El 28 de gener de 1939, es va oficiar una missa a la plaça de Catalunya per celebrar el final de la Guerra Civil. S’hi van aplegar milers de catòlics que havien estat amagats durant el conflicte.

Un dels objectius de l’impuls revolucionari de la Guerra Civil espanyola, era acabar amb el poder de l’església catòlica. Per aquest motiu, durant els darrers dos anys i mig del conflicte bèl·lic, no es va celebrar cap missa pública a la ciutat, i les cerimònies catòliques com bodes o bateigs, es feien en l’àmbit privat i d’amagat.

Els franquistes, durant la guerra, tenien el costum de celebrar una missa de campanya per recordar els caiguts del seu bàndol a cada ciutat que conquerien. Però quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van decidir organitzar una gran missa oficiada pel vicari general, Josep Maria Torrent, a la que hi assistissin tots els barcelonins.

La missa va ser un èxit. La plaça de Catalunya es va omplir de gom a gom. Hi van assistir milers de persones. Per a molts, la imatge de la plaça va ser sorprenent pel trencament que suposava amb els darrers dos anys i mig, especialment per l’aspecte de les persones presents. Moltes d’aquelles persones tenien la pell molt blanca, d’haver sortit poc al carrer. Havien estat amagats a golfes i subterranis per por a la Barcelona revolucionària. També cridava l’atenció la diferenciació d’estaments socials: religiosos i religioses, militars, civils, autoritats… I de nou, van aparèixer les banderes espanyoles, en contraposició a la tricolor republicana.

A la missa, a més dels actes religiosos, hi va haver un parlament del general Yagüe, el màxim càrrec militar de l’exèrcit franquista en el moment de la presa de Barcelona. Yagüe va adreçar unes paraules als presents amb tres idees fonamentals. En primer lloc, va saludar els barcelonins que no havien deixat de cridar “¡Viva España!”. En segon lloc, va perdonar aquells que en algun moment havien maleït Espanya. I finalment, va expressar el seu menyspreu a totes aquelles persones que no havien acceptat la derrota i miraven de fugir, perquè, segons va dir, “El govern de Franco té el cor gran i no sap odiar ningú”.

Després de la missa del gener de 1939, la plaça de Catalunya va seguir sent un punt d’exaltació dels valors franquistes i catòlics. S’hi van celebrar tota mena d’actes i misses d’exaltació. I fins i tot s’hi va erigir un monòlit que recordava els caiguts del bàndol nacional en la presa de la ciutat.