Encara que el seu nom pot resultar desconegut entre nosaltres, Kinuyo Tanaka (1909–1977) no només va ser una de les estrelles més destacades de la història del cinema japonès, sinó que també es va convertir en directora de cinema i en una referència indispensable per a les noves generacions de cineastes.

Una estrella popular

Kinuyo Tanaka va néixer el 1909 a la ciutat de Yamaguchi, al Japó, i va començar com a actriu el 1924, dirigida per Hiroshi Shimizu, amb qui es va casar el 1929, tot i que el matrimoni va durar molt poc.

Aquell mateix any, va actuar al film ‘Me gradué, pero…’, de Yasujirō Ozu, el primer dels deu que van fer junts. A la dècada dels 30, va esdevenir una autèntica estrella molt popular. La seva trobada amb Kenji Mizoguchi, el 1940, va ser l’inici d’una col·laboració que es perllongaria 14 anys en 14 pel·lícules, entre les quals es troben les més famoses del director japonès. Va ser la protagonista, entre d’altres, d’‘Utamaro y sus cinco mujeres’ o ‘Els contes de la lluna pàl·lida després de la pluja’. L’última que van fer junts va ser ‘La mujer crucificada’ el 1954.

‘La Cartellera’ en Versió Femenina


Històries de dones que van convertir-se en referents del cinema

Dones cineastes: feminisme invisible

El salt a la direcció

Tanaka i Mizoguchi es van distanciar quan ella va decidir fer el salt a la direcció, perquè ell mai no va entendre aquest desig. De fet, Tanaka no era la primera dona que van obstaculitzar. L’autèntica pionera del cinema japonès va ser Tazuko Sakane, script de Mizoguchi, que va debutar el 1936 amb ‘New clothing’, conegut per ser el primer llargmetratge nipó dirigit per una dona. Malauradament, no se’n conserven còpies.

Després de la guerra, una llei molt restrictiva que exigia un títol universitari per ser director de cinema, va obligar a Sakane a renunciar la seva carrera com a realitzadora. Però els temps canviaven ràpidament i les dones començaven a reivindicar els seus drets.

El pes dels personatges femenins

Un viatge als Estats Units el 1949, va animar Tanaka a dirigir en un moment en què, amb 40 anys, ja no tenia oportunitats per interpretar papers interessants, i molt menys els protagonistes. Si Mizoguchi li va posar totes les traves del món, altres directors li van donar suport des del principi.

El guió de la seva primera pel·lícula, ‘Carta de amor’, del 1953, és del director Keisuke Kinoshita. En aquest melodrama, rodat al barri de Shibuya, de Tòquio, visualitza i humanitza les japoneses que van mantenir relacions amb nord-americans durant l’ocupació, quan el tema era de màxima actualitat i la societat nipona marginava i menyspreava aquestes dones. En la cinta, es poden apreciar les constants del seu cinema: una sensibilitat visual molt destacable, un focus especial pels personatges femenins i una gran modernitat en la posada en escena. 

Sense abandonar la seva carrera d’actriu, Tanaka va fer entre 1953 i 1962 sis films que no es van veure mai fora del Japó. Per al seu segon treball, ‘La luna se levanta’, del 1955, va comptar amb un guió de Yasujirō Ozu. En aquest, va demostrar la seva personalitat transformant una història típica d’Ozu, un pare vidu amb tres filles, en una pel·lícula molt personal sobre el xoc entre tradició i llibertat individual. Aquest mateix any, va rodar el seu tercer llargmetratge i el més celebrat, ‘Pechos eternos’. Escrit per Sumie Tanaka, la guionista habitual de Mikio Naruse, tracta sobre la vida d’una altra dona, la poetessa Fumiko Shimojo, i s’atrevia a parlar d’un tema tabú en el cinema japonès, el càncer de pit, però no en termes d’una víctima passiva, sinó alliberada, expressant i reivindicant els seus desitjos.

Potser pel xoc que va significar ‘Pechos eternos’, la seva carrera com a directora va estar parada cinc anys, fins al 1960 quan, de nou amb guions de Sumie Tanaka, va rodar ‘La princesa errante’ i, un any després, ‘La noche de las mujeres’, sobre l’efecte que va tenir entre les treballadores sexuals la il·legalització de la prostitució. En va fer una sisena, al 1962, ‘Amor bajo el crucifijo’, un film d’època que mostrava les conseqüències negatives de la tradició i la intolerància religiosa, i que va ser la seva única incursió al cinema en color. 

Reconeixement

Va continuar treballant i el 1975 va rebre l’Ós de Plata a la millor actriu al Festival de Berlín per ‘Sandakan 8’, de Kei Kumai. Dos anys més tard, va morir d’un tumor cerebral.

Tanaka va abordar temes inexplorats, va qüestionar assumptes socials, va posar de manifest les experiències i la subjectivitat de les dones de manera atrevida, va construir personatges femenins inusuals, sempre d’acord amb els paràmetres morals de l’època en què va viure. En els darrers anys, el treball d’estudiosos i programadors del cinema japonès i la història del cinema femení ha reconegut la rellevància de la seva filmografia a nivell mundial. 

Justament, la Filmoteca de Catalunya li dedicarà un cicle, el proper mes de novembre, que permetrà descobrir, no només una cara familiar dels films de Mizoguchi, sinó una dona pràcticament desconeguda fora del Japó, amb una intel·ligència i sensibilitat realment sorprenents.

Històries del cinema

El professor i cineasta Luis Aller fa una selecció personal de pel·lícules i explica per què s’han de considerar clàssics del cinema.

Els clàssics de Luis aller