‘Odi a les entranyes’

Martin Ritt, 1970

Treballar a les mines pot ser un autèntic infern, un infern que han de viure Sean Connery i Richard Harris a ‘Odi a les entranyes’, que explica la història, real, d’un agent al servei de la burgesia infiltrat a les fileres dels Molly Maguires. Els Molly Maguires eren una societat secreta irlandesa que va operar tant a Irlanda com a Liverpool i als EUA i que bàsicament combatien l’explotació laboral per mitjans violents. Pensa que eren al segle XIX i que els treballadors podien estar obligats a fer torns de 18 hores! Aquest és el punt de partida d’aquesta pel·lícula reivindicable, que va ser dirigida per Martin Ritt, un dels represaliats per la cacera de bruixes. Hem parlat del segle XIX, i en començar el XX la cosa no canvia gaire.

‘Metropolis’

Fritz Lang, 1927

‘Metropolis’ és l’obra mestra de Fritz Lang, que continua sent la distopia obrera per excel·lència o, com a mínim, una. ‘Metropolis’ és el retrat de les desigualtats dels obrers passat pel filtre de les avantguardes. La pel·lícula és una denúncia de la deshumanització de la societat moderna, que tracta els treballadors com a bestiar en aquesta mena de presons mortals que són les fàbriques. És increïble que fos el film preferit dels nazis, però en qualsevol cas és un bon retrat d’un temps en què les desigualtats laborals continuen molt presents, però en què comença a arrelar una denúncia d’aquesta situació. I veiem, també, com Fritz Lang afirma que la veritable revolució obrera es farà des de la solidaritat i la fraternitat, una revolució que implica, sovint, fer una vaga.

‘La huelga’

Sergei Eisenstein, 1925

‘La huelga’ és el primer llargmetratge del cineasta rus Sergei Eisenstein, en què ja es veuen algunes coses que el van fer molt famós: l’absència d’un individu protagonista, ja que aquí ho és el grup. És un muntatge que emfatitza idees i metàfores, i sobretot una ideologia comunista marxista molt il·lusionada amb la jove Unió Soviètica. Pensa que, en l’àmbit de la lluita de classes, però també el sindical, la Revolució Russa va ser com un fantasma que no només va recórrer Europa, sinó també Amèrica.

‘Temps moderns’

Charles Chaplin, 1936

Abans hem dit que parlaríem de la lluita sindical sense parlar de Ken Loach, però és impossible fer-ho sense citar ‘Temps moderns’. I és que la pel·lícula de Chaplin reflexiona sobre com el capitalisme i la industrialització afecten la vida del treballador, que passa a ser una peça més d’un engranatge i prou. Pensa que l’any 1936, quan Chaplin va estrenar la pel·lícula, als Estats Units hi havia un fort moviment obrer que es va traduir en sindicats potents i fins i tot en un Partit Comunista ple de gent de Hollywood. Hem vist obrers de la fàbrica, miners, treballadors metal·lúrgics, però la majoria eren homes! On són les dones?

‘La sal de la tierra’

Herbert J. Biberman, 1954

‘La sal de la tierra’ explica la història, real, d’una comunitat minera a Nou Mèxic que es declara en vaga. Com veus a les imatges, la majoria són immigrants mexicans, però són les dones les protagonistes reals de la història, perquè són elles les que encapçalen els piquets i les manifestacions. Pensa que parlem d’una pel·lícula estrenada pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, en un època en què les dones havien substituït els homes a les fàbriques. A més, es va rodar amb molts miners reals que interpretaven personatges ficticis, i tot i que ara mateix és un clàssic molt celebrat, en aquell moment va tenir molts problemes perquè la majoria dels que hi van treballar eren a la llista negra del McCarthisme.
La caça de bruixes va ser un acció duta a terme per un senador americà, Joseph McCarthy, que va voler criminalitzar gent del món de la cultura per la seva filiació al Partit Comunista. Tot plegat formava part del temor de molts governs que la Revolució Russa s’estengués a altres països. I és aquest temor, també, el que va afavorir que les condicions dels treballadors milloressin i s’establís l’estat del benestar. Era una manera de frenar la revolució. I ara que parlem de dones en lluita, per cert, en tenim també aquestes.

‘Novecento’

Bernardo Bertolucci, 1976

‘Novecento’ és un retrat de la Itàlia de la primera meitat del segle XX i, en concret, de la lluita dels seus camperols contra l’explotació en un context de dictadura feixista. És una pel·lícula que equipara la lluita obrera i la camperola i no amaga la seva militància. Un càsting ple de grans noms dels cinemes europeu i nord-americà omple una pel·lícula rodada el 1975, en un moment en què a Itàlia el Partit Comunista d’Enrico Berlinguer tenia opcions serioses de governar el país. Parlem, així, d’una època en què la lluita obrera ha aconseguit uns certs avenços i en què els sindicats són forts. Però llavors van començar els 80, el neoliberalisme de Reagan i Thatcher, i es van produir aliances com aquesta.

‘Pride’

Matthew Warchus, 2014
Gais, lesbianes i miners gal·lesos, a mitjans dels 80, era una barreja bastant explosiva, sobretot perquè hi havia molts prejudicis homòfobs a totes les societats. Aquest és el marc de ‘Pride’, una comèdia que retrata una història real molt i molt bonica que va tenir lloc quan Margaret Thatcher va decidir tancar diverses mines i el sindicat miner es va posar en vaga. La vaga va durar un any sencer, en què el Govern va preferir que molts pobles miners es morissin literalment de gana abans que transigir. En aquest moment, un associació a favor dels drets dels gais i les lesbianes va començar una col·lecta per comprar menjar per als miners, perquè consideraven que els dos col·lectius estaven criminalitzats per Thatcher. I és així com, en un context de sida i d’homofòbia, es va forja una insòlita amistat que va tenir conseqüències molt positives per al moviment dels drets dels homosexuals.

‘Recursos humanos’

Laurent Cantet, 1999

Un diplomat d’una escola d’empresarials entra a treballar al departament de recursos humans de l’empresa on el seu pare és un obrer. I aquí comença el drama, perquè la figura dels recursos humans, a vegades, té més de recursos que d’humans. I així, amb l’evolució d’aquest fill que passa de no tenir consciència de classe a tenir-ne més que el seu pare, Laurent Cantet va estrenar un film que diagnosticava els nous models laborals el 1999, uns models que tenen com a conseqüència última aquesta que veiem.

Dos dies, una nit’

Jean Pierre i Luc Dardenne, 2014

Un dels treballs més corprenedors dels germans Dardenne, que expliquen la història d’una mare de família que, quan torna d’una baixa, es troba amb una situació terrible. A la seva fàbrica els han donat a triar: o tots els treballadors es queden sense prima, o la fan fora a ella. Amb aquesta premissa, els Dardenne retraten la inhumanitat dels models laborals actuals, en què compten més els números que les persones, però també aposten per la fraternitat dels treballadors com a llum d’esperança per canviar les coses.