitzades per Audrey Hepburn: ‘Vacances a Roma’ i ‘Sabrina’. També va escriure dos llibres: la biografia ‘The dress doctor’ i una mena d’obra d’autoajuda titulada ‘How to dress for success’. En definitiva, ens trobem davant d’una de les dissenyadores de vestuari més importants del segle XX.
Lotte Reiniger
(Berlín, 1899 – Dettenhausen, Alemanya, 1981)
Cineasta alemanya que ja als anys 20 va començar a jugar amb ombres xineses a les seves pel·lícules. El resultat va ser treballs com ‘Les aventures del príncep Achmed’, el primer llargmetratge d’animació de la història. Encara que Walt Disney s’atribueix el mèrit, Lotte Reinigier es va avançar 11 anys amb aquest títol, que va ser tot un èxit a Alemanya i a França.
L’escena amb els animals barallant-se sembla un antecedent de la que es veurà a ‘Merlín, el encantador’ anys més tard. Reiniger va treballar tota la seva vida amb ombres xineses, dirigint curts i llargs meravellosos que la van convertir en una de les figures més importants de l’animació europea.
Leni Riefenstahl
(Berlín, 1902 – Pöcking, Alemanya, 2003)
Leni Riefenstahl va ser una cineasta d’un gran talent que va començar la seva carrera com a actriu i que ben aviat es va passar a la direcció. I allà va revolucionar el llenguatge cinematogràfic amb dues pel·lícules: ‘El triomf de la voluntat’ i ‘Olímpia’.
Fa 80 anys d’aquestes cintes i la força de les seves imatges i l’ús eloqüent dels plans continua impressionant. El tema és que Riefenstahl va ser una nazi que va fer amistat amb Hitler, de qui es diu que la va voler seduir, així que fa una mica de mal veure les pel·lícules. Això sí, acabada la guerra, Riefenstahl va renegar del règim, dient que no sabia de tots els crims que havia comès.
Hedy Lamarr
(Viena, 1914 – Casselberry, Florida, 2000)
Hedy Lamarr va interpretar aquest moment tan important per al cinema; el primer orgasme femení de la història del cinema, el va protagonitzar a ‘Éxtasis’, la història d’una dona abandonada pel seu marit que va començar una relació amb un amant. El film, a més, mostra el primer nu femení de la història del cinema i, com és d’imaginar, això de mostrar la nuesa i el plaer de la dona va irritar molt a la masclista societat dels anys 30. Hedy Lamarr, més tard, va fer carrera a Hollywood i, fins i tot, es va convertir en inventora. Lamarr és pionera no només al cinema.
El 1941, en plena II Guerra Mundial, va treballar amb el músic George Antheil en un enginy per controlar torpedes per radiofreqüència sense que puguin ser interceptats per l’enemic. Així, van inventar un aparell, que és el que fa que avui dia tinguem GPS o wifi. El problema és que la van obligar a signar la patent amb el seu nom de casada i, des de fa poc, se li reconeix la seva important contribució.
Kinuyo Tanaka
(Yamaguchi, Japó, 1909 – Tòquio, 1977)
Una actriu de culte i directora de cinema excepcional que ha esdevingut una referència indispensable per a les noves generacions de cineastes. Encara que el seu nom pot resultar desconegut entre nosaltres, Kinuyo Tanaka (1909–1977) no només va ser una de les estrelles més destacades de la història del cinema japonès, sinó que també es va convertir en directora de cinema i en una referència indispensable per a les noves generacions de cineastes.
Olivia de Havilland
(Tòquio, 1916 – París, 2020)
Nascuda el 1916 al Japó com la seva germana, la també actriu Jane Fontaine, es va convertir en l’última supervivent de l’edat d’or del cinema de Hollywood, amb 104 anys, fins que va morir al juliol del 2020. Cansada de representar sempre personatges més o menys submisos per la seva delicada presència, Olivia de Havilland va lluitar perquè Jack Warner la cedís per interpretar el paper de Melania a ‘Allò que el vent s’endugué’. Va ser un gran encert que li va valer la nominació a l’Oscar, l’any que va guanyar Hattie McDaniel, la primera actriu afroamericana que el va aconseguir.
El 1942, va demostrar tenir un caràcter fort i una voluntat de ferro quan va plantejar una demanda contra la Warner. El judici va durar dos anys, però, finalment, el va guanyar i, des de llavors, l’anomenada llei de Havilland va alliberar els actors de “la presó més luxosa del món” i l’esclavitud dels contractes de set anys per part dels estudis.
Ida Lupino
(Londres, 1918 – Burbank, Califòrnia, 1995)
Va sacsejar uns quants tabús a Hollywood. Si cineastes com Don Siegel o John Frankenheimer haguessin rodat aquesta ‘The Hitch-Hiker’, la recordaríem com un dels grans títols del cinema negre dels 50. Però no, el va rodar Ida Lupino, una actriu de Hollywood que s’avorria als rodatges i que va començar a dirigir.
Lupino va ser la primera directora al competitiu i masclista Hollywood dels 40 i els 50, i el seu cinema oscil·lava entre la contundència de ‘The Hitch-Hiker’ i temes tan agosarats com la bigàmia o el tractament d’una violació, coses que la molt retrògrada comunitat de Hollywood no veia sempre bé.
Shirley Clarke
(Nova York, 1919 – Boston, 1997)
Va ser una de les figures més importants i originals del cinema independent i experimental nord-americà. Ballarina, cineasta radical i pionera. Shirley Clarke (1919–1997) va ser una autèntica visionària que va sintetitzar el jazz, la dansa moderna i l’avantguarda per inspirar un moviment cinematogràfic que la va situar al capdavant de l’escena emergent del cinema independent nord-americà dels anys 50 i 60. Equipats amb càmeres més àgils i lleugeres, amb certa sensació d’improvisació i influenciats pel cinema estranger, cineastes com John Cassavetes o la mateixa Clarke van canviar la manera de rodar al seu país.
‘Portrait of Jason’ és una entrevista rodada en una sola sessió a l’àtic de Clarke a l’Hotel Chelsea de Nova York, i és considerat per a molts com el seu millor treball. Va guanyar diversos guardons en festivals europeus i Ingmar Bergman la va descriure com la pel·lícula més fascinant que havia vist mai.
Pauline Kael
(Petaluma, Califòrnia, 1919 – Great Barrington, Massachusetts, 2001)
La seva vida va canviar l’any 1953 quan tenia 34 anys. La llegenda diu que l’editor de la revista ‘City lights’ la va escoltar parlar de cinema en un cafè. Seduït pels seus arguments, li va proposar escriure una crítica de ‘Candilejas’ a la revista. Va ser el principi de la carrera de Pauline Kael (1919-2001) com a crítica de cinema.
Agnès Varda
(Ixelles, Bèlgica, 1928 – París, 2019)
Una altra valenta que va marcar època és aquesta directora belga: Agnès Varda. Fa quasi 60 anys que és una de les cineastes més inquietes i més estimulants del cinema europeu. Però, a més d’això, és una pionera perquè el seu primer llargmetratge, ‘La pointe courte’, va sacsejar el cinema francès dels 50 i va assentar les bases del que després va ser el moviment de la Nouvelle Vague. Sense ella, hauria costat més que es produís l’esclat de llibertat i els aires nous que va viure el cinema francès.
El 1971, per exemple, va signar el manifest de les 341, al costat de figures com Marguerite Duras, Simone de Beauvoir, Jeanne Moureau o François Sagan, amb què afirmava haver comès avortament, cosa que llavors a França era il·legal, i li podia suposar un càstig sever. Aquest manifest era una protesta contra la il·legalitat de l’avortament. També és de les poques persones que va poder veure el cadàver de Jim Morrison tirat a la banyera, perquè era amiga del cantant i va ser de les persones que se’l va trobar mort, però això ja és una altra història.
Lina Wertmüller
(Roma, 1928-2021)
La pel·lícula ‘Pasqualino siete bellezas’ li va valer quatre nominacions a l’Oscar el 1976, incloses les de millor direcció i guió original. Tot un mèrit si tenim en compte que era un film italià. Lina Wertmüller, nascuda al 1928 i formada amb Fellini, es va convertir en la primera dona de la història que va aconseguir estar nominada en la categoria de millor direcció. El 2019 es va fer justícia i l’Acadèmia de Hollywood li va concedir l’Oscar honorífic per la seva llarga trajectòria cinematogràfica.
Lola Salvador
(Barcelona, 1938)
Guionista i productora, aquesta barcelonina mestra de cineastes ha fet del cinema la seva vida el seu ofici. Lola Salvador va començar escrivint adaptacions de capítols de ‘Barrio Sésamo’ i picant pedra fins escriure el guió d”El crimen de Cuenca’ o ‘Las bicicletas son para el verano’. Compromesa amb el sector, Lola Salvador és una de les sòcies fundadores del sindicat Alma.
Thelma Schoonmaker, una muntadora d’Oscar
(Alger, Algèria, 1940)
La primera muntadora que va rebre el Lleó d’Or a la carrera a la Mostra de Venècia, Thelma Schoonmaker, va ser essencialment la responsable del llenguatge audiovisual de Martin Scorsese. El Lleó d’Or honorífic se suma a les sis nominacions i tres Oscars guanyats amb ‘The departed’, ‘L’aviador’ i ‘Toro salvatge’. Tot plegat, una muntadora d’Oscar.
Melissa Mathison
(Los Angeles, 1950-2015)
‘E.T., l’extraterrestre’ va recaptar més de 790 milions de dòlars i va guanyar els Oscars al millor so, efectes de so, efectes visuals i banda sonora. Però el que la fa immortal és la feina de la guionista d”E.T’, l’emoció que transmet i un bon grapat de frases i imatges per al record. La culpable d’aquest guió, d’aquesta història emotiva i entranyable, és Melissa Mathison. Un relat d’iniciació que retrata a la perfecció l’essència de la infància: la passió per l’aventura i la capacitat de sorpresa, però també la soledat i la incomprensió del món dels adults.
Sally Menke
(Mineola, Nova York, 1953 – Los Angeles, 2010)
Amb ‘Reservoir dogs’ va començar un lligam professional i personal extraordinari amb Quentin Tarantino. Al film, ja es perceben els trets característics de l’estil de tots dos: llargs plans amb molts diàlegs i una càmera que no para, esclats de violència i l’ús de música sobre passatges estilitzats o alentits. Curiosament, Sally Menke, responsable de l’edició de l’univers Tarantino, no editava amb música, sinó que la incloïen més tard. Va haver-hi una excepció: l’escena del ball d’Uma Thurman i John Travolta a ‘Pulp fiction’, la va muntar en funció de la música.
Jane Campion
(Waikanae, Nova Zelanda, 1954)
La música de Michael Nyman, tocada per Holly Hunter, ja és un dels moments mítics del cinema modern: ‘El piano’. Jane Campion es va convertir en la segona directora en ser nominada a l’Oscar a la millor direcció. En 65 edicions dels premis, només dues dones havien estat nominades, i des de llavors ençà, només tres més ho han estat.
Cinc en 91 edicions. I, a sobre, l’única que l’ha guanyat és Kathryn Bigelow per ‘En tierra peligrosa’, que és la pel·lícula més testosterònica i més de mascle de les cinc. Però Jane Campion és pionera també perquè amb ‘El piano’ va guanyar la primera Palma d’Or de Canes guanyada per una dona. Queda clar que, en matèria de premis, hi ha molt camí per recórrer. Potser enguany, pot emportar-se el seu primer Oscar per la direcció d’‘El poder del perro’.
Alison Bechdel
(Beech Creek, Pennsilvània, 1960)
El test de Bechdel determina si en una obra existeix algun tipus de discriminació de gènere. La dibuixant i novel·lista gràfica Alison Bechdel va crear, el 1985, l’anomenat test de Bechdel. És un indicador que estableix si hi ha presència femenina i si les dones que hi apareixen parlen d’alguna cosa més que no siguin els homes.
Va ser precisament en una d’aquestes tires còmiques, publicada el 1985 sota el títol ‘The rule’, que el nom de Bechdel va passar a formar part del lèxic de la cultura popular. Allà, un personatge afirmava que només anava al cinema si la pel·lícula complia tres requisits bàsics: “Una, tenir almenys dues dones; dos, que parlin entre elles i tres, sobre alguna cosa que no sigui un home”. Una lluitadora contra la bretxa de sexes.
Marianne Slot
(Dinamarca, 1968)
Aquesta productora i influent francesa d’origen danès és una de les persones més importants del cinema europeu contemporani. El seu treball, amb més de 40 produccions en 25 anys, la converteix en una de les dones més influents en el panorama audiovisual. La trajectòria de Marianne Slot va començar el 1993, quan va fundar la seva pròpia productora, Slot Machine, amb seu a París, i va començar una col·laboració llarga i rica amb Lars von Trier.
