El cementiri del Poblenou és al carrer del Taulat, i avui està plenament integrat a la ciutat. Però antigament havia estat un prat d’indianes, el lloc on la indústria tèxtil estenia les seves teles estampades. Curiosament, aquells industrials tèxtils acabarien enterrats en aquest cementiri.

Un cementiri igualitari

Les indianes eren unes teles de lli i de cotó que s’estampaven de manera manual, principalment amb motius florals, que van tenir molt d’èxit a la societat catalana de finals del segle XVIII i principis del XX. Un cop estampades, les teles s’estenien a terra en grans prats per assecar-les.

L’any 1775, el bisbe de Barcelona, Climent, va decidir construir un cementiri en un d’aquests prats d’indianes. La ciutat en aquella època era ja molt densa i els cementiris existents es feien insuficients, a més de ser insalubres. Es va veure, doncs, la necessitat de contruir-ne un fora muralles. Del cementiri del bisbe Climent, avui, no en queda res.

El cementiri actual és del 1819 i és obra de l’arquitecte italià Antonio Ginesi. Aquest arquitecte va concebre el cementiri del Poblenou com una ciutat romana: dos eixos principals en forma de creu, el cardus i el decumanus, i al mig un espai central, que es correspondria al fòrum. Els nínxols estan distribuïts com illes de cases, tal com després seria l’Eixample. La seva idea era fer un cementiri igualitari, racionalista, sense distincions socials. Això sí, els pobres seguien anant a la fossa comuna i els que s’ho podien permetre, eren enterrats a terra.

L’ampliació burgesa

El 1821, hi va haver una epidèmia de febre groga que va provocar milers de morts i el cementiri es va quedar petit. El 1850, l’arquitecte Joan Nolla va ser l’encarregat de fer l’ampliació. En aquest nou recinte, els criteris són diferents: ja no es pensa en enterraments igualitaris i la burgesia, que ha passat de ser una classe social revolucionària per ser una classe conservadora, vol fer veure el seu estatus i es nega a ser enterrada amb la resta de mortals. La necessitat d’aparentar feia que de vegades, la família burgesa comprés, a més del terreny per fer-hi el seu mausoleu, els terrenys veïns per evitar que els poguessin fer ombra.

El disseny del segon sector del cementiri, dissenyat per Nolla, s’inspira i imita els cementiris parisencs de Père-Lachaise i Montparnasse. La majoria de tombes són d’estil eclèctic: neoromànic, neogòtic o neoclàssic. No hi ha gaire modernisme. Per això, cal anar al cementiri de Montjuïc.

Hostes il·lustres

En aquella època, els burgesos solien tenir un arquitecte que treballava a les seves ordres. Li encarregaven la casa familiar, la fàbrica i també, el mausoleu familiar.

Una de les grans famílies que es va fer construir un mausoleu al cementiri del Poblenou és la família Ricart. És obra de Josep Fontseré, un dels grans arquitectes de la segona meitat del segle XIX.

També hi havia casos de persones enterrades al primer recinte que eren traslladades al segon. És el cas d’Erasme de Gònima, un important fabricant d’indianes mort el 1821 i enterrat a l’ampliació burgesa anys després.

Algunes famílies estan dividides entre totes dues parts del cementiri. És el cas dels Bonaplata. Gabriel Bonaplata, fabricant d’indianes, va ser una de les primeres persones enterrades al cementiri original del Poblenou. Però els seus successors van decidir ser enterrats al segon recinte. El seu és un dels mausoleus més impactants. Jordi Cortés, professor d’història i escriptor, n’explicava la història al 2018 en aquest capítol del ‘Va passar aquí’.