Els carrers i les places de la vila de Gràcia van ser batejats pels propietaris dels terrenys segons els seus gustos i aficions. Un exemple d’això és la plaça del Diamant i els carrers que l’envolten.

Gràcia va néixer al segle XVII amb la construcció de l’església dels Josepets. Però el segle XIX va començar a créixer a causa de la gent que hi arribava procedent del camp per treballar a la indústria. Barcelona encara estava encotillada dins les muralles i Gràcia oferia espai i proximitat a la ciutat. Els propietaris dels terrenys de la vila se’n van adonar que el negoci immobiliari era més lucratiu que el conreu i van començar a parcel·lar-los. Així, a cada terreny es van crear carrers i places que el propietari batejava com volia. L’ajuntament, malgrat aquesta llibertat urbanística, intentava que cada propietari inclogués una plaça amb una font al seu disseny per garantir l’abastiment d’aigua.

Carrers amb nom de metalls i pedres

El propietari del terreny de la plaça del Diamant era Josep Rosell, un joier de Barcelona. Va nomenar tots els carrers de la zona amb noms de metalls o de pedres: carrer de l’Or, de la Plata, de la Maragda, del Topazi o del Rubí. Un altre dels propietaris de terrenys a la vila era maçó i per aquest motiu va batejar els seus carrers amb noms relacionats amb l’univers: carrer Planeta, plaça del Sol, etc. En un altre cas, el vapor Puigmartí va ser el motiu que els carrers dels voltants prenguessin noms relacionats amb la indústria: Progrés, Llibertat, Igualtat, Fraternitat…

Un altre fenomen de Gràcia són els carrers que canvien dues o tres vegades de nom al llarg del seu recorregut. Això es deu a que cada tram de carrer pertanyia a un propietari diferent.

 Amb l’annexió de Gràcia a Barcelona el 1897, es van haver de canviar alguns noms de carrers perquè coincidien amb altres de la ciutat. A partir que es va edificar, la vila de Gràcia va passar en noranta anys de tenir 1.000 habitants a tenir-ne 50.000.