El passat 28 d’octubre, la veterana cineasta italiana Lina Wertmüller va rebre, als 91 anys, un Oscar d’Honor que li va concedir l’Acadèmia de Hollywood. Curiosament, va ser la primera dona de la història en aconseguir una nominació a l’Oscar a la millor direcció.

Lina Wertmüller va néixer a Roma l’agost de 1928 en una família de l’alta burgesia. Des de molt petita, va demostrar una rebel·lia innata. La prova van ser les onze expulsions de diferents col·legis. Orgullosa de la seva llibertat, en cap moment va voler seguir la línia traçada per a ella i es va dedicar al teatre, els titelles, la televisió, la cançó i, finalment, el cinema.

El 1963 va treballar amb Federico Fellini com ajudant de direcció a ‘Fellini 8 1/2’ i va realitzar la seva primera pel·lícula, ‘I Basilischi’. Però no seria fins al 1972 quan el seu nom va saltar les fronteres italianes amb la sàtira política ‘Mimí metalúrgico, herido en su honor’, la primera col·laboració amb l’actor Giancarlo Giannini, potser el que millor representa el seu cinema irreverent i difícil de classificar.

Wertmüller no era una persona còmoda, ja que el seu cinema no s’ajustava a les idees preconcebudes de l’època i la polèmica l’acompanyava en cada estrena, però als anys setanta va tenir un seguit d’èxits amb títols que es recorden entre el millor del cinema italià: ‘Film de amor y de anarquía’, ‘Insólita aventura de verano’, ‘Pasqualino Siete Bellezas’ i ‘La viuda indomable’, on va reunir Sofia Loren, Marcello Mastroianni i el seu indispensable Giancarlo Giannini.

Va ser precisament ‘Pasqualino Siete Bellezas’ el film que li va valer quatre nominacions a l’Oscar el 1976, incloses les de millor direcció i guió original. Wertmüller es va convertir en la primera dona de la història que va aconseguir estar nominada en la categoria de millor direcció. Que ho aconseguís una pel·lícula de parla no anglesa també era inèdit. No va guanyar cap premi, però Hollywood sembla que ha volgut saldar finalment aquest deute amb l’Oscar honorífic.

Lina Wertmüller va seguir fent cinema fins l’any 2014. En total, va fer 32 pel·lícules, però no va tornar a tenir un èxit internacional. La seva figura inconformista i no adscrita a cap ideologia va provocar el rebuig de la crítica feminista, que l’acusava de no comprometre’s amb les dones. La van atacar des de la dreta i des de l’esquerra. A ningú no li agradava la manera com tractava amb humor els temes més foscos, com ara el terrorisme, el capitalisme, la lluita de classes, l’Holocaust, la immigració o els abusos sexuals. Va trencar els esquemes i les regles establertes sense cap problema, fent un cinema que ella mateixa no ha dubtat a qualificar de grotesc. Però no tot van ser atacs. Martin Scorsese ha tingut per a ella paraules d’elogi i una jove Jodie Foster va descobrir gràcies a les seves pel·lícules que una dona també podia dirigir. Els últims anys s’ha dedicat més al teatre, a l’òpera i a dirigir una escola de cinema a Roma, la ciutat de la qual mai no ha volgut marxar.

L’any 2015, Valerio Ruiz li va dedicar el documental ‘Dietro gli occhiali bianchi’, com a referència a les ulleres blanques que porta sempre. Les ulleres i el costum d’utilitzar títols llarguíssims pels seus films, són dues altres coses que caracteritzen aquesta dona divertida, lúcida i brillant.

Als 91 anys, va demostrar, com sempre, un gran sentit de l’humor en rebre l’Oscar de mans de Sofia Loren acompanyada d’Isabella Rossellini i seva filla. Poc acostumada a donar lliçons, en una entrevista feta recentment, va tenir un consell per a les dones que volen ser directores: fer bones pel·lícules, i el millor de tot, divertir-se molt fent-les. En definitiva, com ella ha fet tota la vida.