Aquestes son les recomanacions musicals del mes d’abril de 2020. Fes clic al següent enllaç si vols estar al dia de les últimes novetats discogràfiques actualitzades per l’equip de l’’Àrtic’.

 

Setmana del 27 d’abril al 3 de maig

Ezra Furman

BSO ‘Sex Education’

Si algú està traient profit del confinament provocat per la covid-19 són les plataformes audiovisuals, que aquests dies estan multiplicant les subscripcions als seus serveis. No és fàcil sobresortir entre la nombrosa i variada oferta, però una de les produccions que ho ha aconseguit és la sèrie ‘Sex Education’, de Netflix, que va estrenar la segona temporada dies abans de l’esclat de la crisi pandèmica a casa nostra. L’atractiu d’aquesta sèrie centrada en l’adolescència és la naturalitat i voluntat divulgativa amb què es parla de diverses pràctiques i inseguretats sexuals. Una temàtica embolcallada amb humor, emotivitat i uns paisatges oberts i muntanyosos que conviden a l’esperança i l’optimisme, més necessaris que mai. Per acompanyar aquesta imatge lluminosa era obligatori comptar amb una banda sonora pertinent, que va ser encarregada a Ezra Furman, artista que trenca les barreres binàries de gènere i que encaixa amb els continguts polítics i socials de la sèrie. La seva música no només sap transmetre els neguits i els desitjos propis de la joventut, sinó que també contribueix a l’aura indie i retro de la sèrie, que no amaga la predilecció per l’estètica i la música dels 80 i 90 malgrat estar situada al 2018. No en va, el protagonista, de 16 anys, té penjat, a la seva habitació, un pòster de Joy Division, grup que es va dissoldre més de 20 anys abans del naixement del personatge.

C. Tangana

‘Nunca estoy’

Arriscar-se no ha estat mai un problema per a Antón Álvarez Alfaro, més aviat ha estat el motor de la seva carrera des que va començar el 2006 sota el pseudònim Crema. Quan ja havia aconseguit fer-se un nom dins del rap underground com a integrant del projecte Agorazein, el cantant, que no estava destinat a viure sota terra, va canviar el seu àlies pel de C. Tangana i va fer un gir radical. El seu nou estil musical, més proper al trap i altres sonoritats urbanes va horroritzar molts dels fans puristes de l’etapa anterior, però això no va aturar la seva estratègia, marcada per una aposta decidida per fer sobresortir el seu personatge artístic mitjançant tècniques de màrqueting i les xarxes socials. L’aliança amb productors com Alizzz va fer la resta i el cantant és, a hores d’ara, una figura d’èxit mundial que ha col·laborat amb artistes com Rosalía, Becky G o Miguel. Però el referent més recurrent del madrileny és Drake, a qui ha samplejat en els seus discos i de qui ara agafa prestat el productor Nineteen85, artífex d’alguns dels èxits més globals de la carrera del músic canadenc. Amb ell (i també Alizzz) ha gravat ‘Nunca estoy’, que no s’assembla a les seves darreres col·laboracions ni a la línia llatina que havia provat amb altres cançons. Cantat des de la perspectiva de la seva parella, el single parafraseja lletres d’Alejandro Sanz o Rosario amb un patró rítmic “in crescendo” que fa d’aquesta cançó un nou pas de rosca en la seva carrera.

Viva Belgrado

‘Bellavista’

Malgrat celebrar la capital de Sèrbia en el seu nom, Viva Belgrado són una banda originària de Còrdova, on els components van començar enviant-se riffs i idees fa una dècada. El resultat van ser unes primeres cançons que van integrar-los en una nova fornada de grups de l’underground andalús que giraven en l’òrbita del postrock. El primer disc de la banda, però, va demostrar que buscaven un so diferenciador i un caràcter propi en les lletres. El segon disc, ‘Ulises’, va confirmar que els havien trobat. Lletres directes i alhora d’una crua poètica que cantaven, i sobretot cridaven, amb ritmes furiosos i caòtics propers al hardcore i a l’screamo. Ara, publiquen, ‘Bellavista’, un treball sobre somnis truncats i metes inabastables en què es mostren a vegades melancòlics i reflexius i d’altres d’agònics i nihilistes, com a la cançó que dona títol al disc i que repeteix, a mena de mantra, la frase “Esta mierda no se puede salvar”. Curiosament, es tracta del seu àlbum més accessible, en què la força dels crits s’ha canalitzat com un recurs més que, amb la resta d’ingredients aconsegueixen colpejar l’oient amb els sentiments més punyents. Un disc que, malgrat les circumstàncies, crida a ser tocat i gaudit en directe.

Sanjosex

‘Dos somnis’

Les regles del joc han canviat molt des que Carles Sanjosé va publicar el seu disc debut com a Sanjosex el 2005. Aleshores encara no feiem servir “smartphones”, no existia Spotify i l’escena de pop català del nou mil·lenni encara no havia acabat d’explotar. Aquell va ser l’any de la primera edició del PopArb, un festival que va esdevenir veritable caldo de cultiu de nous brots de música en català i en què Sanjosex va presentar el seu primer disc, ‘Viva!’. 15 anys després, el músic, que va estudiar arquitectura, continua exercint aquesta professió i combinant-la amb la carrera musical, que l’ha portat a fer centenars de concerts i guanyar diversos premis. Amb l’escenari actual, no dependre exclussivament de la música li ha donat la llibertat de llençar, només en format digital, el primer material nou en sis anys. Sis cançons enregistrades entre l’agost i el novembre de l’any passat que ha titulat ‘Dos somnis’ i que, a diferència d’altres treballs anteriors, no és un compendi tan eclèctic, sinó un disc més conceptual, amb la família i la comunicació com a eixos centrals. Una temàtica que sí sembla adient per a aquests temps de confinament en què les relacions interpersonals s’han de repensar i cuidar més que mai. El músic, que viu a la Bisbal de l’Empordà amb la seva parella i els seus fills, convida a fer la revolució i canviar la societat des de casa: en l’educació, el tracte amb el veïnat i els gestos quotidians. Ho fa, això sí, com sempre ho ha fet, amb la seva banda habitual i la seva guitarra clàssica, que reconnecta amb sincera naturalitat la tradició musical catalana i la cançó d’autor contemporània.

Rita Indiana

‘Como un dragón’

Trencar motlles i estereotips sempre ha estat una màxima en la trajectòria professional i la vida personal de Rita Indiana, escriptora, articulista i música nascuda a la República Dominicana el 1977. L’assassinat del seu pare al Bronx quan encara tenia 12 anys va impulsar-la a escriure ‘Papi’, un llibre que, narrat des de la perspectiva d’una nena, va esdevenir de culte. Des d’aleshores, l’autora ha nodrit els seus textos amb “spanglish” i girs col·loquials del llenguatge per exposar amb acidesa, crítica social i moltes dosis de cultura pop assumptes poc habituals en les lletres hispans com la ciència-ficció, la màfia o les persones transgènere. I amb aquest mateix esperit indie, però des d’una posició més lúdica va posar en marxa Rita Indiana y Los Misterios, un projecte musical de reinvenció del merengue i la bachata amb ritmes electrònics i urbans que pretenia ser experimental i va acabar esdevenint un èxit popular. Però la fama i la vida com a estrella del pop van incomodar-la i durant gairebé 10 anys no ha publicat cap nou treball discogràfic. Fins ara. L’artista anuncia un nou disc per a aquest juny i n’avança la cançó ‘Como un dragón’, en què recupera el seu àlies habitual, La Mantra, que textualment “torna per menjar-se’ls per sopar, com un drac de ‘Joc de trons'”. Un single a mig camí entre l’electrorock i el dembow que serveix d’aperitiu per a un àlbum que promet embolcallar el folklore caribeny amb teatralitat i molta comèdia.

Setmana del 20 al 26 d’abril

Fiona Apple

‘Fetch the Bolt Cutters’

Quan la carrera de Fiona Apple va engegar el 1996 amb només 18 anys, la cantant va córrer el doble perill de convertir-se en una “one-hit wonder” amb el single ‘Criminal’, o entrar en la carrera dubtosa per esdevenir membre de la reialesa del pop rock. Però malgrat el que pogués semblar aquella cançó amb videoclip provocador i llaminer per a la MTV, la seva música no era massa comercial i la seva actitud no encaixava amb el perfil patriarcal de la indústria. De fet, en el seu discurs d’acceptació del premi MTV Video Music Award, la cantant va dir: “Aquest món és una merda. No modelis la teva vida sobre allò que creus que nosaltres creiem que és ‘cool’. Sigues tu mateix/a”. Ja havia renunciat a la corona. Ja era lliure. Durant un temps, la premsa va semblar més interessada per la seva vida personal i les seves relacions amb Hollywood que per la seva música, que sempre ha cuinat a foc lent, amb elipsis de més de cinc anys entre discos. ‘Fetch the Bolt Cutters’ no és una excepció, vuit anys d’espera que han valgut la pena a jutjar per la resposta de la crítica: màxima valoració a Pitchfork, el primer 10 de la revista musical en gairebé una dècada. Aconseguit amb un disc que parteix del ritme, de la percussió per anar construint una simfonia de la quotidianitat amb xiuxiuejos, aplaudiments, crits, respiracions, imperfeccions sonores i fins i tot gossos lladrant. Una sonoritat rebel i crua connectada a les lletres urgents i explícites contra l’opressió i sembrades amb sororitat i inconformisme. La collita d’una creadora que ha volgut investigar més els estímuls íntims que les modes i ha transformat tot aquest autoqüestionament personal i creatiu en una experiència sonora alliberadora. Serà aquest el millor disc de 2020?

b1n0 ft. El Petit de Cal Eril

‘Dance Dance Decadence’

Ja fa temps que vivim a mig camí entre l’univers analògic i el digital, però aquests dies de confinament la retroalimentació entre ambdós encara es fa més palesa: els petits objectes i moviments quotidians conviuen amb les nostres finestres al món en forma de pantalles. Aquesta relació és la que analitzen Emili Bosch i Malcus Codolà a través de la seva música, en què graven sons procedents de tot tipus d’instruments i objectes del dia a dia (caixes de sabates, forquilles, plantes…) i els contrasten amb sintetitzadors i samplers. Però la proposta de b1n0 (pronunciat bino) no és un exercici merament experimental, sinó més aviat una manera personal d’arribar al pop electrònic i la música urbana. El seu primer disc, publicat l’any passat amb Foehn Records, és una mostra d’aquesta exploració sonora, a la qual arriben prescindint de la figura d’un vocalista principal. Això sí, van buscar col·laboracions que fessin créixer l’espai sonor, com Adriano Galante de Seward, Núria Graham o Pau Vehí de North State. I ara, s’alien amb l’impulsor del pop metafísic, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), per treure una cançó en brut, que van començar a treballar junts abans del confinament i han hagut de depurar des de casa. La tecnologia els ha permès compartir aquest primer esbòs de ‘Dance Dance Decadence’, un single amb aires foscos i vuitanters que no exigeix sobreesforços i ens permet deixar-nos emportar per moviments lànguids mentre preparem el sopar.

Lido Pimienta

‘Miss Colombia’

Fusionar el folklore tradicional amb el pop contemporani no és un invent del segle XXI, però és cert que en els últims anys hi hagut un cert “revival” encapçalat per artistes com Rosalía, que han portat el flamenc a les esferes urbanes o també per propostes més experimentals com la de Rodrigo Cuevas, performer i agitador folklòric de la tradició gallega i astur. Malgrat que viu al Canadà i no al seu país d’origen, la cantant Lido Pimienta també forma part d’aquesta tendència; en el seu cas, barrejant ritmes indígenes i afrocolombians amb pop electrònic. ‘Miss Colombia’ pretén reformular les idees típicament associades amb la música llatina i ampliar el camp sonor del públic “mainstream” amb una particular redefinició del reggaeton, la cúmbia o el porro, un gènere propi del nord caribeny de Colòmbia. Però reconèixer i reivindicar el patrimoni nacional, no vol dir oferir una visió romantitzada de la pàtria, i de fet la cantant no amaga la decepció davant el masclisme i la corrupció institucional. Un disc concebut com una sèrie de cartes d’amor cíniques cap a un país que, en molts aspectes, ha deixat desamparada la població i la cultura indígena, un greuge que Pimienta vol contribuir a esmenar.

Anna Andreu

‘Els mals costums’

Anna Andreu, que havia estat colíder — juntament amb Eduard Pagès— del grup Cálido Home, ha decidit, paradoxalment, aprofitar el confinament a casa per deixar enrere la calidesa d’aquesta llar musical que l’havia acollit durant anys. Ara, s’emancipa en solitari amb ‘Els mals costums’, un disc en què aposta per cantar en català com un pas natural en la seva evolució com a artista. Per aquesta nova etapa, i gairebé de forma inevitable, la cantant de Sant Quirze del Vallès afegeix l’experiència de Marina Arrufat, violinista i companya de vida sota el mateix sostre, qui per a l’ocasió, toca la bateria, el teclat i fa els cors. No és l’única còmplice d’aquest nou projecte, que ha produït i mesclat Jordi Matas (membre i productor de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, entre d’altres), aconseguint una sonoritat pop folk delicada que dona protagonisme a la veu però sense obviar la rellevància dels silencis i les melodies. Un àlbum format per vuit cançons que sonen íntimes i alhora espaioses i en què Andreu es recrea amb la capacitat narrativa de la seva veu diàfana.

Rina Sawayama

‘Sawayama’

La nostàlgia sempre ha estat moneda de canvi en la música, a vegades com a ingredient d’una recepta nova per fer-la avançar i d’altres simplement com a estratègia per provocar una resposta emocional de l’oient. Després de la tornada inesgotable als 80 i la moda de recuperar el so i l’estètica dels 90, sembla que el canvi de dècada ha obert la veda per a una nova nostàlgia: la de principis de segle XXI. Una nova generació d’artistes mira ja 20 anys enrere buscant inspiració per a les noves creacions i atrapant audiències d’ara i d’abans, com és el cas de Rina Sawayama. Després de llançar un miniàlbum el 2017, la cantant britànica d’origen japonès acaba de publicar ‘Sawayama’, el seu primer disc llarga durada, en què es qüestiona la identitat i la pertinença quan les influències culturals rebudes són diverses i no encaixes en els estereotips. Ella mateixa es respon a través de 13 cançons: només pots ser tu mateixa i no pretendre agradar a la resta. Una màxima que també estén al seu so, que no té complexes a assemblar-se a estones al nu-metal de pioners com Korn o Limp Bizkit però també amb moments vocals i rítmics que recorden la Britney Spears de ‘Toxic’ o ‘Stronger’. Una combinació aparentment incompatible però en la qual ha coincidit amb altres artistes de la seva generació com Poppy o Grimes. Potser no es tracta d’inventar res de nou, sinó de reformular tot allò que ja coneixes i saber afegir-hi la teva empremta personal.

Setmana del 13 al 19 d’abril

Ferran Palau

‘Cel clar’ / ‘Mitjanit’

La rapidesa i eficiència creativa de Ferran Palau ja estava fora de tota mena de dubte des que la tardor del 2019 va publicar el seu quart disc en solitari, ‘Kevin’, només un any després de ‘Blanc’. Aquesta primavera havia de ser d’activitat frenètica per al músic, que tenia previstos concerts de presentació del nou àlbum per tot el territori català i també a l’estat espanyol. El seu nom està confirmat al cartell del Primavera Sound i del Vida Festival d’enguany, però la celebració de festivals està pendent d’un virus que ho ha capgirat tot i que ha deixat molts treballadors, inclosos els de la cultura, en un estat d’incertesa que no se sap quant perdurarà. Malgrat tot o, precisament, per a això, l’espurna creativa del músic de Collbató continua encesa. Potser també perquè és un músic a contrarellotge des que fa uns anys li van diagnosticar una malaltia degenerativa que a la llarga pot deixar-lo sord. Desitgem que no arribi mai aquest malson i que continuï sempre fent cançons com les dues que ha produït de forma casolana durant el confinament: ‘Cel clar’ i ‘Mitjanit’. Dos senzills amb melodia intimista que recorden més al Ferran Palau dels primers discos que no pas al pop electrònic i r’n’b del seu últim treball. ‘Cel clar’ va acompanyat, a més, d’un videoclip fet amb vídeos familiars que vesteix la cançó de tendresa i lluminositat.

Ojete Calor ft. Ana Belén

‘Agapimú’

Ja són incomptables les noves cançons escrites durant i sobre el confinament, però hi ha una que sembla haver-se emportat la partida, al menys a jutjar per les reproduccions simultànies des dels balcons cada dia a les 20 h durant els aplaudiments dedicats al personal sanitari. Qui li havia de dir al Duo Dinámico que, més de 30 anys després, la seva cançó ‘Resistiré’ tornaria a ser un èxit en circumstàncies tan inhòspites! Però volem parlar d’un altre duet que ha fet una operació semblant, la de recuperar una cançó clàssica de fa més de 40 anys. Aquests, però, amb bastant més gràcia. Carlos Areces i Aníbal Gómez volen destronar l’himne oficiós de la quarantena amb una versió d’’Agapimú’, d’Ana Belén, còmplice d’honor d’aquesta gamberrada. Un mantra màgic, tal com sosté la introducció, d’electropop ballable que desprèn optimisme i surrealisme marca de la casa amb un videoclip en forma de videotrucada a quatre amb un putxinel·li que fa els cors. Irresistible.

Laura Marling

‘Song for Our Daughter’

A diferència d’altres artistes que han volgut posposar el llançament dels seus àlbums degut al coronavirus (cas de Lady Gaga, Haim o Sam Smith), Laura Marling va prendre la decisió contrària: avançar la publicació del seu setè treball, previst inicialment per al mes d’agost. La música no veia motiu per retenir unes cançons, que al menys podien entretenir o, en el millor dels casos, proveir d’un sentit d’unió. No és fàcil desviar l’atenció del flux informatiu d’aquests dies, però Marling confia en la força comunicativa de ‘Song for Our Daughter’, un disc concebut com una espècie de carta dedicada a una descendent imaginària i inspirat en el llibre ‘Carta a la meva filla’, de la desapareguda escriptora afroamericana Maya Angelou. Al cap i a la fi, un treball que apel·la a les noves generacions de dones explicant experiències personals i oferint consells per comprendre què significa ser una dona en la societat actual (es nota que va engegar un postgrau en psicoanàlisi després del seu àlbum anterior). Un disc per escoltar les lletres amb la pausa que permet aquest confinament i per deixar que les pristines harmonies vocals serveixin de bàlsam i de refugi en temps convulsos.

Dora

‘Stay’

Fer anys aquests dies suposa, sigui com sigui, viure un aniversari estrany. Però si la salut acompanya, sempre es pot mirar de girar la truita i celebrar aquest dia especial amb alguna bona idea. Això és el que va voler aconseguir la cantant Dora el 10 d’abril, dia en què feia 16 anys i que va aprofitar per estrenar nou videoclip, ‘Stay’. Sí, una paraula que en anglès fa referència a quedar-se i que resulta molt adient per als temps que vivim, malgrat que la va escriure fa un any, quan poc ens imaginàvem la situació actual. El viatge interior que descriu la lletra ha estat convertit en imatges per l’agència CANADA, responsable de videoclips d’artistes com Rosalía, Dua Lipa o Bad Gyal (potser ja no els cal presentació). Amb aquest regal tot són bons auguris per aquesta cantant que, amb només 15 anys, ja havia fet que el director Paco León debutés en el videoclip amb el seu tema ‘Ojos de serpiente’. Ara, des de la intimitat de la seva habitació, ens convida a viatjar cap a dins nostre per trobar tot un univers infinit perquè, a vegades, sobreviure al ritme del món exterior ens porta a oblidar l’exploració de la nostra pròpia galàxia.

The Strokes

‘The New Abnormal’

Gairebé sempre que un músic o grup es preguntat per un nou àlbum, declara que és el millor que han fet fins al moment. Té lògica com a estratègia de promoció i també té sentit que els artistes se sentin més còmodes amb el que han fet recentment. El que és bastant insòlit és que el cantant principal d’un grup reconegui, en un rampell de sinceritat, que el nou àlbum és el quart més excitant en què ha participat. És el que ha dit Julian Casablancas, cantant de The Strokes, però en la seva defensa cal recordar que el grup ha publicat sis discos des de la seva formació el 1998 i que el cantant ha tret un disc en solitari i dos amb el seu projecte paral·lel The Voidz. Però, sobretot, s’ha de tenir en compte que el músic va contribuir amb lletres, veus i guitarra en el que potser va ser el millor disc de la dècada passada: ‘Random, Access Memories’, de Daft Punk. Per tant, que ‘The New Abnormal’ sigui el quart millor disc de la seva carrera potser no és del tot mal senyal. El so, allunyat dels seus urgents i enèrgics primers àlbums, recull els sintetitzadors foscos dels 80 per construir melodies lànguides i atmosfèriques, sostingudes pels falsets evocadors del cantant. Ja no són els Strokes dels anys 2000, però el món tampoc ho és. Si aquest 2020 ha de ser anòmal, potser millor que abracem la nova anormalitat.

Setmana del 6 al 12 d’abril

Balkan Paradise Orchestra

‘Odissea’

Aquest disc, inspirat en l’ ‘Odissea’ d’Homer i en la pel·lícula ‘2001: Una odisea a l’espai’ de Kubrick, inclou 9 temes propis i una versió, conformant així un univers sonor molt divers. Com expliquen ells mateixos, el disc és una mena de calidoscopi on formes, colors i textures s’entremesclen. Des de l’octubre, la banda catalana, formada per 11 instrumentistes de vent i percussió, ja havia avançat alguns dels temes, com ‘Amchoor’ o ‘Cotnes’, que ara se sumen a la resta de composicions de l’àlbum, que és el segon del grup i el que proposa, per primer cop, temes propis. La crisis de la covid-19 ha els ha obligat a posposar la seva gira i a reubicar els concerts de presentació que es faran, si tot va bé, després de l’estiu.

Nico Roig

‘Yo siempre sueño que sí’

El cantautor barceloní Nico Roig proposa ‘Yo siempre sueño que sí’, un disc publicat amb U98 Music i produït per David Soler i Marcel Bagés. Un treball format per 9 cançons en català i en castellà on ha comptat amb la col·laboració de diversos artistes amics, com les Tarta Relena que han destacat darrerament per revolucionar la música tradicional catalana. Un disc que certifica un cop més que Nico Roig ja forma part de l’escena de pop metafísic generada ja fa uns anys a casa nostra.

Thee Operators

‘Mucho peor’

Thee Operators és una banda asturiana amb una proposta musical que va des del pop sixties a l’escena punk, passant pel pop més underground. Consolidats finalment com a quartet (després de diversos canvis en la formació original), canvien al castellà per gravar el seu primer llarga durada: ‘Mucho peor’. Un disc que sense ser un àlbum conceptual, gira al voltant de la idea d’entrar en un bucle.

Empress Of

‘I’m Your Empress Of’

Divendres passat també va veure la llum el nou àlbum de la nordamericana Empress Of‘. Es tracta del tercer disc d’estudi de la cantant que amb només 23 anys ja ha col·laborat amb atistes tan diversos com Blood Orange o el productor Pional i ja ha passat per grans festivals com el Primavera Sound (en l’edició del 2019). ‘I’m Your Empress Of’ és un disc ballable i ple de sintetiztadors com ja demostra el primer single que va treure fa aproximadament un mes: ‘Give Me Another Chance’.

 

Thundercat

‘It Is What It Is’

Després de l’èxit de ‘Drunk’, Thundercat torna amb 15 noves cançons presentades pel single ‘Black Qalls’, un tema jazzy proper al R&B. El disc ha estat produït per Flying Lotus i compta amb col·laboracions il·lustres com les de Childish Gambino, Lil B o Kamasi Washingtode, entre d’altres. El títol del l’àlbum, ‘It Is What It Is’, reflecteix perfectament el seu continugt, amb temes que tracten sobre l’amor, la vida i els altibaixos que impliquen tot això.

 

Setmana del 30 de març al 5 d’abril

Bob Dylan

‘Murder Most Foul’

Dua Lipa, ‘Future Nostalgia’: 37min 23 s; J Balvin, ‘Colores’: 28 min 58 s i Agnes Obel, ‘Myopia’: 39 min 51 s. En un any que ha començat amb molts discos populars que no arriben ni als 40 minuts de durada, hi ha músics que volen continuar nedant a contracorrent. Tampoc és que fer-ho sigui una novetat per a Bob Dylan, que no s’ha caracteritzat mai per ballar a ritme de la indústria ni per prendre decisions basades en la moda. Potser llançar una cançó de 16 minuts i 55 segons el 2020 és un suïcidi comercial, però què li han de dir a l’únic músic amb un Premi Nobel de Literatura? La seva primera cançó original en vuit anys és un exercici de memòria personal i col·lectiva que arrenca el 22 de novembre del 1963, dia de l’assassinat de John F. Kennedy, i continua amb una reflexió sobre els anys posteriors plena de referències a la música, el cinema i els artistes que van marcar la seva trajectòria. ‘Murder Most Foul’ és un viatge vital que acaba al·ludint l’assassinat de l’Amèrica progressista a mans de Donald Trump. Així el cantautor tanca el cercle amb aquest crim, que com bé anuncia el títol, és el més pervers de tots.

Lu Rois

‘Microcosmos’

Cada pas endavant que ha fet la pianista i compositora Lu Rois ha estat, tanmateix, eixamplant les fronteres de la seva galàxia sonora. En ‘Camí del far’, el seu primer disc autoeditat el 2014, la seva veu delicada sonava amb la companyia íntima, gairebé solitària, del seu piano. Tres anys després, al seu segon llarg, ‘Clarobscur’, la sensibilitat vocal s’expandia en format trio amb la contrabaixista Joana Gomila i la violoncel·lista Núria Galvany. Per a aquesta nova dècada, l’artista s’enlaira cap a les estrelles a ‘Microcosmos’, en què viatja al costat del guitarrista Santi Careta i la teclista Laia Vallès, també coproductors del disc. El títol s’ha inspirat en les famoses composicions ‘Mikrokosmos’, de Béla Bartók, que comencen amb porcions melòdiques molt senzilles que van progressant i fent-se més complexes. Així ha construït el disc la sabadellenca, que a l’inici de cada peça va permetre, al seu fill petit, posar de forma aleatòria els dits al piano. A partir d’aquí, aquesta astronauta sonora ha creat un univers oníric no tan micro en què el piano es confon entre els sintetitzadors. Un disc per valorar els petits detalls però també per fer una excursió per l’espai sideral sense sortir de casa.

Rambalaya

‘Rambalaya’

L’escena vibrant del rhythm-and-blues de Barcelona creix amb un nou membre, Rambalaya. Un grup, això sí, amb una mica de trampa: els seus components no són uns nouvinguts, sinó que ja estan de sobres bregats en la nit barcelonina. Els músics d’aquesta superbanda hauran de compatibilitzar el projecte amb la seva presència a formacions com Los Mambo Jambo, A Contra Blues, Koko-Jean & The Tonics o Los Saxofonistas Salvajes. El bateria Anton Jarl és el líder i compositor principal de les cançons d’aquest grup que ja va treure un EP fa un any i mig sota el nom de The Ramblers. Perquè quedi clara la nova nomenclatura, han publicat un disc de títol homònim en què recuperen tres cançons d’aquell primer treball i n’afegeixen nou més. L’arrel del so remet als anys 50 i 60, però traslladant-lo a una perspectiva més contemporània superposant gèneres com el rhythm-and-blues, el rock-and-roll, el blues, el soul o el jazz. I tot això, produït, com no, pel capo d’aquesta escena a la ciutat, l’infatigable Dani Nel·lo.

Waxahatchee

‘Saint Cloud’

14 mesos fa que Katie Crutchfield no puja als escenaris, el seu rècord des que va començar la seva carrera amb 16 anys acompanyada de la seva germana, amb qui va formar P.S. Eliot. Aquell grup d’actitud feminista i sonoritats punk comportava un ritme frenètic i combatent, coincident amb l’edat. Quan la cantant va engegar el seu projecte personal amb el nom de Waxahatchee, el rellotge va començar a cremar més ràpid les hores, els dies de concert, les gires. Una vida accelerada que la cantant va decidir aturar durant un temps per donar-se un respir i, de pas, vèncer l’alcoholisme. ‘Saint Cloud’ és producte d’un període de pausa, en què la cantant ha pogut mirar amb més claredat cap a dins per cicatritzar ferides i veure el món exterior amb més llum. Es nota en les lletres, i també en la música, que s’allunya de l’indierock neuròtic del seu darrer treball per aprofundir en paisatges banyats pel sol del seu lloc d’origen: Birmingham, Alabama. Una celebració moderna de l’americana i el country amb melodies lluminoses que conviden a mirar amb optimisme el següent capítol vital. Una demostració, útil en els temps que corren, que quan la vida s’alenteix, es pot veure amb més claredat i renéixer amb l’esperit renovat.

Pinpilinpussies

‘Fuerza 3’

Publicar el disc debut un divendres 13, just quan esclata la crisi del coronavirus a Catalunya i s’anuncia el confinament, és haver tingut mala sort. Amb intenció de contrarestar-la, volem recuperar, com si fos llançat ahir en comptes del 13 de març, el disc de les Pinpilinpussies. L’atzar no sempre ha anat en contra de les components d’aquest duo, Raquel i Ane, que es van conèixer per casualitat i aviat van adonar-se que compartien inquietuds musicals i un objectiu: pujar quan abans millor als escenaris. Van anar per feina i el febrer del 2019 ja tenien llest el seu primer EP, ‘80/B’, amb el qual han tocat a sales de Catalunya i Euskadi, llocs d’origen de les dues membres, però també a festivals com el Primavera Weekender, de Benidorm; el Villa, de Bilbao, o el BAM. La publicació del seu àlbum de debut, ‘Fuerza 3’, no és un començament de zero, es tracta d’una evolució orgànica del seu so primigeni, que agafa més cos amb estructures canviants i foscor noise sense perdre de vista les melodies pop. Lletres àcides i sarcàstiques, a vegades, i sinceres i doloroses d’altres, però sempre carregades de molta personalitat i cruesa. Música per treure la ràbia durant el confinament i sortir-ne més empoderades.