Pompeu Fabra va néixer a la Vila de Gràcia el 1868, coincidint amb l’inici de la Renaixença. En aquella època, la llengua estava molt deteriorada, gairebé en estat de caos per culpa de gairebé dos o tres-cents anys de decadència i submissió al castellà a partir del Decret de Nova Planta.
Un químic buscant la fórmula de les paraules
La família de Fabra era molt nombrosa. No se sap del cert si eren 13 o 16 germans. El cas és que ell era el més petit de tots. Fabra no era un filòleg de professió, sinó vocacional. Va fer estudis d’enginyeria seguint indicacions familiars, però des de molt petit tenia obsessió per les llengües. Va fer molt d’excursionisme, sobretot per estar en contacte amb el país i amb la llengua de les diferents zones.
El Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906 va significar un punt d’inflexió per la llengua catalana. L’objectiu de la trobada era redactar la gramàtica de la llengua catalana, però també va aconseguir una adhesió col·lectiva a la llengua catalana. Primer es van establir les normes ortogràfiques, i després la gramàtica. Després, Fabra va treballar durant sis anys en el Diccionari General de la Llengua Catalana, “el Fabra”, que va aparèixer el 1932. La Fundació Cambó va subvencionar aquesta tasca durant set anys i, per això, el va poder acabar durant la república.
El 24 de gener de 1939 Pompeu Fabra i la seva família van marxar cap a l’exili, com milers de catalans.
Els criteris de treball de Fabra eren sempre els mateixos: actualització, normalització i modernització de la llengua. Fabra es basava en els orígens medievals de la llengua i l’actualitzava tenint en compte l’evolució oral i lògica. A l’Institut es conserven les fitxes escrites a mà dels 24.000 mots que Fabra va incloure al seu diccionari. Ens ho explicava en Jordi Mir de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en aquest capítol del ‘Va passar aquí’.
