‘Acció. Una història provisional dels 90’ és una exposició del MACBA que s’allarga fins al 7 de febrer i se centra en l’escena de la performance a Espanya al llarg d’aquella dècada. Un període marcat per la institucionalització i la mercantilització de l’art que tenia com a referent els Jocs Olímpics del 92 però, en paral·lel, aquesta estructura dominant va emergir una escena, més precària i fràgil, que va posar l’accent en les accions efímeres i performatives, una escena que es proposa escriure la seva pròpia història tant en publicacions com en exposicions i que ara el MACBA recupera 30 anys després per revisar-les i comprendre el seu valor. Una exposició amb moviment, acció i molt de material, la majoria inèdit que ens descobrirà un art crític amb la història i uns artistes que no se sentien representats amb els seus antecessors dels 80.
El MACBA i la performace dels 90
Tres mons diferents formen part de la mostra: el parateatre, la polipoesia i la música. Per exemple, el 1987, Albert Bidal va exposar a la galeria Metrònom “40 personatges” que eren observats pels espectadors però de sobte els llums van enfocar el públic que es va convertir en observat. Però també destaquen a l’exposició “Accidents polipoètics” (Rafael Metlikovez i Xavier Theros). Els artistes dels 90 recuperaven les reflexions dels 70, per exemple, el 1974, Esther Ferrer va crear la cadira Zaj i proposa a l’espectador que s’assegui i resti a la cadira “fins que la mort els separi”. Una proposició impossible que concentra la ironia i el sentit de l’absurd de Zaj, un grup que va treballar amb el moviment Fluxus, un dels grans referents artístics.
Sarmiento, Espaliú i Antúnez
La nòmina d’artistes inclosos a l’exposició és amplíssima, però destaquem tres peces que resumeixen la mostra: el 1992, Pepe Espaliú va representar l’acció ‘Carrying’ a Sant Sebastià i Madrid. Espaliú, malalt de sida, va morir un any després i va ser transportat per parelles, el seu cos malalt passava de mà en mà, entre braços que aguantaven el seu cos fràgil. Els artistes de l’època van treballar condicionats per la pandèmia de la sida. Marcel·lí Antúnez exposa un robot que pot accionar qualsevol persona amb un aparell però no cal tocar-lo, no cal infectar-se per la sida o per la covid-19. La música d’acció també va ser una dels grans temes dels artistes i el MACBA ha reproduït la peça de José Antonio Sarmiento amb 180 transistors que sonen sense parar de forma ensordidora, tant que semblen acostar-se al silenci, sobretot quan s’acaben les piles, és la instal·lació sonora ‘L’ull del silenci’.
