Billie Elish

Durant els dos mesos i mig que hem estat de quarantena a causa del coronavirus, els grups i músics no han deixat de treballar i de publicar novetats, discos nous, videoclips o singles. Des de l’Àrtic us hem sel·leccionat cada setmana les novetats musicals més destacades perquè les puguéssiu escoltar i veure des de casa durant el confinament. Ara que comença la desescalada i que poc a poc arribarem a la nova normalitat, volem que la música us segueixi acompanyant. Així que, encara que sigui per escoltar des de la terrassa d’un bar, i no des del sofà, aquí teniu les novetats musicals que destaquem!

 

Setmana del 25 al 31 de maig

Rosalía i Travis Scott

‘TKN’

Rosalía acaba d’estrenar ‘TKN’, un nou tema que ha fet amb Travis Scott i que podria convertir-se en un dels imprescindibles de l’estiu. Amb la frase “Se vieneeee TKN”, la cantant va anunciar aquest nou tema, i les xarxes socials van embogir. De fet, és la cançó que Rosalía volia publicar just quan va començar la pandèmia de la covid-19, però va decidir canviar-la per una cançó més intimista, ‘Dolerme’. Aquest darrer tema compta amb un videoclip de producció cinematogràfica que surt de l’àmbit casolà a què ens tenia acostumats en els últims mesos per la pandèmia. L’artista l’ha publicat des de Miami, on ha passat tot el confinament i on està treballant en noves cançons.

Jarabe de Palo

‘Tragas o escupes’

Pau Donés ha publicat sense avisar el nou disc de Jarabe de Palo, que s’esperava pel setembre. ‘Tragas o escupes’ són 11 noves cançons que desprenen bon rotllo i que recuperen el rock llatí que caracteritzava la banda als seus inicis. L’àlbum s’acull a la tendència a la improvisació que sempre han tingut i que, a més, s’ha vist accentuada per la situació en què ens trobem amb la crisi provocada pel coronavirus. El disc arriba tot just un any després que Pau Donés anunciés una retirada temporal del món de la música i está encapçalat pel tema ‘Eso que tú me das’, una cançó alegre que parla del suport que l’artista ha rebut dels seus fans des que va anunciar que patia càncer, l’any 2015.

The New Raemon

‘Coplas del andar torcido’

“Cada verano es el último verano” és potser la frase que més es queda gravada després de la primera escolta del nou disc de The New Raemon. Serà perquè són dies per reflexionar i reconèixer que potser hem donat massa per fets els bons moments, els estius al poble i la vida en general. Ramon Rodríguez ens ho recorda constantment en les lletres de ‘Coplas del andar torcido’, un disc existencialista en què bolca l’angoixa del pas de temps i moltes de les incerteses inherents a l’ésser humà. 11 cançons per escoltar amb serenitat i deteniment amb instrumentacions melancòliques i èpiques esquitxades del violoncel d’Antonio Fernández Escobar, els arranjaments electrònics de David Cordero i els cors subtils d’Anni B. Sweet; sense oblidar els sospitosos habituals: Salvador d’Horta a la bateria i Javi Vega al baix. Un setè treball que serveix com a retrat íntim d’un artista amb més de 20 anys de carrera que, sense ànim de semblar pessimista, sap que qualsevol cançó pot ser l’última.

Hidrogenesse

‘¿De qué se ríen los españoles’

L’únic disc actual amb què no es possible trobar un sentit premonitori a aquesta crisi. Amb molta ironia, la sorpresa seria el contrari, presenten els Hidrogenesse el seu nou àlbum que, a diferència de molts dels seus coetanis, no està inspirat pel confinament ni conté significats ocults que preveien aquesta crisi. Carlos Ballesteros i Genís Segarra formen des de fa més de dues dècades un duet molt seriós però que no s’ha de prendre amb massa seriositat: prohibit fer drama de la seva música de revetlla de pop electrònic. ‘¿De qué se ríen los españoles?’ compila algunes de les cançons que el grup va presentar per a l’exposició “Humor absurdo: una constelación del disparate en España”, que es va inaugurar el mes de gener al Centre d’Art Dos de Mayo de Móstoles. 100 autors des de Gómez de la Serna a Muchacha Nui passant per Berlanga o Martes y Trece formaven part d’aquesta mostra en què el grup barceloní sonava a l’última sala amb temes que resumien les ocurrències i acudits que han fet riure a la gent en contra de tota lògica. Noves melodies còsmiques i pasdobles macabres amb escarxofes tendres i bones i cresta de Móstoles d’aquests dos “pecadors de la pradera”.

Billie Eilish

‘Not my responsability’

Billie Eilish ha publicat a través de les xarxes socials ‘Not my responsibility’, un curt en protesta del “body shaming” que pateixen desenes de personatges públics, amb un clar missatge contra aquells que només ens jutgen pels nostres cossos i aparences, sobretot a les dones. Fins al moment, el vídeo només s’havia pogut veure als concerts de la gira Where Do We Go?. La cantant el posava al final de les actuacions per exposar l’assetjament i crítiques que ha rebut pel seu físic. Billie Elish, de només 18 anys, ja ha aconseguit grans fites en la seva carrera musical, ha guanyat diversos premis Grammy i s’ha convertit en una de les artistas més conegudes dels últims temps. És la primera artista nascuda als 2000 en col·locar una cançó al número 1 de ‘Billboard’ i la més jove en compondre un tema per una pel·lícula de James Bond. L’any passat va publicar el seu primer disc, ‘When we fall asleep, where do we go?’, amb 14 temes compostos per ella mateixa, i ara ja està treballant en el que serà el seu segon àlbum, que farà també amb la producció del seu germà, Finneas O’Connell.

Disclosure

‘Energy’

Disclosure va presentar nou EP al febrer, ‘Ecstasy’, quan van publicar cinc temes durant cinc dies seguits. Però a diferencia de l’última vegada, ara també tindrem nou disc: ‘Energy’, que sortirà a finals d’agost. De moment, el duet format pels germans Guy i Howard Lawrence, n’ha avançat un tema, de títol homònim, i que recull a la perfecció la intenció del disc, que inclou els temes amb més energia de tots els que han compost els darrers temps. El disc compta amb la veu d’Eric Thomas, que ja ha col·laborat amb ells en diverses ocasions, però també hi participen artistes com Mick Jenkins, Channel Tres, Aminé o Fatoumata Diawara, entre d’altres. Fa pocs dies que s’ha sabut també que el duet britànic actuarà al Primavera Sound 2021 i que ho farà per partida doble: faran un “live” i un DJ set.

Setmana del 18 al 24 de maig

 

Perfume Genius

‘Set My Heart On Fire Immediately’

“Half of my whole life is gone” (“la meitat de la meva vida ja ha passat”) és la primera frase que canta Mike Hadreas, àlies Perfume Genius, al seu nou disc. Una lletra que, per començar, expressa inquietud pel pas del temps però que a mesura que avança la cançó, també explora la idea que el passat es pot deixar anar i trencar amb dinàmiques anteriors. I és que l’energia de metamorfosi sempre ha estat motor de la vida i carrera d’aquest músic que vam sentir per primera vegada com a trobador, més aviat tímid, a ‘Learning’ el 2010 i dos anys més tard a ‘Put Your Back N 2 It’. En aquells treballs ja s’endinsava en la passió, la sexualitat, el trauma i les seves experiències amb l’homofòbia, que havia patit des que va declarar-se públicament homosexual a l’institut. I que, malauradament encara continua patint, com va poder comprovar en veure que YouTube censurava un espot del seu segon disc per mostrar dos homes en roba interior abraçant-se. Amb els àlbums ‘Too Bright’ i ‘No Shape’ va mostrar el seu vessant pop rock més experimental, electrònic i, fins i tot, eufòric, una evolució que va esdevenir decisiva per convertir-lo en l’artista consolidat que és avui. I des d’aquesta posició, publica ‘Set My Heart On Fire Immediately’, un disc que conjuga, de forma orgànica, la seva faceta més delicada i etèria amb una estètica i sonoritat autoafirmant i orgullosa, guiada per una veu a vegades andrògina, a vegades cristal·lina o inquietantment fosca.

Matt Berninger

‘Serpentine Prison’

Primavera Sound, Rock in Rio, O Son do Camiño, Festival d’été de Québec o Pitchfork Music Festival eren alguns dels plans de The National per a la primavera i l’estiu del 2020. Això abans que arribés un virus que ha obligat tothom a posposar moltes de les expectatives posades en aquest any i especialment, les relacionades amb esdeveniments multitudinaris. Així, amb un horitzó sense concerts ni festivals fins al 2021, Matt Berninger, cantant del grup, ha decidit aprofitar aquesta pausa en l’activitat laboral en directe per anunciar el seu projecte en solitari. Per al llançament de l’àlbum debut, encara queden uns mesos, veurà la llum el 2 d’octubre amb el títol de ‘Serpentine Prison’, però de moment ja n’ha volgut avançar la cançó que li dona títol. No és la primera vegada que el músic engega un projecte paral·lel a la seva banda: ja havia fet tàndem amb Brent Knopf i publicat conjuntament un disc sota el nom d’EL VY i també havia escrit cançons per a pel·lícules i musicals. Aquesta, però, és l’aposta més personal del músic, de la qual de moment només coneixem una cançó i un videoclip, que ha deixat en mans del seu germà Tom, que ja va dirigir el 2014 el documental sobre el grup ‘Mistaken for Strangers’. La carta de presentació, de to melancòlic, fa preveure un treball amb la seva veu com a pilar narratiu, però emparada per una instrumentació àmplia i rica en matisos, que aporten una bona colla de músics col·laboradors.

Berta Sala

‘Hertogstraat’

El 23 d’abril, diada de Sant Jordi, havia de ser la presentació del disc debut de Berta Sala al Kursaal de Manresa, la ciutat on va començar a estudiar música als cinc anys. Malauradament la crisi pandèmica no l’ha permès, de moment, realitzar aquest somni, però no ha estat motiu per aturar la publicació del disc, que ha titulat ‘Hertogstraat’. El nom correspon al carrer holandès on la cantant i pianista va compondre el gruix de les cançons, mentre feia el tercer curs dels estudis musicals que havia començat al Conservatori Superior del Liceu. Amb el piano i la guitarra va concebre aquestes vuit cançons, sis en català i dos en castellà que, malgrat la distància o precisament per la distància, tener sabor mediterrani. La música, que ha format part de bandes de jazz, folk o música brasilera, ha volgut trobar els nexes comuns entre aquests registres i la música tradicional catalana. Ara, ja de tornada a casa, espera poder compartir aviat en directe amb el públic aquestes cançons que conviden a valorar tot allò que tenim i moltes vegades donem per fet: com la família, la llar o el sol tocant la cara.

Einstürzende Neubaten

‘Alles in Allem’

Blixa Bargeld recorda el moment en què es va assabentar de la caiguda del mur de Berlín: estava a l’estudi gravant el disc ‘The Good Son’, de Nick Cave and the Bad Seeds, i quan va treure el cap per la finestra va veure una pila de gent aplegada en un carrer, que havia estat bloquejat, fins aleshores, pel mur. Només un mes després, era un dels primers en tocar al Berlín de l’est amb la seva altra banda, Einstürzende Neubaten, aleshores formada per N. U. Unruh, Alexander Hacke, F. M Einheit, Mark Chung i ell mateix. El grup, format el 1980 ja s’havia fet un nom pel seu so avantguardista i experimental fent servir materials de tot tipus agafats de les escombraries i la ferralla del Berlín occidental i convertint-los en instruments inusuals dels seus primers discos. Referents indiscutibles de l’escena industrial i amb 40 anys de carrera, Einstürzende Neubaten tornen a ser testimonis d’un moment històric, el de la crisi pandèmica, a la qual desafien publicant el seu nou disc, ‘Alles in Allem’, el primer àlbum d’estudi pròpiament dit des del 2007. Per què no ara? Han perdut la por amb la veterania i confien en el seu públic, al qual sempre han fet partícip de la producció dels seus treballs, fins i tot, considerant-se pioners dels micromecenatges i l’autogestió allunyada de grans corporacions. Les noves cançons havien de viatjar en viu pel món, inclosa una parada al Primavera Sound però, de moment, surten de Berlín enllaunades i no hi ha murs ni virus que puguin impedir que les escoltem des de qualsevol lloc del món.

IDLES

‘Mr. Motivator’

69? 70? 600? Molts hem perdut el compte o la perspectiva dels dies que fa que estem confinats a casa. Sembla que aviat tindrem un respir amb la llibertat condicional de la fase 1 però, malgrat aquest alleujament de la pena, encara continuarem un temps passant moltes hores sota sostre. I arribat aquest punt, és inevitable que costi mantenir la motivació dels primers dies, en què es mirava el confinament com a una oportunitat per netejar a fons la llar, aprendre a cuinar o posar-se en forma. Per mantenir els ànims a dalt i l’esperit optimista, un tractament eficaç i immediat és recórrer a la música, i aquesta setmana en concret al grup Idles. ‘Mr. Motivator’ és el single que han compartit a les xarxes, en què el vocalista John Talbot, a mode d’entrenador colèric, t’espavila a crits de ‘Tu pots fer-ho, sí que pots’. I per si no fos prou convincent, apel·la a ídols de la boxa com John Calzaghe o Vasyl Lomachenko, però també a la ràbia de la riot grrrl Kathleen Hannah o la incorrecció política de Flavor Flav, fundador de Public Enemy. Per acabar d’emfatitzar aquesta arenga postpunk, la banda de Bristol presenta un videoclip casolà amb un reguitzell de personatges fent fitness sense complexos. Perquè si ells poden, tu també.

Setmana de l’11 al 17 de maig

Bad Bunny

‘Las que no iban a salir’

És evident que Bad Bunny fa el que li dona la gana. Molt abans de publicar el primer disc ja era una estrella global a base de senzills trencapistes i col·laboracions explosives; alguns pensaven que mai no trauria un àlbum en el sentit més segle XX del terme, però ho va fer, per sorpresa, la nit de Nadal del 2018. ‘X 100PRE’ va esdevenir un èxit instantani i va constatar que Benito Antonio Martínez Ocasio no era un cantant més de l’esfera llatina de música urbana. Per al seu segon llarg, ‘YHLQMDLG’, segles de ‘Yo hago lo que me da la gana’, el boricua va avisar per xarxes socials, això sí, va publicar un dissabte en lloc dels divendres, tal com marca la indústria. Havia de fer honor al títol. I això va ser el 28 de febrer d’enguany, just abans que arribés el confinament al continent americà i a temps d’aconseguir el rècord de disc cantat en castellà que més alt ha arribat a la llista de vendes dels Estats Units. Ja us podeu quedar al moll de San Blas, Maná i ja pots torturar-te perseguint amb la bicicleta, Shakira. I quan encara estem ballant als nostres balcons i menjadors cançons com ‘Yo perreo sola’, ‘Vete’ o ‘La díficil’, el conill surt del barret de copa amb un nou disc sorpresa. ‘Las que no iban a salir’ són 10 cançons, algunes de les quals potser no estaven pensades per veure la llum i, d’altres, han estat gestades sense poder sortir i amb referències a la pandèmia i el confinament. Però malgrat l’aïllament global, el cantant no “perrea” sol, l’acompayen artistes com Nicky Jam, Don Omar, Yandel o la seva parella, Gabriela. Un altre disc “chévere”.

Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida

‘間(ma). Live in Tokyo’

No per ser un tàndem autòcton i que sembla encaixar de forma natural, hem d’infravalorar la magnitud de la col·laboració entre Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz. Sens dubte dos dels noms més distingits i amb més projecció internacional de la música dels Països Catalans. Des que es va llicenciar a l’ESMUC el 2009, el menorquí ha trepitjat a fons l’accelerador i ha gravat una vintena de discos com a líder o colíder, a més d’una quarantena com a músic associat. A aquest ritme, aviat serà més curta la llista de llocs on no ha tocat encara que la dels que sí, després de gires que l’han portat ja a 35 països. Apassionat com és de la improvisació i el contrast de disciplines artístiques, no és d’estranyar que s’avenissin instantàniament amb Sílvia Pérez Cruz, filla d’una historiadora de l’art i un músic obsessionat amb Cuba i estudiant de músiques i instruments diversos des dels tres anys. Perquè l’artista no ha deixat mai d’aprendre i d’experimentar sense cenyir-se a un estil o una llengua, i per això ha trobat en Mezquida un aliat ideal. Junts van girar l’any passat com a duet fins que a la tardor van arribar al Japó amb la màxima connexió i la idea de gravar els concerts a la sala Blue Note. Perquè la música que fan està viva i la veritat que emana del seu diàleg musical només podia reflectir-se amb un disc enregistrat en directe. El símbol kanji 間(ma), que dona títol a aquest àlbum, representa l’espai, que no el buit, carregat de significat i consciència entre dos elements. Una traducció gràfica de la inspiració poderosa i la comunicació espiritual que uneix aquests dos músics sobre l’escenari.

Carlos Sadness

‘Ciclo Lunar’

Ja fa temps que Carlos Sadness té pocs motius, al menys en l’àmbit professional, per estar trist. El seu tercer treball d’estudi, ‘Diferentes tipos de luz’, es va emportar un Grammy Llatí, tot i que no va ser pel contingut musical, sinó pel disseny del disc. Tot s’hi val perquè també ho va fer ell. I perquè no es pot queixar de l’èxit del seu projecte musical, que en l’última gira va penjar el cartell de no hi ha entrades a diverses ciutats llatinoamericanes i peninsulars. Entre tot plegat l’artista ha tingut temps per dedicar-se a la producció del segon disc de la cantautora Suu i del single debut de Samantha, concursant d”Operación Triunfo’, en què el músic va aparèixer per assessorar-la pocs dies abans del decret d’estat d’alarma. Últimament té el do de l’omnipresència i també s’ha deixat veure aquests últims dies per les xarxes socials, en què ha demanat ajuda als seus deixebles per esbrinar qui és Tropical Jesus. Encara no s’ha revelat el misteri, però tot apunta que el nou profeta ha influït en la creació de ‘Ciclo lunar’, la cançó amb què comença la història del nou disc del barceloní. Així, doncs, mentre esperem la gloriosa arribada del messies, Sadness ens presenta aquesta ofrena en forma de diàleg astrològic.

Ratpenat

‘50% Glam 50% Clavegueram’

“Barcelona ha mort. I tu que parlaves de ciutats podrides, mira Barcelona que ja no respira. La inconformista, la multicultural, ara es una merda venuda al capital”. Treure una cançó titulada ‘Barcelona ha mort!’ el 27 de març del 2020 en el moment àlgid de la crisi pandèmica és bastant “punki”. I ja és aquesta la idea. Ratpenat va anunciar el seu segon disc amb aquest senzill, en què comparteixen parer i ràbia amb Morfi Grei, cantant de La Banda Trapera del Río, que torna a cantar en català 40 anys després de ‘Ciutat podrida’. Clarament és un tema que els motiva. Rubén Chacón i Aleix Costa van engegar el grup Ratpenat el 2017 i poc després es van unir Marcos López i Mikki ”Putu” Viñé per crear cançons gamberres i irreverents amb vessant humorístic. L’avantatge de fer-ho ara, és que no han de cenyir-se a un gènere concret, perquè reconeixen que abans del canvi de mil·lenni hi havia més prejudicis per barrejar estils com el punk, el rock, el hardcore o el heavy. No tot és nostàlgia del passat, doncs, en el disc ’50 % Glam 50 % Clavegueram’, que sí enyora els temps llibertins i indecents de la Barcelona preolímpica. L’àlbum arriba en un moment de canvis i reflexions sobre la societat que volem, perquè qui sap si després de tot, Barcelona ressuscita.

Hayley Williams

‘Petals for Armour’

Quan ets la cara visible d’un grup amb milions de fans i decideixes treure un disc en solitari, tens dues opcions: mantenir un estil similar a allò amb què tothom et relaciona musicalment o virar cap a una altra direcció totalment diferent. En qualsevol cas, sempre hi haurà “haters”. Recordem el cas de Gwen Stefani, que, després de cinc àlbums amb el grup No Doubt propers a l’ska i el punk pop, va debutar com a solista amb ‘Love. Angel. Music. Baby’, un disc d’èxits pop amb productors de l’escena hip-hop, dance i r&b. Van haver-hi desmais. Molta gent va sentir que perdia el seu referent de noia rebel amb actitud provocadora i combativa. Però què importava perdre alguns fans longeus si amb el nou gir n’havies guanyat una multitud? Aquest record estava al cap de moltes persones quan Hayley Williams, cantant del grup Paramore, va anunciar ‘Petals for Armor’, el primer disc del seu projecte personal. La banda, des dels inicis el 2005, sempre ha estat vinculada al punk pop i al rock alternatiu des d’una perspectiva emo que ha sabut captar l’audiència més jove. I Hayley és una part esencial d’aquesta fórmula amb les seves lletres incisives i una manera de cantar desafiant i apoderada (i que sí, a moments recorda a la de la Gwen Stefani de No Doubt). En solitari, però, la cantautora de Mississipí no ha escollit el camí de la comercialitat més òbvia, sinó que ha tret un conjunt de cançons de pop alternatiu líricament introspectives i turbulentes, amb temes com la ràbia, el suïcidi o el feminisme. Qui no arrisca, no guanya.

Setmana del 3 al 10 de maig

Mourn

‘Call you back’

Joves promeses, grup adolescent, filles de… són alguns dels qualificatius que es van fer servir per presentar en societat la banda Mourn a l’inici de la seva carrera, el 2014. Sis anys després, totes les components ja han superat la majoria d’edat, s’han alliberat de l’ombra del pare de dues d’elles, Ramon Rodríguez (The New Raemon) i tenen més experiència amb el món de les discogràfiques i la indústria musical internacional que un gran percentatge de bandes de l’estat espanyol. En aquest temps, han publicat tres àlbums d’estudi, un parell de discos de versions i també han passat de ser un quartet a un trio, format per Carla Pérez Vas i Jazz i Leia Rodríguez. El que sembla que s’ha mantingut, i fins i tot creix, és la projecció internacional de la banda, que ha tingut sempre molt bona acollida, tant de mitjans com de públic a països com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya. Si no fos així, ‘Billboard’ no s’hagués interessat a estrenar en exclusiva el seu nou videoclip, ‘Call you back’, rodat durant el confinament i que suposa el primer material nou des que van publicar l’EP ‘Mixtape’, el setembre passat, amb vuit versions i dues cançons pròpies per estrenar en el seu fitxatge pel segell independent Subterfuge Records. En espera de conèixer més detalls sobre el seu pròxim àlbum d’estudi, la cançó deixa entreveure una aposta per lluminositat en el so i les harmonies vocals sense oblidar la ironia en les lletres (cantades en anglès) i l’energia fresca de les guitarres que sempre les ha caracteritzat.

Travis Scott & Kid Cudi (The Scotts)

‘The Scotts’

Si molts mesos abans de la crisi pandèmica, la joventut del planeta ja estava contagiada de la febre del videojoc Fortnite, el confinament ha magnificat encara més aquest fenomen global. En aquest joc en línia en el qual només pot quedar un jugador es pot parlar amb les amistats o fer-ne de noves mentre intentes sobreviure als atacs diversos i arribar a la zona de seguretat. Aprofitant el públic potencial del videojoc, Travis Scott i Kid Cudi van presentar el seu single conjunt transformant-se en avatars digitals i protagonitzant un esdeveniment en directe dins l’univers del joc. Tot i que no era la primera experiència d’aquest tipus al Fortnite, ‘Astronomical’ va batre el rècord absolut “d’assistència” amb més de 12 milions de persones veient i escoltant els rapers a la vegada, segons dades del desenvolupador Epic Games. En els tres dies posteriors es va tornar a reproduir el concert i es va arribar a la xifra de 27,7 milions de jugadors únics que havien presenciat la nova cançó. No és la primera vegada que els dos músics col·laboren, però en aquesta ocasió han batejat el projecte, que es diu The Scotts, perquè tots dos porten Scott al nom (Kid Cudi és en realitat Scott Mescudi). Un tall de trap còsmic en què els dos rapers aporten el seu personal “flow” maquillat amb Auto-Tune i moments instrumentals que recorden Daft Punk i que deixen l’oient amb la sensació que això és només un tast dins d’un projecte comú més ambiciós.

Mavica

‘Send me to the water’

Quan Marta Casanova, de nom artístic Mavica, va publicar el gener del 2019 el seu EP debut, ‘Gone’, el títol feia referència que la cantautora havia marxat de la seva Cartagena d’origen a buscar altres experiències per Europa. Ja establerta a Londres va llançar aquestes quatre cançons que relaten un recorregut emocional i professional que fa parada a ciutats com la mateixa Cartagena, Madrid, Berlín o Londres. Amb la col·laboració del productor Pablo Serrano (PBSR), la cantant va presentar un projecte de folk pop amb elements de l’electrònica, el soul o el blues i clares influències vocals i rítmiques de músics com Bon Iver, Daughter o Sufjan Stevens. Poc més d’un any després i havent passat per festivals com el Vida o el Mad Cool, l’artista ha volgut publicar un nou EP, en aquesta cas amb només dues cançons, però que ha volgut compartir ara perquè alliberen frustracions personals que corresponen a una etapa de la seva vida que ha esdevingut un punt d’inflexió. Va compondre ‘Ada Road’ en un moment de molta incertesa, enyorança de la llar i la mar Mediterrània i dubtes sobre si pagava la pena quedar-se a la capital britànica. El revers de la moneda és ‘No it’s not’, una cançó d’acceptació dels canvis vitals i creatius que l’han portat al moment actual. El nou EP, ‘Send me to the water’, que malgrat les circumstàncies adverses s’ha editat físicament en 7″, és un pas endavant cap a la consolidació d’un so més propi que busca el seu particular equilibri amb les tendències del folk electrònic contemporani.

Megan Thee Stallion feat. Beyoncé

‘Savage (Remix)’

Beyoncé com a exemple de creixement i posicionament de marca és un cas d’estudi. Des dels seus inicis al grup Destiny’s Child, ella i el seu equip han sabut, etapa rere etapa, transformar el seu talent i potencial en una empresa que genera milions de dòlars cada any. Ara, en la cúspide de la fama i la seva carrera, la tasca consisteix, sinó en trobar més maneres d’ampliar el seu domini, al menys a mantenir-se. La cantant sap que per conservar el seu regnat ha de controlar la competència, i quina millor manera per fer-ho que absorbir-la i fer-la seva. Així, no és estrany que Queen Bey col·labori amb artistes emergents que comencen a despuntar en la indústria musical, ho va fer amb Lady Gaga, Nicki Minaj, i ara amb Megan Thee Stallion. També és una manera d’estendre la mà a altres dones i reivindicar-se com a referent de sororitat, li permet estar sempre present en el mercat encara que no tingui nou disc i continuar sent sinònim de modernitat i noves tendències. És una estratègia, en termes de màrqueting, impecable. Però, això, no és suficient, després cal saber triar i oferir un resultat satisfactori i, en això, tampoc no falla. Megan Thee Stallion és una rapera de Houston, Texas, en auge per aportar una visió femenina del rap del sud, amb lletres explícites i provocadores que reivindiquen la sexualitat en els seus propis termes. La cançó ‘Savage’ n’és un exemple, un fenomen viral a Tik Tok gràcies a un repte de ball i que ara, a més, suma la complicitat de la seva paisana texana, Beyoncé. Que, qui sap si potser, ho fa essencialment per pur esperit lúdic. Escoltant-la, sembla que rapejar la fa sentir com si tornés a sentir la il·lusió de qui comença la seva carrera de zero.

Fontaines D.C.

‘A Hero’s Death’

Quan el públic va sortir el 2 de novembre del 2019 de La [2] d’Apolo, les cares no amagaven la decepció i contrastaven amb l’eufòria que encara es vivia a la sala principal amb un concert de comiat apoteòsic de gairebé tres hores de Berri Txarrak. El concert de Fontaines D.C. havia durat poc més de 40 minuts i havia patit constants problemes de so que l’actitud del grup no havia ajudat a difuminar. Que la frustració fos tan manifesta era conseqüència de les altes expectatives, que havien aconseguit penjar el cartell de “no hi ha entrades” a la sala, això sí, amb un percentatge considerable d’assistents estrangers. El cert, és que l’entusiasme previ del públic estava justificat per la bona acollida de l’àlbum debut de la banda irlandesa, ‘Dogrel’, publicat a la primavera. 12 cançons punyents però refrescants en l’esfera del postpunk que donaven veu al descontent juvenil i a la crisi identitària derivada de problemes com l’atur, l’auge dels nacionalismes o el Brexit. El quintet ha anunciat aquesta setmana la publicació, el 31 de juliol, del seu segon disc, ‘A Hero’s Death’, i n’ha avançat una primera cançó de títol homònim i amb videoclip protagonitzat per Aidan Gillen (que recordareu per interpretar Littlefinger a la sèrie ‘Juego de tronos’). Mantenint les expectatives a ratlla, és moment de decidir si el grup mereix una segona oportunitat.