Un ermità va construir una petita capella dedicada a la Mare de Déu del Carme, que s’ha convertit en senya d’identitat del barri del Carmel.

Al carrer del Santuari, hi ha l’ermita del Carmel, l’antic santuari de la Nostra Senyora del Mont Carmel, que ha donat nom aquest barri de Barcelona.

L’ermita està situada en un turó que a principis del segle XIX es coneixia com la muntanya Pelada i posteriorment com el turó d’en Mora, en referència a la masia de can Mora, una de les poques cases que hi havia a la zona en aquella època. A mitjans del segle XIX, un ermità anomenat Miquel Viladoms, va edificar l’ermita. La va dedicar a la marededéu del Carme i va ser inaugurada cap a la primavera de 1864. La devoció a la marededéu del Carme va ser tan gran que, en poc temps, l’ermita i els voltants es van convertir en zona de passeig i de peregrinació.

La història de l’ermita del Carmel sempre ha estat envoltada d’un cert misteri. No se’n sap res de la procedència de Miquel Viladoms, que es feia dir prior tot i que sembla que no n’era. Segons la llegenda, abans de construir l’ermita, Viladoms dormia en una cova sobre una estora, on es dedicava a fer exorcismes i aquelarres amb donzelles joves. El cert és que Viladoms venia escapularis i el més famós de tots era el dedicat a la marededéu del Carme, perquè tenia la virtut de garantir la salvació a tota aquella persona que el portés al damunt en el moment de la mort. La situació estratègica de l’ermita, situada entre diverses parròquies, i la quantitat de devots i fidels que s’hi acostaven, sobretot durant la Setmana Santa i a la romeria de la marededéu del Carme, el 16 de juliol, li van donar moltíssima fama.

El 16 de juliol de 1877, la vesprada de la festivitat de la marededéu del Carme, els diaris van anunciar la mort violenta i en estranyes circumstàncies de Miquel Viladoms. El van trobar mort al peu de la marededéu, ensangonat, amb vuit ganivetades. El fet es va atribuir a una revenja personal, atès que les joies de la marededéu no van ser robades i a la butxaca de la víctima es van trobar onze pessetes. Al cap d’uns mesos, però, van detenir el presumpte autor, acusat de robatori.

A causa de la mort violenta del clergue, el santuari va quedar abandonat per un temps. Però la devoció per la marededéu va tornar a omplir l’ermita, que acollia tota mena d’actes religiosos, com romeries o processons. Alhora, moltes associacions de Gràcia i Sant Martí de Provençals, hi anaven a fer activitats socials, culturals i lúdiques. Això va fer que el 1930, l’ermita fos elevada a la categoria de capella.

Durant la guerra civil, l’ermita va ser saquejada, incendiada i van matar el mossèn Jaume Moré.

Després de la guerra, el temple es va restaurar, i el 1962 es va establir com a parròquia. En aquesta època, coincidint amb l’allau d’immigrants de la resta d’Espanya, el barri va créixer de manera espectacular. La parròquia es va involucrar molt en la vida del barri i va fer moltes tasques relacionades amb l’educació i la sanitat. També es va implicar de manera important en les reivindicacions veïnals, sobretot pel què fa a les infraestructures i als serveis del barri.

Amb el temps, i a causa de l’espectacular creixement demogràfic del barri, l’ermita es va veure desbordada i es va construir una altra església, que va ser inaugurada el 16 de juliol de 1988, per la festivitat de la marededéu del Carme. Aquell mateix any, la petita ermita va ser restaurada.