Torna a ser temps de saludar el tió i acomodar-lo a casa per donar la benvinguda al Nadal 2021. Però… Per què tanta gent en diu “caga tió”? És correcte en català? Ens fixem avui en els conceptes “tió” i “caga tió”. Alguns nens l’han anat a buscar al bosc, d’altres l’han esperat a casa però de segur que tots l’han acaronat i li han fet moixaines. Nosaltres l’hem escollit d’entre un tou de paraules d’aquests dies per destacar-la i mirar-nos-la de prop. Però no l’escalfarem a cops sinó que mirarem de passar-hi el ribot lingüístic per analitzar-ne els encenalls. Així, doncs, endinsem-nos en conèixer la tradició de cagar el tió cada any per Nadal.
El rebesavi de “tió”
El mot “tió” també prové del llatí, en concret de la paraula TĪTIŌ, exactament amb el mateix significat genèric “tros de tronc per cremar a la llar”, tot i que aleshores també abastava el camp semàntic de “torxa”.
Un home anomenat “Tió”
Segons el lingüista Joan Veny a ‘Onomàstica i dialectologia’, alguns topònims romànics antics provenien de noms de persona, és el cas de Tió, en castellà Tizón. Segons recull també el ‘Corpus informatitzat del català antic‘ en textos de finals del segle XIII ja hi apareix Tió com a nom propi:
“Davant vós, séyner Pere de Golmés, justícia de Cocentaina, en Tió Desmolins, draper de Cocentaina, se clama de Ferran Ximenes […]”
‘Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina’ (1294-1295), pàg. 885, línia 3
Actualment “tió” es manté com a nom de llinatge, és a dir, cognom familiar.
“Caga tió” o “cagatió”, és incorrecte, sorgit de l’etimologia popular
De vegades en l’espontaneïtat de la parla sorgeixen formes que parteixen de la confusió. Si aquestes paraules tenen èxit es van estenent a poc a poc i finalment poden arribar a instal·lar-se. És el cas de “caga tió” i “cagatió”, que s’han convertit en un mot utilitzat en el llenguatge oral però són formes incorrectes en català. “Cagatió” no la tenim arrelada del tot però pugna tossudament per fer-se un lloc. Si ens hi fixem, aquests dies podrem sentir que molta gent anomena així els tions. Aquesta forma prové justament d’una confusió amb la cançó del tió “caga tió, caga torró…”, en què el verb “cagar” inconscientment i per desconeixença s’ajunta a “tió” i es crea aquest nom propi: “cagatió”.
A les mans dels parlants és, doncs, revertir aquesta tendència respecte a “cagatió” i fer reflotar “tió” amb força.
“Tió” recula com a nom comú enfront de “tronc” o “llenya”
Com a paraula comuna, “tió” ha quedat restringit pràcticament al Nadal; ha perdut, doncs, posicions respecte a altres genèrics com “tronc” o “llenya”. Abans es cremaven tions a la llar de foc i s’anomenaven així, “tió”. Al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana tenim molts exemples literaris de quan aquest ús no era exclusiu de finals de desembre:
“Com una maça en lo tió que estella,
cauhen uns punys damunt la porta vella,
que ab cruixidera y gemegor respon,
al primer colp la fusta se clivella,
mes golfos y muntants de ferro son.”
‘Canigó’, de Jacint Verdaguer, 1886
La gran campana de la llar, és, a l’hivern, el vertader centre de la masia: les flames vives dels tions crepitants i la grisor de les cendres apagades, són altres tants motius per a enriolar la fantasia: l’escon, vora el foc, ens apar com un dolcíssim redós en les diades fredes, mentre per la xemeneia udolen furients les ventades que encorven les branques dels arbres centenaris.
‘Art popular i de la llar a Catalunya’, Joaquim Pla Cargol, 1926
“L’escalforeta del cafè era dolça, un consol. Al fons de la sala, sota una arcada, es veia una cuina encesa; els tions abrasats lluïen com pedres precioses dins la penombra d’aquell recó; a fora batia lentament la pluja caient d’un cel que per moments esdevenia més nuvolós.”
‘Camins de França’, Joan Puig i Ferreter, 1934
Com veiem en aquests contextos literaris, els tions eren els troncs amuntegats a casa per cremar a la llar de foc. En aquells temps, quan arribava Nadal qualsevol tió de la pila servia per fer-lo cagar i després cremar-lo a la llar de foc. Era important cremar-lo perquè es creia que d’aquesta manera tenia propietats màgiques i protegia la llar. Per revifar la tradició del tió se’l va caracteritzar amb barretina i carona, cosa que va fer que els nens, també de ciutat, el reanimessin fins fer que el “tió” fos —i continuï sent— gairebé un element imprescindible per Nadal a tota casa catalana. Però per referir-nos-hi la resta de l’any la utilització de “tió” com a fusta per a la llar de foc va de baixa, tot i que no en tenim dades per aventurar que no sigui element viu en altres contrades.
Si la curiositat dels mots us ha fet arribar fins aquí potser us agradarà consultar la resta dels nostres ‘Mots endiumenjats‘.
