Tot i la quarantena a causa del coronavirus, alguns grups i músics continuen estrenant temes o publicant nous discs. Us portem una selecció d’aquestes novetats que podeu escoltar i veure des del confinament a casa.

Setmana del 30 de març al 5 d’abril

Bob Dylan

‘Murder Most Foul’

Dua Lipa, ‘Future Nostalgia’: 37min 23 s; J Balvin, ‘Colores’: 28 min 58 s i Agnes Obel, ‘Myopia’: 39 min 51 s. En un any que ha començat amb molts discos populars que no arriben ni als 40 minuts de durada, hi ha músics que volen continuar nedant a contracorrent. Tampoc és que fer-ho sigui una novetat per a Bob Dylan, que no s’ha caracteritzat mai per ballar a ritme de la indústria ni per prendre decisions basades en la moda. Potser llançar una cançó de 16 minuts i 55 segons el 2020 és un suïcidi comercial, però què li han de dir a l’únic músic amb un Premi Nobel de Literatura? La seva primera cançó original en vuit anys és un exercici de memòria personal i col·lectiva que arrenca el 22 de novembre del 1963, dia de l’assassinat de John F. Kennedy, i continua amb una reflexió sobre els anys posteriors plena de referències a la música, el cinema i els artistes que van marcar la seva trajectòria. ‘Murder Most Foul’ és un viatge vital que acaba al·ludint l’assassinat de l’Amèrica progressista a mans de Donald Trump. Així el cantautor tanca el cercle amb aquest crim, que com bé anuncia el títol, és el més pervers de tots.

Lu Rois

‘Microcosmos’

Cada pas endavant que ha fet la pianista i compositora Lu Rois ha estat, tanmateix, eixamplant les fronteres de la seva galàxia sonora. En ‘Camí del far’, el seu primer disc autoeditat el 2014, la seva veu delicada sonava amb la companyia íntima, gairebé solitària, del seu piano. Tres anys després, al seu segon llarg, ‘Clarobscur’, la sensibilitat vocal s’expandia en format trio amb la contrabaixista Joana Gomila i la violoncel·lista Núria Galvany. Per a aquesta nova dècada, l’artista s’enlaira cap a les estrelles a ‘Microcosmos’, en què viatja al costat del guitarrista Santi Careta i la teclista Laia Vallès, també coproductors del disc. El títol s’ha inspirat en les famoses composicions ‘Mikrokosmos’, de Béla Bartók, que comencen amb porcions melòdiques molt senzilles que van progressant i fent-se més complexes. Així ha construït el disc la sabadellenca, que a l’inici de cada peça va permetre, al seu fill petit, posar de forma aleatòria els dits al piano. A partir d’aquí, aquesta astronauta sonora ha creat un univers oníric no tan micro en què el piano es confon entre els sintetitzadors. Un disc per valorar els petits detalls però també per fer una excursió per l’espai sideral sense sortir de casa.

Rambalaya

‘Rambalaya’

L’escena vibrant del rhythm-and-blues de Barcelona creix amb un nou membre, Rambalaya. Un grup, això sí, amb una mica de trampa: els seus components no són uns nouvinguts, sinó que ja estan de sobres bregats en la nit barcelonina. Els músics d’aquesta superbanda hauran de compatibilitzar el projecte amb la seva presència a formacions com Los Mambo Jambo, A Contra Blues, Koko-Jean & The Tonics o Los Saxofonistas Salvajes. El bateria Anton Jarl és el líder i compositor principal de les cançons d’aquest grup que ja va treure un EP fa un any i mig sota el nom de The Ramblers. Perquè quedi clara la nova nomenclatura, han publicat un disc de títol homònim en què recuperen tres cançons d’aquell primer treball i n’afegeixen nou més. L’arrel del so remet als anys 50 i 60, però traslladant-lo a una perspectiva més contemporània superposant gèneres com el rhythm-and-blues, el rock-and-roll, el blues, el soul o el jazz. I tot això, produït, com no, pel capo d’aquesta escena a la ciutat, l’infatigable Dani Nel·lo.

Waxahatchee

‘Saint Cloud’

14 mesos fa que Katie Crutchfield no puja als escenaris, el seu rècord des que va començar la seva carrera amb 16 anys acompanyada de la seva germana, amb qui va formar P.S. Eliot. Aquell grup d’actitud feminista i sonoritats punk comportava un ritme frenètic i combatent, coincident amb l’edat. Quan la cantant va engegar el seu projecte personal amb el nom de Waxahatchee, el rellotge va començar a cremar més ràpid les hores, els dies de concert, les gires. Una vida accelerada que la cantant va decidir aturar durant un temps per donar-se un respir i, de pas, vèncer l’alcoholisme. ‘Saint Cloud’ és producte d’un període de pausa, en què la cantant ha pogut mirar amb més claredat cap a dins per cicatritzar ferides i veure el món exterior amb més llum. Es nota en les lletres, i també en la música, que s’allunya de l’indierock neuròtic del seu darrer treball per aprofundir en paisatges banyats pel sol del seu lloc d’origen: Birmingham, Alabama. Una celebració moderna de l’americana i el country amb melodies lluminoses que conviden a mirar amb optimisme el següent capítol vital. Una demostració, útil en els temps que corren, que quan la vida s’alenteix, es pot veure amb més claredat i renéixer amb l’esperit renovat.

Pinpilinpussies

‘Fuerza 3’

Publicar el disc debut un divendres 13, just quan esclata la crisi del coronavirus a Catalunya i s’anuncia el confinament, és haver tingut mala sort. Amb intenció de contrarestar-la, volem recuperar, com si fos llançat ahir en comptes del 13 de març, el disc de les Pinpilinpussies. L’atzar no sempre ha anat en contra de les components d’aquest duo, Raquel i Ane, que es van conèixer per casualitat i aviat van adonar-se que compartien inquietuds musicals i un objectiu: pujar quan abans millor als escenaris. Van anar per feina i el febrer del 2019 ja tenien llest el seu primer EP, ‘80/B’, amb el qual han tocat a sales de Catalunya i Euskadi, llocs d’origen de les dues membres, però també a festivals com el Primavera Weekender, de Benidorm; el Villa, de Bilbao, o el BAM. La publicació del seu àlbum de debut, ‘Fuerza 3’, no és un començament de zero, es tracta d’una evolució orgànica del seu so primigeni, que agafa més cos amb estructures canviants i foscor noise sense perdre de vista les melodies pop. Lletres àcides i sarcàstiques, a vegades, i sinceres i doloroses d’altres, però sempre carregades de molta personalitat i cruesa. Música per treure la ràbia durant el confinament i sortir-ne més empoderades.

Setmana del 23 al 29 de març

Childish Gambino

‘3.15.20’

“Danny Glover is America”. L’artista abraça tots els pals del concepte “entertainment” i, a més, els dota d’ironia punyent. Un bon exemple és la sèrie ‘Atlanta’, en què exerceix de director, actor i guionista per satiritzar sobre les contradiccions de la societat estatunidenca. Però aquesta és només una de les dimensions artístiques de Danny Glover que, per donar ales a les seves inquietuds musicals, es camufla sota el pseudònim de Childish Gambino. I gairebé d’amagat, el músic acaba de publicar per sorpresa ‘3.15.20’, un disc amb caràtula totalment blanca i cançons titulades amb números que corresponen al minutatge de cada pista al llarg de la seqüència musical. Ariana Grande, SZA o 21 Savage aporten color a aquest àlbum, en què aquest artista camaleònic se sent igual de còmode rapejant sense mossegar-se la llengua que mimetitzant-se amb un cor gospel o fent-se passar pel príncep del soul, Marvin Gaye. I és que no hi ha muntanya prou alta per a Childish Gambino.

Nightcrawler

‘Visionary’

Escoltar la música de John Carpenter és viure dins un malson en què alguna cosa t’assalta la nit de Halloween mentre intentes fugir de Nova York. Aquestes atmosferes sonores sinistres i d’altres més amables de l’imaginari cinèfil dels 80 han estat ressuscitades i retornades al futur amb l’etiqueta de synthwave. Ho explica el mateix Carpenter al documental ‘The Rise of the Synths’, que es va projectar en el festival In-Edit i que, dins el laberint de músics entrevistats, només inclou un de l’estat espanyol, Nightcrawler. És a dir, un peix anomenat Jordi Oró. Des del seu debut el 2014 amb el disc ‘Metropolis’, aquest dissenyador gràfic lleidatà ha conduït la seva banda sonora per tot Europa. Aquest divendres expandirà el seu univers sonor amb un àlbum que s’inspira en el passat, però dins d’una nebulosa contemporània d’electrònica de club, darkwave, R&B o hip-hop. Un àlbum visionari, o al menys això promet el títol. Potser aquest rondaire nocturn ha vist coses que mai no creuríem.

Father John Misty

‘Off-Key in Hamburg’

“De gran vull ser pastor”, va confessar Josh Tillman amb només sis anys. En realitat no tenia clara la seva vocació, només sabia que se sentia cridat per la part performàtica de les misses evangèliques i que Déu l’havia beneït amb dots per adreçar-se a un públic. La música cristiana va ser l’única permesa a la casa familiar del cantant fins que va tenir 17 anys i es va desvirgar amb Neil Young i Bob Dylan. La resposta estava bufant al vent: seria músic. Després de molts anys congregant masses amb les seves cançons, sembla que l’esperit misericordiós bull encara per la sang de l’artista, que ha decidit emprendre una acció solidària amb el seu nou disc com a Father John Misty. ‘Off-Key in Hamburg’ és un àlbum en directe gravat el mes d’agost del 2019 amb una banda de vuit músics i, la Neue Philharmonie de Frankfurt, està disponible digitalment a Bandcamp i tots els ingressos derivats es donaran al fons covid-19 que la fundació MusiCares ha creat als Estats Units per assistir als músics afectats pel brot de coronavirus i la cancel·lació de tot tipus d’esdeveniments musicals. En el nom del Father, del fill i de l’esperit sant. Amen.

Triángulo de amor bizarro

‘oɹɹɐzıq ɹoɯɐ ǝp olnƃuɐıɹʇ’

Treure disc en aquestes circumstàncies segur que genera molts dubtes, però hi ha grups que s’hi llancen de cap, com Triángulo de Amor Bizarro. El grup gallec ha publicat el nou material quan ho tenia previst, tot i haver hagut de cancel·lar les presentaciones en directe programades per a la primavera i l’estiu. Potser ha estat pel seu nom: què hi ha més “bizarre” que aquesta situació? Potser han pensat que és bon moment per mirar-se al mirall i qüestionar les nostres prioritats, com han fet ells, titulant el disc amb el seu propi nom capgirat com un reflex, ‘oɹɹɐzıqɹoɯɐǝpolnƃuɐıɹʇ’. Potser és que els efectes de distorsió i reverb, marca de la casa, i les melodies pop traslladen un ambient celebratori que necessitem més que mai. Potser és que creuen que ara, els seus missatges havien de ser escoltats: lletres contra l’individualisme capitalista, el masclisme, el fascisme o el canvi climàtic. O lletres, com a ‘Fukushima’, sobre la soledat humana en un món de màquines fetes per entretenir-nos. Si aquest disc no és oportú, quin ho és?

The Weeknd

‘After Hours (Deluxe)’

Posar-se com a nom artístic The Weeknd ja era prou indicatiu de l’hedonisme d’Abel Tesfaye, que ha explotat el personatge fins a la sacietat. No en va, va ser triat per a la cançó principal de ‘50 ombres d’en Grey’ amb nominació a l’Oscar inclosa, evidentment l’única que va rebre la pel·lícula. Però sembla que el cantant canadenc assoleix noves cotes de nihilisme amb un nou àlbum que augura els millors presagis, ‘After Hours’. És de sobres conegut que el músic va començar a tenir problemes amb les drogues de ben jove, però ara per ara sembla que la substància a la qual està més enganxat és a l’adrenalina. Tot apunta que el seu nou treball, publicat el 20 de març, pujarà aquesta setmana al número 1 de vendes a molts països però, com que no és un xut prou potent, el músic acaba de publicar una versió “deluxe” amb cinc remixs i una gravació en directe. The Blaze, Oneohtrix Point Never o Lil Uzi Vert col·laboren en aquest nova gesta, en què sembla especialment oportuna l’aportació de Chromatics. No van tenir por d’acompanyar Ryan Gosling trepitjant l’accelerador i ara encaixen amb l’estètica thriller retro dels nous videoclips de The Weeknd, conduint a altes hores de la matinada fins a perdre, literalmente, el cap.

Setmana del 16 al 22 de març

Kids From Mars

‘I don’t know what you feel but I feel it too’

‘I don’t know what you feel but I feel it too’ és el segon EP dels Kids From Mars. Un treball que arriba després de la bona rebuda del seu debut, “</3”, l’any passat. Ara, l’Oskar i en Roger publiquen quatre nous temes, en anglès, que demostren que, tot i la seva edat, l’experiència dels directes i d’experimentar a l’estudi acaben reforçant un estil cada vegada més propi. Una d’aquestes noves cançons és ‘What we’re turning into’, un tema que ve acompanyat del seu videoclip realitzat per Jordi Vissi. Tot i la cancel·lació del seu concert de presentació a Barcelona d’aquests dies, Kids From Mars sí que actuaran el dia 19 de març a les 22 h, via “streaming”, al seu canal de YouTube pel Cuarentena Fest.

Tren Seeger

‘El poder de la cançó’
Si creieu en el poder transformador de la cançó, segur que trobeu a faltar la figura de Pete Seeger: aquell vell cantant que, des de la ribera del seu riu Hudson, somniava en una revolta de les flors. Arturo Gaya (veu), Sergi Trenzano (guitarra), Cati Plana (acordió diatònic) i Kike Pellicer (contrabaix) són Tren Seeger, una màquina musical que derrota l’odi. Ara publiquen ‘El poder de la cançó’, un disc en què versionen i actualitzen temes del cantautor nord-americà, amb col·laboracions d’artistes com Gemma Humet, Joana Gomila o Quico Pi de la Serra, entre molts d’altres.

Bounties

‘Vengui No’
Uns altres trens es presenten aquests dies: els que donen nom al nou videoclip dels Bounties. Fa uns mesos, aquest grup de pop de Terrassa va gravar el videoclip del seu tema ‘Trains’ entre vagons i andanes fins que Renfe va decidir retirar-lo pel suposat incompliment de les seves normes. Ara, el tema ha tornat a veure la llum, remesclat a Camaleó Estudi, i amb una nova versió del videoclip (ara sí), realitzat per Majara Studio i amb el vistiplau de la companyia de ferrocarrils. ‘Trains’ formarà part del seu disc debut, ‘Vengui No’, que es donarà a conèixer el 20 de març i que, quan la covid-19 ho permeti, presentaran a Heliogàbal.

Nico Casal

‘Stories’
Un altre artista que aquest setmana estrena és el pianista i compositor de bandes sonores Nico Casal, que ha publicat ‘Fog’, un segon single del seu nou EP que veurà la llum el 24 d’abril amb el títol de ‘Stories’. Nico Casal va publicar l’any passat el seu primer àlbum, ‘Alone’, després d’una carrera com a compositor de bandes sonores de films, entre els quals destaquen el curtmetratge ‘Stutterer’, guanyador d’un Oscar el 2016, i ‘La enfermedad del domingo’, de Ramón Salazar, amb el qual el pianista gallec va ser nominat als premis Feroz.  La cançó ‘Fog’ va ser creada originalment per a la banda sonora del curtmetratge ‘Charlie’, dirigit per Shan Christopher Ogilvie.

Pablo Lesuit

‘Belorizonte’

Un altre gallec d’estrena és Pablo Lesuit, cantant i músic multiinstrumentalista que acaba de publicar el videoclip de ‘Crónicos’, la tercera cançó que extreu com a single del seu darrer àlbum, ‘Belorizonte’, un viatge musical de Lesuit al Con Sud: sons llatins amb sintetitzadors i caixes de ritme dels vuitanta. El videoclip ha estat realitzat a Galícia pel director Xaime Miranda, que s’ha inspirat en l’estètica del cinema francès de la Nouvelle Vague.