La Mare de Déu de la Mercè és, juntament amb santa Eulàlia, la patrona de Barcelona. Ho és des de l’any 1687, quan va salvar la ciutat d’una plaga de llagostes. La seva festivitat és el 24 de setembre, data en què se celebra la Festa Major de Barcelona en el seu honor.
La Mercè i les llagostes
L’any 1687, Barcelona, com la resta de Catalunya, patia els efectes d’una plaga de llagostes que havia arribat feia uns anys i que perjudicava de forma greu les collites. El Consell de Cent es va comprometre a nomenar la Mercè patrona de la ciutat si els alliberava de la plaga. El març del 1688, les llagostes van desaparèixer i la Mercè va ser nomenada nova patrona de Barcelona, compartint el càrrec amb santa Eulàlia.
La llegenda diu que, des d’aleshores, santa Eulàlia plora el dia de la patrona i per això gairebé cada any plou per les Festes de la Mercè. Però les dades meteorològiques no diuen exactament el mateix.
Plora Santa Eulàlia per la Mercè?
Segons l’anàlisi de dades de l’Observatori Fabra del dia 24 de setembre dels darrers 70 anys dut a terme pel meteoròleg de betevé, Manel Cascante, santa Eulàlia no plora tant com diu la tradició.
En els darrers 70 anys s’ha produït precipitació apreciable (>0,1 litre) en 14 ocasions. És a dir, ha plogut un de cada cinc anys, o el 20 % de les Mercès que hi ha hagut des del 1948. A més, ha estat una pluja minsa, només en tres ocasions es van totalitzar més de 10 litres per metre quadrat: 11,2 l’any 1953; 22,2 el 1955, o 10,2 litres l’any 1971.
L’Orde de la Mercè
L’Orde de la Mercè va ser fundada l’any 1218 per un ric comerciant barceloní anomenat Pere Nolasc. Segons la tradició, la Mercè es va aparèixer en somnis a Nolasc i li va demanar que fundés l’orde amb la finalitat de rescatar els cristians captius a terres musulmanes. Val a dir que la Mercè ja existia com a orde militar des del 1200 i que havia participat en les conquestes de València i Mallorca abans de fer-se mendicant.
La fundació de l’orde es va fer dins la Catedral de Barcelona, a l’altar major de Santa Eulàlia, també conegut com la cripta de la Catedral. Allà es van reunir Pere Nolasc, el rei Jaume I —encara un nen— i el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, per fundar l’Orde de la Mercè. A la capella de la Mercè, al retaule major, hi ha la representació de la fundació de l’orde.
El major desenvolupament de l’Orde de la Mercè va ser al segle XVIII, amb 229 convents a Europa i 4.493 religiosos repartits en vuit províncies. Això també podria explicar, en part, la proclamació de la Mercè com a patrona en substitució de santa Eulàlia.
La basílica de la Mercè
L’Orde de la Mercè aspirava a tenir una església pròpia dedicada a la Mare de Déu de la Mercè i va decidir erigir-la en uns terrenys adquirits per Pere Nolasc a la ciutat vella, a prop del mar. Sobre aquella antiga església medieval, construïda entre 1249 i 1267, es va edificar a mitjans del segle XVIII la basílica de la Mercè, situada a la plaça de la Mercè actual de la ciutat.
L’origen de la Festa de la Mercè
L’origen de la Festa de la Mercè es remunta al 1871, quan Rius i Taulet, aleshores regidor i president de la secció de festes, va tirar endavant la idea d’organitzar uns dies de festa popular amb celebracions religioses, fires comercials i actes culturals al voltant de la festivitat de la Mercè.
La Festa Major de Barcelona, tal com ens ha arribat fins avui dia, data d’inicis del segle XX i es va dissenyar amb elements culturals arribats d’altres ciutats catalanes. Les Festes de la Mercè han anat evolucionant al llarg de la història, amb intervals com el de la República, quan es van deixar de celebrar per fugir de la tradició religiosa. Aquesta tradició, però, ha perdurat i arrelat amb la restauració dels ajuntaments democràtics, i s’han impulsat les celebracions de cultura popular i participació ciutadana.
Santa Eulàlia, l’altra patrona
Santa Eulàlia és la copatrona de la ciutat. Històricament, santa Eulàlia havia estat molt popular entre els barcelonins, però amb els anys la Mercè l’ha superat, potser per la pèrdua de la festivitat als anys 70 o pel fet de celebrar-se a l’hivern. Una altra explicació podria ser la que Joan Amades aporta al seu costumari. Segons sembla, santa Eulàlia va quedar en un segon pla perquè el 1714 va ser l’estendard que comandava les tropes contra els Borbons, i quan Barcelona va caure, la van prohibir.
Santa Eulàlia és la patrona més martiritzada. Segons la tradició, l’Eulàlia era una nena romana de 13 anys que va viure al Sarrià del segle III. A causa de la seva negativa a renunciar a la fe cristiana, el romans li van infligir 13 tortures, una per any, i va ser crucificada a la plaça del Pedró fins a la mort.
Si la Mercè té una basílica dedicada a Barcelona, santa Eulàlia té la Catedral. La cripta de Santa Eulàlia està situada pràcticament sota l’altar de la seu. Al seu sepulcre, obra de Lupo di Francesco, s’hi pot veure gravat tot el martiri. Allà mateix, a un costat, hi ha el sepulcre romà on originàriament descansaven les restes de santa Eulàlia.
Santa Madrona, la patrona oblidada
Tot i que és poc conegut, Barcelona té una tercera patrona: Santa Madrona!
Durant segles, la ciutat va compartir el patronatge entre les dues santes, Eulàlia i Madrona. Tot i que va ser molt venerada, com ho demostra que el 1896 encara s’invocava la seva intercessió per demanar pluja, amb el pas del temps va quedar oblidada.
La llegenda explica que al segle X, uns navegants francesos que transportaven les relíquies de Santa Madrona van aturar-se a Barcelona per tal de resguardar-se d’un temporal. Aquests van deixar les restes en custòdia a la capella de Sant Fruitós de Montjuïc, d’on no han sortit mai més. A partir d’aquest fet, va començar el culte a aquesta santa, sobretot per demanar-li protecció al mar i pluja els anys de sequera.
Fa uns anys, les entitats vinculades a la cultura popular del Raval van recuperar la celebració de la festa de Santa Madrona.
Sant Pere Nolasc, paladí de la Mercè
Pere Nolasc és un altre sant pròpiament barceloní. Com ja s’ha dit, aquest ric comerciant va ser el fundador de l’Orde de la Mercè. La intercessió de la Mare de Déu per encarregar-li la creació de l’orde i la seva tasca en l’alliberament de cristians captius li van valdre la canonització el 1628. La seva festa se celebra el 6 de maig.
Sant Josep Oriol, el Doctor Pa i Aigua
Sant Josep Oriol va néixer el 1650 al barri de Sant Pere. Era de família humil i molt auster, fins al punt que va arribar a ser conegut amb el sobrenom de Doctor Pa i Aigua. Va desenvolupar el càrrec de passioner a l’església del Pi, que consistia a visitar persones malaltes i necessitades. Va ser així com va descobrir el poder de curació de les seves mans. A partir d’aleshores, Josep Oriol va fer les seves curacions a la capella de la Sang.
Anys després de la seva mort, el 1806, Josep Oriol va ser beatificat gràcies al testimoni de centenars de persones, i la ciutat ho va celebrar com un gran esdeveniment. Posteriorment, el 1909, va ser canonitzat.
El santet del Poblenou, un sant popular
Al cementiri del Poblenou hi ha una tomba més concorreguda que la resta: el nínxol 138 de l’illa 4a. Allà hi ha les restes de Francesc Canals i Ambrós, un jove mort als 22 anys el 27 de juliol del 1899 i conegut popularment com El santet del Poblenou. Canals es va guanyar la fama de bona persona i diuen que sempre feia obres de caritat. També era conegut per la capacitat de predir el futur: expliquen que va encertar la seva mort i l’incendi dels grans magatzems El Siglo. Avui, la gent el venera i el seu nínxol és ple d’espelmes, notes, flors i fotos. Malgrat no estar reconegut per l’Església, és un exemple de culte popular que ha perdurat.
