Fa cinc anys una versió futurista de ‘Turandot’ va encetar la temporada. Ara n’arriba una versió clàssica, amb decorats i vestuari fidels a l’orientalisme de l’òpera que va escriure Puccini. Es tracta d’una reposició del muntatge que va dirigir Núria Espert el 1999 amb motiu de la inauguració del Gran Teatre del Liceu després de l’incendi. Una reposició que ha fet Bárbara Lluch, neta d’Espert, que ha dirigit altres òperes i sarsueles, sobretot a Madrid i Londres.
“He tret alguna cosa de maquillatge i de vestuari que ara podrien semblar antics. Però, sobretot, he corregit la frontalitat de la posada en escena. Abans els cantants cantaven sempre mirant el públic i jo he procurat que interactuïn més entre ells. En la mesura del possible, perquè és una òpera difícil i amb la mirada busquen el director d’escena”, explica Lluch.
Final menys tràgic
Bárbara Lluch també ha canviat el polèmic final de l’òpera, que Puccini va deixar inconclusa quan va morir el 1924. Núria Espert va optar per fer que Turandot se suïcidés, mentre que Lluch ha preferit un final menys tràgic i conciliador.
En l’essència, però, és la mateixa òpera majestuosa del 1999, amb una escenografia imponent (del ja traspassat Ezio Frigerio) i un vestuari ric de Franca Squarciapino. Pugen a escena més d’un centenar de persones entre cantants, ballarins i cantaires.
Dirigeixen la partitura Alondra de la Parra i Diego García Rodríguez i, en els papers protagonistes, hi figuren Elena Pankratova i Ekaterina Semenchuk (com a Turandot), Michael Fabiano i Martin Muehle (en el paper de Calaf) i Vannina Santoni, Maria Agresta i Marta Mathéu (alternant-se com a Liú).
