El vestíbul de la Casa Sayrach (Diagonal, 423) és sorprenent. Impressiona. Les parets i el sostre recreen el fons del mar amb formes ondulants i criatures marines sorgides de la ment creativa de l’arquitecte modernista Manuel Sayrach i Carreras. El seu fill, Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers, va descriure a un equip de betevé aquest espai irrepetible el juliol de l’any 2011. Es pot veure de forma guiada el 48 Open House, i en alguna edició ha arribat congregar, en tan sols dos dies, més de 2.000 visitants.
La Casa Sayrach
La Casa Sayrach (projectada el 1915) es considera l’últim gran edifici modernista de Barcelona. La seva façana de pedra de Montjuïc ocupa l’extensa cantonada de l’avinguda Diagonal i el carrer d’Enric Granados, banda mar. El Manuel té clar què volia expressar el seu pare: “Em sembla interpretar que la natura és com una muntanya que és de pedra, que està coronada, a la mansarda, com si fos la neu. La cosa més dura de la natura i la més fràgil”. La casa està inclosa dins el Quadrat d’Or i reflecteix l’esperit de l’obra total. El Manuel Sayrach fill descriu la complexitat wagneriana del pensament del seu pare, “Diem l’arquitecte, però era literat, paisatgista, feia mobles, esculpia i dibuixava“.
El fons del mar
Endinsar-se al vestíbul de la Casa Sayrach és com submergir-se al fons del mar. L’interior té semblances amb la nau central d’una església, amb columnes a banda i banda, onades en relleu a les parets “on es dibuixen unes meduses” i, a la part superior, pedres incrustades de colors “que brillen com a la vora del mar, a la sorra, i et deixen sorprès”. També meravella el sostre, coronat per una gran petxina amb una perla central que és l’aplic que il·lumina. Un dels arcs que formen aquest vestíbul és una gran estructura òssia. “El modernisme tenia aquest sentit orgànic”, explica el Manuel. “Els nens, que són molt intuïtius, quan ho veuen diuen que és un peix, i algun va més enllà i diu que és l’esquelet d’una balena“.
L’escala de trencadís
A la barana de l’escala que s’enfila des del vestíbul cap als pisos superiors hi reconeixem un tribut a Gaudí. “Té la influència del trencadís, les pedres de vidriades, els ossos de rajola“, explica el Manuel. També és una joia l’ascensor de fusta, protegit per una estructura metàl·lica de formes ondulades, que permet admirar a través del vidre les fantàstiques decoracions de l’escala. Les portes de cada pis mereixen una atenció especial, les espieres estan decorades amb un sol fet de llautó, “i a sota, una altra que representa una gota en caure sobre una superfície”.
La Casa Montserrat i Manuel
La veïna Casa Montserrat i Manuel (Enric Granados, 155) també és obra de Manuel Sayrach i està dedicada a la seva dona, Montserrat Fatjó dels Xiprers. El vestíbul és ple de simbologia, una estructura òssia de corall blanc esquitxada d’animals marins. “Hi veus pops, algues, estrelles de mar” descriu el Manuel, i amb les inicials MM a la part central, de Montserrat i Manuel. “Si t’hi fixes veuràs que en el fons és com si entressis a una cova, perquè és la primera casa de l’home, la cova prehistòrica” explica el Manuel. “És com si t’endinsessis al gran teatre del món, amb aquests cortinatges que porten un símbol molt important, el nus de la vida i de la mort“, i rebla: “L’home és un titella”.
