Al número 9 del passatge de Permanyer, va viure molts anys de la seva vida el poeta i artista polifacètic Apel·les Mestres. El lloc més bonic de la casa era el seu terrat, on hi va bastir un autèntic edèn. Al seu magnífic jardí, va saber projectar la seva imaginació i creativitat entre les plantes i els insectes

Apel·les Mestres va viure 82 anys. La seva vida artística, doncs, va ser coetània de diversos moviments.

En la seva primera etapa, en la renaixença, Apel·les Mestres va destacar per ser un autor de caire progressista i republicà, i una mica contestatari amb les línies oficials del moviment. D’aquesta primera etapa en destaquen llibres com “Avant!”, del 1874.

Durant el modernisme, va ser una de les poques figures de la renaixença reconeguda pel nou moviment. Va ser un dels primers autors a donar suport a la reforma ortogràfica de la revista L’Avenç. També va ser un dels primers a considerar el llibre com un objecte d’art. D’aquesta època destaca el llibre “Liliana”, de 1907. Va formar part de forma molt activa en les diferents temptatives de crear un teatre líric català.

A partir de 1906 i fins el 1923, Apel·les Mestres va ser considerat una de les bèsties negres per part del noucentisme, bàsicament per la seva ideologia republicana, per la seva concepció de l’art, un art popular, i per l’estètica que utilitzava, basada en el català que “ara es parla”, un català sense floritures. D’aquesta etapa destaca la comèdia “Els sense cor”, en què ridiculitza els poetes noucentistes, o el poemari “Mel, fel, gel”, del 1921, en què satiritza Josep Carner.

Apel·les Mestres va estar reclòs a casa seva durant catorze anys de la seva vida a causa d’una agorafòbia. La primera sortida de casa va ser per fer una passejada amb cotxe amb Ramon Casas. Aquesta fòbia no el va aïllar del món contemporani, sinó ben al contrari: rebia visites assídues dels principals artistes del moment, com per exemple el poeta Joan Maragall, el dramaturg Ignasi Iglésias, de músics com Enric Granados o Pau Casals, etc. Van ser, precisament, els amics d’Apel·les Mestres els que van posar el nom de Tibidabo al seu jardí.

El lloc més especial de la casa d’Apel·les Mestres era el seu jardí. Les seves flors preferides eren les hortènsies i en va aconseguir cultivar de molt grans. Per aquest motiu, va ser conegut com “el rei de les hortènsies”. Al jardí, també convivia amb els seus “petits vius”, els insectes que poblen els seus poemes i els seus dibuixos. La seva relació amb els insectes era tan peculiar que s’explica que les aranyes es deixaven acariciar per ell.

Apel·les Mestres va morir quan havia predit. Sempre havia dit que moriria un dia que hi haguessin llamps i trons, i així va ser, perquè va morir el 19 de juliol de 1936, amb l’esclat de la guerra civil als carrers de Barcelona.