La crisi del coronavirus ha posat a prova la gestió del Govern espanyol, i en un clima d’inquietud i d’incertesa per quan acabarà aquesta situació, els partits de l’oposició s’han fet sentir. Les crítiques a l’executiu de Pedro Sánchez, efectuades pels partits de la dreta espanyola, han fet que des del món de la cultura es mobilitzin sota el nom de Titiriteras y titiriteros.
Els qui mouen els fils
El nom d’aquest col·lectiu, que va néixer a Facebook, no és casual. Fa uns dies, des del partit d’ultradreta Vox es recuperava el terme de “titellaire”, com a accepció despectiva, per referir-se a la gent de la cultura, el teatre, el cinema i la música, i acusar-los de subvencionats que vivien molt bé mentre la crisi del coronavirus saturava els hospitals. Ara, un grup d’artistes cada cop més nombrós signa un comunicat en què reclama la fi de “la manipulació interessada” contra el Govern espanyol i diu que “no és l’hora de salvapàtries ni de misèries partidistes, ni de carronyers que alimenten la seva estratègia amb por i cadàvers”, sinó de “mitigar en allò possible el dolor i els maldecaps” i ajudar “els més desvalguts d’avui i els de demà”. El text també recorda que “qui mai no ha cregut en l’Estat i l’ha soscavat i ha apostat sempre pel ‘salvi’s qui pugui'” ara s’apunta a “atacar el govern”. Els signants reclamen un “No als ‘bulos’, no a l’anàlisi simple, no a la carronya política, no a la manipulació, no al fanatisme salvapàtries”. Entre els noms que ja han rubricat el document hi ha Aitana Sánchez-Gijón, Lluís Pasqual, Andrés Lima, Rosa Maria Sardà, Francesc Orella o Àlex Ollé.
Titiriteras y titiriteros, un apel·latiu amb història
El terme “titiriteros y titiriteras” per referir-se, com a malnom, als artistes de l’escena espanyola i catalana es va fer popular durant el govern de José María Aznar. La forta oposició que la cultura va manifestar a la guerra dr l’Iraq i a l’executiu del Partit Popular va ser un dels motius d’aquest enfrontament que va fer que, entre els sectors més reaccionaris de la societat, s’utilitzés aquest terme per referir-se a actors, directors, escriptors i músics, sovint amb dades inexactes i informacions falses. Ho són, per exemple, totes les acusacions de ser un sector subvencionat, obviant la seva importància en el mercat laboral, i ignorant que altres àmbits com el de l’automoció o el de la lliga de futbol també reben subvencions, i molt més abundant. En aquests temps de crisi generalitzada, el món de la cultura és un dels més castigats per l’aturada gairebé total de l’activitat, i això ha provocat que ajuntaments de color polític tan contraposat com els de Barcelona i Madrid hagin coincidit en la necessitat d’impulsar mesures de xoc per evitar la fallida de les indústries culturals. Un escenari que contrasta amb la bona acceptació de les propostes de cultura en línia que han sortit durant la quarantena, i que evidencien l’interès de la societat pel teatre, el cinema, la música o la literatura.
