Al passatge de l’Esperança, a Nou Barris, es conserva un grup de cases construïdes com a llar dels estibadors de cotó que treballaven al port de Barcelona. Es van fer amb el criteri de la política cooperativista dels anys 20, quan al primer terç del s. XX, a tot l’estat, es van impulsar les anomenades lleis de cases barates, que permetien als treballadors cooperativistes accedir a habitatges a un preu assequible.
En el cas de Barcelona, l’arribada de mà d’obra va ser més forta a causa de la construcció de l’Exposició Internacional del 1929, i amb les cases barates s’evitava el barraquisme i permetia donar resposta a l’esperit proletari de la Barcelona de l’època.
Ubicació llunyana al Port
El periodista i escriptor Jordi Coromines explica com a l’any 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, la cooperativa d’estibadors de cotó va adquirir aquestes propietats al passatge de l’Esperança amb el suport del mecenes Lluís Jové i Castells i, finalment, el març del 1928 es van inaugurar davant l’alcalde el baró de Viver.
La distància de les cases de l’Esperança al port, on treballaven els estibadors, feia que es llevessin molt d’hora per arribar a la feina. L’any 1947, però, van disposar d’una línia de tramvia per traslladar-se a la feina.
Aquesta zona del passatge de l’Esperança és molt rural, envoltada per la Meridiana i amb la masia de Can Sitjà que, durant tot el segle XVIII, es va conèixer com l’escola de la bona vida del baró de Maldà.
