La dibuixant i novel·lista gràfica Alison Bechdel va crear, el 1985, l’anomenat Test de Bechdel. No és un indicador que estableix si una pel·lícula és feminista o és bona, només mostra si hi ha presència femenina, i si les dones que hi apareixen parlen d’alguna cosa més que no siguin els homes.

Què tenen en comú ‘Els caçafantasmes’, ‘El gran Lebowski’, ‘WALL·E’, ‘El club de la lucha’, ‘La princesa promesa’, ‘Li diuen Bodhi’, ‘Indiana Jones y el arca perdida’, ‘Trainspotting’ o ‘Pulp fiction’? Doncs que cap passa l’anomenat Test de Bechdel.

Alison Bechdel va néixer el 1960, a Pennsilvània, als Estats Units. Els seus dons artístics ja es van fer evidents a una edat primerenca. Es va graduar a la Universitat d’Arts Liberals d’Oberlin, a Ohio, el 1981 i, va ser durant el primer curs, que va escriure una carta als seus pares en què els deia que era gai. Això va definir la seva trajectòria professional, quasi sempre amb un fort caràcter autobiogràfic.

Uns anys després, va començar a dibuixar les primeres caricatures als marges de les cartes que escrivia als seus amics, fins que algú li va suggerir que provés de fer una historieta. Així va néixer ‘Dykes to watch out for’, és a dir, “Unes lesbianes de por”, que va aparèixer per primera vegada el 1983 a les pàgines d’una publicació feminista anomenada ‘WomaNews’, posteriorment a diversos diaris alternatius americans i, finalment, a internet; durant un total de 25 anys.

Està considerada la bíblia del còmic lèsbic undergound i va tenir tant èxit, que Bechdel va poder dedicar-se als còmics a temps complet. L’editorial Reservoir Books va publicar una selecció d’algunes d’aquestes vinyetes reivindicatives i divertides a ‘Lo indispensable de Unas lesbianas de cuidado’.

Va ser precisament en una d’aquestes tires còmiques, publicada el 1985 sota el títol ‘The rule’, que el nom de Bechdel va passar a formar part del lèxic de la cultura popular. Allà, un personatge afirmava que només anava al cinema si la pel·lícula complia tres requisits bàsics: “1: tenir almenys dues dones; 2: que parlin entre elles i 3: sobre alguna cosa que no sigui un home”.

Vinyeta ‘The Rule’

Al segle XXI, aquestes directrius es van fer conegudes com el Test de Bechdel, un mètode que ha servit per il·lustrar la dramàtica disparitat de gènere, sobretot, a Hollywood. Però no va ser la primera a parlar d’això. A ‘Una cambra pròpia’, del 1929, Virginia Woolf ja criticava que, a gran part de la literatura, la presència d’un personatge femení es devia només al vincle amb un personatge masculí i que tota la seva rellevància requeia en aquesta relació.

Aquestes tres pautes o condicions, establertes per Alison Bechdel per avaluar les pel·lícules en funció de la desigualtat de gènere i determinar la presència de la dona respecte a l’home, malgrat ser aparentment molt bàsiques, afecten molts títols. No és un indicador que estableix si una pel·lícula és feminista o és bona, només mostra si hi ha presència femenina, i si les dones que hi apareixen parlen d’alguna cosa més que no siguin els homes. El test només és un procediment per detectar la bretxa de gènere i també es pot aplicar en una sèrie, un còmic o una obra de teatre. És una forma de mesurar la presència de la dona en qualsevol obra o representació artística.

El 2006, Alison Bechdel es va donar a conèixer a un públic molt més ampli amb la novel·la gràfica ‘Fun home. Un tragicòmic familiar’, el seu relat de maduració, que va ser escollit millor llibre de l’any per ‘Time’, ‘The New York Times’ i ‘People’. L’obra treia a la llum els draps bruts de la seva família disfuncional i rememorava la figura del seu pare, un professor distant i autoritari i amo d’una vella funerària, l’homosexualitat del qual i posterior mort en un tràgic accident la van marcar per sempre. De manera còmica i desoladora, mostrava els complexos de l’autora, que lluitava en solitud per trobar el seu lloc en el món i redimir la seva precària relació familiar.

L’obra va ser finalista del National Book Critics Circle Award i va guanyar el premi Eisner -el més prestigiós de la indústria del còmic- per la millor obra basada en la realitat. A l’octubre del 2013, ‘Fun home’ es va portar als escenaris, primer de l’Off-Broadway i després de Broadway, per part de Lisa Kron i Jeanine Tesori. Va obtenir cinc premis Tony, entre els quals el de millor musical. El 2018 es va fer una versió de l’espectacle en català, estrenada al Teatre Condal de Barcelona. Jake Gyllenhaall en vol produir l’adaptació al cinema i, pel que sembla, l’actor interpretarà el pare de l’Alison.

Al 2012 es va publicar ‘¿Eres mi madre?’, en què disseccionava la relació amb la seva progenitora. Actualment, Bechdel continua escrivint i dibuixant i, sobretot, enderrocant estereotips, eliminant prejudicis i combatent l’opressió que impedeix a la gent expressar-se tal com és, mentre grups ultraconservadors han exigit la retirada dels seus còmics de les biblioteques públiques i de les bibliografies recomanades pels professors universitaris. Ha convertit allò més íntim en universal creant dones que són personatges plenament tridimensionals, i un simple test, en unes bases més rellevants que mai.