Un vampir només mossega qui té una mica de glamur, no es conforma amb qualsevol pelacanyes. Si ho voleu comprovar, aneu a l’exposició “Vampirs, l’evolució del mite”, que s’inaugurarà el proper 29 d’octubre al CaixaForum i estarà plena de xucla-sangs. Tot i així, avui no parlarem ben bé de vampirs de cinema, sinó de vampiritzacions. La pregunta és: què és un vampir?, a més d’un no-mort que es transforma en rat-penat, que xucla la sang, que té fotofòbia, que mor amb una estaca al cor… Un vampir és algú que irromp a casa teva, que et posa sota el seu control i que s’alimenta de tu. Que et vampiritza, vaja. Penseu que el vampir, com a mite, es remunta a la civilització egípcia i a les precolombines, però el vampir modern, com el coneixem, avui dia, va néixer en bona part del conte que John Polidori va escriure a la Vil·la Diodati entre el 16 i el 19 de juny del 1816, en aquelles famoses nits de tempesta en què Mary Shelley va escriure també el seu ‘Frankenstein’. El tema és que John Polidori va escriure el seu conte inspirant-se en Lord Byron, algú que el fascinava, però que també era totalment insuportable, un paio amb un ego tan desmesurat que li xuclava gairebé literalment les forces. O sigui, un vampir. La vampirització del pobre Polidori fins i tot va fer que, durant un temps, s’atribuís el seu conte a Byron. Aquest caràcter anul·lador i controlador que té el vampir el cinema l’ha sabut aprofitar per a molts personatges i per a un estereotip poc afortunat…

‘A fool there was’

Frank Powell, 1915

‘A fool there was’ és un drama del 1915 en què l’actriu Theda Bara interpreta una dona que sedueix un milionari honest i el porta pel camí de la perdició. Amb aquesta pel·lícula es va popularitzar l’arquetipus de la “vamp”, la dona que, tot i no tenir poders sobrenaturals, és capaç de vampiritzar un home i fer-li fer el que vulgui. La paraula “vamp” actualment és en desús, però tenim exemples d’aquesta tipologia de personatge en pel·lícules de tota la història del cinema. En realitat, ja sigui com a monstres sobrenaturals o com a simples oportunistes, a les dones vampir sovint se les ha retratat com a personatges lascius que fan perdre el cap als homes amb obscures intencions.

‘Una noia torna a casa sola de nit’

Ana Lily Amirpour, 2014

La resposta contundent a l’arquetipus masclista de dona “vamp”. ‘Una noia torna a casa sola de nit’ està rodada per una cineasta anglesa d’origen iranià i ambientada en un poble de l’Iran on una vampiressa es dedica a vigilar i castigar els homes que tracten malament i prostitueixen les dones i que, en definitiva, podrien ser un perill per a “una noia que torna a casa sola de nit”. És sensacional, una mescla de cinema de terror, drama romàntic, western i manifest feminista que és una de les pel·lícules que més van sacsejar el gènere fa tot just sis anys, i la demostració que el nou cinema de terror té nom de dona. Val molt, molt la pena.

‘The addiction’

Abel Ferrara, 1995

El cinema de vampirs també ha servit per reflexionar sobre problemàtiques socials. ‘The addiction’ és una pel·lícula d’Abel Ferrara sobre una noia a qui mossega una vampira i desenvolupa la fòbia a la llum, el gust per la sang, etc. Però en realitat, Ferrara ens parla de l’addicció a les drogues, perquè ell mateix tenia (i no em sorprendria que encara tingués) un problema de drogoaddicció bèstia amb l’heroïna. Així, quan veus la protagonista portant ulleres de sol, cada cop més pàl·lida, sortint de nit, anant a festes, temptant desconeguts en un lavabo… el que està fent en realitat és drogar-se i subministrar drogues als altres. I al llarg de tota la pel·lícula es repeteix una mateixa idea: l’individu, si ho vol, pot dir que no, pot dir que no vol drogar-se, pot dir que no vol que el mossegui el vampir. I tot i així, es deixa mossegar. És a dir, Ferrara ens diu que també som responsables de ser vampiritzats, de deixar-nos influir per una substància o per algú altre.

‘Deixa’m entrar’

Tomas Alfredson, 2008

Sovint, una de les característiques dels vampirs és que la víctima els ha de deixar entrar a casa seva. O sigui, que ha de decidir si vol que la mosseguin o no. Segur que molts heu reconegut aquest títol, perquè és una de les pel·lícules més aplaudides del cinema europeu recent. Aquesta història, ambientada en un barri suec deprimit dels 80 i en què un nen es fa amic d’una vampira, es converteix en la cara amable del vampirisme, perquè aquí no veiem tan un relat sobre com un personatge controla un altre, sinó una història d’amistat entre dos nens que se senten sols. I d’aquesta solitud en neix una relació en què s’ajudaran i es faran companyia.

El visitante

Peter Weir, 1979

Aquest és un vampirisme d’estar per casa, i mai millor dit, però igual d’inquietant, amb franquesa. Això és ‘El visitante’, una pel·lícula de Peter Weir, cineasta que coneixem per títols com ‘El club dels poetes morts’ o ‘El show de Truman’, però que va fer alguns dels seus millors treballs a Austràlia. ‘El visitante’ ens explica la història d’una dona que es passa el dia al seu apartament d’un campus universitari escrivint la seva tesi, fins que truca a la seva porta aquest lampista. I truca un dia, i un altre, i la seva presència es fa tan habitual que la protagonista comença a notar que se li està menjant l’espai vital. Thriller psicològic brutal, ‘El visitante’ va néixer com a pel·lícula per a televisió i és un gran exemple d’història d’assetjament a la llar i de vampirisme.

‘El servent’

Joseph Losey, 1963

‘El servent’ és un guió pervers i sofisticat de Harold Pinter en una de les tres pel·lícules que va fer amb el cineasta Joseph Losey. Un jove i ric anglès es muda a Londres i contracta un majordom, que al principi sembla el súmmum de la professionalitat, però que a poc a poc va guanyant terreny a la casa, fins que aconsegueix ser ell qui dona les ordres i el patró qui obeeix. O sigui, un cas de vampirització en tota regla en què el servent controla el burgès jugant, entre altres coses, amb una ambigüitat sexual que també està molt present en el cinema de vampirs. Recorda que la seducció, l’erotisme i una certa ambigüitat són armes habituals d’un vampir. ‘El servent’ és una de les grans pel·lícules del cinema anglès dels 60, que ja és dir, i si us sembla recupereu els tres títols que van fer junts Joseph Losey i Harold Pinter, perquè són meravellosos.

‘El petó del vampir’

Robert Bierman, 1989 

‘El petó del vampir’ és el nom d’aquesta curiosa mescla de terror i comèdia dels 80, que explica la història d’un executiu ric i bastant imbècil que una nit se’n va al llit amb una desconeguda que resulta ser una vampira que el mossega. Però això és real o s’ho ha imaginat? La pel·lícula juga una mica amb aquesta idea i, en el fons, tant se val. En realitat, el que pateix el protagonista és un quadre mèdic de vampirisme, que és una parafília que es coneix des de l’edat mitjana però que es diagnostica des de fa només uns 40 anys. El vampirisme consisteix en la compulsió de veure, o de beure, sang, i en ocasions va acompanyada de la falsa creença per part de l’individu que és un vampir. És a dir, aquí, el que ens vampiritza és, d’una banda, la cultura popular, que ens porta a pensar que som vampirs, i, de l’altra, la pròpia ment. La pel·lícula tampoc vol ser un tractat mèdic, però sí que és un relat curiós, una mica irregular però entretingut, amb una de les interpretacions més grillades i brutals de Nicolas Cage.

‘The forest of love’

Sion Sono, 2019

‘The forest of love’ és una pel·lícula de Sion Sono, que és un dels cineastes més inclassificables i més interessants del cinema japonès actual, un cinema que, per cert, té molt bona salut. A Sion Sono Netflix li va oferir fer una sèrie i una pel·lícula, i en lloc de fer una cosa més normaleta, va parir aquesta bajanada sobre una colla d’estudiants que volen rodar una pel·lícula, i que coneixen a un paio manipulador i psicòpata que acaba fent de director i obligant-los a actes violents i criminals. I a mesura que avança el film, més personatges cauen sota la influència d’aquest paio sinistre. El cas és que més d’un ha dit que aquest individu, aquest vampir entre cometes, pot ser una metàfora del mateix Netflix que va contractar Sion Sono, un Netflix que també podria estar vampiritzant la indústria audiovisual, controlant-la tota i fent-li fer el que vol. També us aviso que no és una pel·lícula fàcil.

‘Arrebato’

Iván Zulueta, 1979

Si una cosa ens demostra ‘Arrebato’ és que el cinema i les càmeres poden ser vampirs temibles. Aquest cim del cinema espanyol, influït per tota la Movida madrilenya però també per l’addicció a l’heroïna, és una carta d’amor obsessiu al cinema, autèntic vampir capaç de xuclar les energies a uns personatges que s’hi entreguen de grat, perquè el cinema, al final, és aquell monstre seductor de qui, si caus en les seves urpes, ja ni pots ni vols sortir.