Ballarina, cineasta radical i pionera. Shirley Clarke (1919–1997) va ser una autèntica visionària que va sintetitzar el jazz, la dansa moderna i l’avantguarda per inspirar un nou moviment cinematogràfic que la va situar al capdavant de l’emergent escena del cinema independent nord-americà dels anys cinquanta i seixanta.

Shirley Brimberg Clarke va néixer a Nova York el 1919. Filla d’immigrants jueus polonesos que van fer fortuna en la manufactura, va viure en un entorn privilegiat, però es va rebel·lar contra una burgesia repressiva, i sobretot, pel temperament i el maltractament físic del seu pare. Malgrat la seva desaprovació, l’art es va convertir en una sortida i, durant l’adolescència, va començar a ballar. Als 17 anys ja presentava la seva primera coreografia i als 21, presidia la National Dance Association. Es va casar i el 1944 va tenir una filla.

Viatge iniciàtic amb curts i documentals

Als inicis dels 50 es va començar a interessar pel cinema i va fer el seu primer curt, ‘Dance in the Sun’, el 1953, amb diners heretats i una càmera de 16 mil·límetres que havia estat un regal de noces.

Tot i que la carrera de ballarina mai no li va valer l’aclamació crítica que esperava, va tenir un impacte evident i durador en els seus treballs posteriors com a cineasta. Els seus coneixements en el món de la dansa van aportar la fluïdesa, el sentit del ritme i el moviment d’una coreografia al muntatge de les seves primeres pel·lícules, i, del jazz, en va extreure les formes càlides, físiques i properes als cossos, així com la seva estructura fragmentària. Després de debutar, l’adaptació del ballet de Daniel Nagrin que va produir, dirigir, fotografiar, editar i cocoreografiar, va fer un curt no ballat, ‘In Paris Parks’, i dos curts més de dansa, ‘Bullfight’ i ‘A moment in love’, el 1955. 

Cinema independent

En aquella època, Jonas Mekas escrivia la seva cada vegada més influent revista ‘Film culture’, i va crear els Independent Film Awards per mostrar l’entrada d’una nova generació de directors al cinema americà. Equipats amb càmeres més àgils i lleugeres, amb certa sensació d’improvisació, i influenciats pel cinema estranger, cineastes com John Cassavetes o la mateixa Clarke van canviar la manera de rodar al seu país.
Al 1958 Clarke va fer la que ha estat descrita com la seva “obra mestra experimental”, ‘Bridges-Go-Round’, sobre els ponts de Nova York, utilitzant imatges superposades, creant moments d’abstracció cinematogràfica i amb una afinitat visual amb el jazz. 

El mateix any, ‘Skyscraper’, un curt que va codirigir amb Willard Van Dyke sobre la construcció de l’edifici Tishman, va ser nominat a l’Oscar i va rebre premis als festivals de Venècia i Edimburg. El 1960 Clarke va iniciar el documental ‘Robert Frost: A Lover’s Quarrel with the World’, però es va barallar amb els productors i va deixar el projecte. Quan el film va guanyar l’Oscar el 1963, va compartir el premi com a codirectora.

Clarke va ser una de les cineastes que van escriure i signar el manifest Declaration for a New American Cinema, que proposava una alternativa al cinema de Hollywood i, amb Mekas, Cassavetes i altres realitzadors, va cofundar la cooperativa Film-Makers, una organització sense ànim de lucre per distribuir obres independents. Tot i això, va intentar fer una pel·lícula a Hollywood, una aventura desgraciada, tal com va quedar reflectida a ‘Lions Love’, d’Agnès Varda, en què Clarke feia d’ella mateixa.

Tres pel·lícules

Als 60 Clarke va fer les tres pel·lícules per les quals més se la recorda: ‘The Connection’, el 1961; ‘The Cool World’, el 63, i ‘Portrait of Jason’, el 67, utilitzant tècniques del “cinéma vérité”. Tractaven temes com l’alienació urbana, la pobresa, l’addicció i el racisme, i se centraven en vides als marges de la societat. Són tres obres formalment innovadores, controvertides i arrelades a la protesta social, que trenquen els límits entre el documental i la ficció, l’art i la vida.

‘Portrait of Jason’

‘Portrait of Jason’ és una entrevista rodada en una sola sessió a l’àtic de Clarke a l’Hotel Chelsea de Nova York, i és considerat per a molts com el seu millor treball. Va guanyar diversos guardons en festivals europeus i Ingmar Bergman la va descriure com la pel·lícula més fascinant que havia vist mai.

Shirley Clarke al 1971 amb una càmera de vídeo decorada. El 1969 va utilitzar el vídeo perquè creia en les noves tecnologies com a eines crucials per a la transformació de l’art i la societat, com també creia en el canvi social a través de les seves pel·lícules.

El documental ‘Rome is burning’, del 1970, recull de forma directa i de primera mà la seva filosofia artística. Del 75 al 85, va exercir com a professora a la Universitat de Califòrnia. I aquell mateix 1985, va dirigir la seva última pel·lícula: ‘Ornette: made in America’. Va morir el 1997 als 77 anys.

Shirley Clarke va ser una de les figures més importants i originals del cinema independent i experimental nord-americà. Gran part de la seva obra, centrada en les vides, l’art i el patrimoni dels afroamericans, es continua veient en circuits especialitzats, però encara és molt desconeguda pel públic en general. Pel centenari del seu naixement, als Estats Units es van fer diverses retrospectives i restauracions de les seves obres.