‘El gabinete del doctor Caligari’, un dels clàssics del cinema mut alemany, es va estrenar el 1920. Aprofitant el seu centenari, que ha fet que el Festival de Sitges li dediqui el seu cartell, repassem set títols que han tingut lloc en un hospital psiquiàtric.
‘El gabinete del doctor Caligari’
Robert Wiene, 1920
La pel·lícula que inaugurava el moviment expressionista alemany es va estrenar el 26 de febrer del 1920 a Berlín i es va convertir en un gran èxit, en part, per la força de les seves imatges. Aquests decorats angulosos i retorçats i aquesta il·luminació dura i extremada inspirarien als cineastes, fins avui, en gèneres com el terror o el cinema negre. La qüestió és que més enllà de la seva estètica, aquests decorats tenen una raó de ser, perquè el que explica en realitat ‘El gabinete del doctor Caligari’ és el malson malaltís d’un intern en un sanatori mental, i al seu temps, la història és una al·legoria d’una Alemanya que acabava de sortir del malson de la guerra, però que, com deia el sociòleg Sigfried Kracauer, continua controlada per una autoritat opressiva que la durà a una altra dictadura. L’autoritat, en la pel·lícula, seria el metge del sanatori, a qui el protagonista imagina com el malèvol doctor Caligari, un hipnotitzador amb molt males intencions. ‘El gabinete del doctor Caligari’ ens avisa, des del 1920, que vigilem del poder establert, perquè pot ser autoritari i voler controlar-nos, hipnotitzar-nos.
‘Refugio macabro’
Roy Ward Baker, 1972
‘Refugio macabro’ és una petita meravella del cinema britànic de terror dels 70 en què un metge que acaba de començar en un psiquiàtric ha d’escoltar les històries d’una sèrie de pacients. Cadascuna n’és com un relat independent dins del film, i això configura un film en episodis, el que era una especialitat de la productora Amicus, una de les més llegendàries del terror britànic juntament amb la Hammer. Si us agrada aquest gènere, aquest títol és una delícia, i constata la força expressiva que té un sanatori mental com a lloc d’horror i de perversions sàdiques.
‘Shutter island’
Martin Scorsese, 2010
‘Shutter island’, l’adaptació que Martin Scorsese va fer de la novel·la de Dennis Lehane, té alguna cosa de picada d’ullet als clàssics, amb aquesta estètica gairebé gòtica i aquest relat entre el film de detectius i el terror. Però si una cosa té la història, i Scorsese juga bé amb ella, és que sap aprofitar el fet d’estar en un sanatori mental per preguntar a l’espectador sobre què és real i què és imaginari, qui són els bojos i qui els sans, i aquesta ruptura entre cordura i bogeria és un dels grans estímuls per al cinema de terror i, també, per a totes les cintes que es qüestionen l’establishment. I si els bojos no ho són tant? I si els metges en realitat estan coartant la llibertat d’individus que, simplement, no obeeixen a les convencions? Tornem al que dèiem abans de la crítica social a Caligari…
‘Algú va volar sobre el niu del cucut’
Milos Forman, 1975
‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ explica la història d’un criminal que, per evitar una dura condemna, es fa passar per mentalment inestable i és enviat a un sanatori. Allà s’enfrontarà als mètodes despòtics de l’infermera en cap, que dirigeix el centre amb mà de ferro. L’home lliure contra l’autoritat, una vegada més en una brillantíssima adaptació d’una novel·la brutal del Ken Kesey, que ha quedat com un dels grans títols del cinema sobre psiquiàtrics. La pel·lícula és tan important, que just ara fa uns dies es va estrenar a Netflix ‘Ratched’, una sèrie sobre els orígens del personatge de l’infermera. Un clàssic.
‘Murieron por encima de sus posibilidades’
Isaki Lacuesta, 2014
‘Murieron por encima de sus posibilidades’ és una comèdia d’Isaki Lacuesta esbojarrada, inconvenient, tremenda, desacomplexada… amb un càsting brutal i una seqüència rodada amb Albert Pla i Emma Suárez que és de les més boniques que ha fet mai Lacuesta, que ja és dir. El film partia d’una premissa ben senzilla i potser, fins i tot, certa: en una societat ferida per la crisi econòmica que ha alimentat quatre rics i lladres, són els interns d’un hospital mental els veritables salvadors, els que ens venjaran per tot el mal que ens han fet.
‘Titicut follies’
Frederick Wiseman, 1967
‘Titicut follies’ és un documental del 1967 de Frederick Wiseman, que va rodar en un hospital per a criminals amb trastorns psiquiàtrics a Bridgewater, Massachussetts. Allà, observa com els pacients són maltractats física i verbalment i ho roda tal qual, sense cap mena de concessions al públic. Si fins ara havíem dit que el cinema situat en sanatoris mentals mostrava personatges que es rebel·laven contra les convencions socials, a ‘Titicut follies’ qui fa la denúncia no són els personatges, sinó el cineasta, que ens mostra com de malament viuen aquests interns. I no és un cineasta qualsevol: Frederick Wiseman és una llegenda amb 90 anys que continua treballant i fent documentals brutals sobre el cos de dansa del teatre de l’Òpera de París, el Crazy Horse de la capital francesa, la National Gallery de Londres, el barri de Jackson Heights o la biblioteca pública de Nova York.
‘Camille Claudel, 1915’
Bruno Dumont, 2013
El cineasta Bruno Dumont va rodar els últims anys de la vida de l’escultora Camille Claudel i ho va fer amb una Juliette Binoche pletòrica. Recordem que Claudel va ser una de les més grans artistes de finals del segle XIX a França, però que la seva feina es va veure interrompuda quan, arran d’una crisi nerviosa, la seva família la va declarar boja i la va internar en un hospital psiquiàtric en un petit poble. I tot i que Claudel es va recuperar, la família no la va deixar sortir i la va abandonar a la seva sort. Camille va passar 30 anys en aquella institució, fins a la seva mort. És aquesta terrible història que Bruno Dumont vol explicar, i ho fa situant una desmoralitzada Claudel, a qui interpreta brillantment Juliette Binoche, envoltada de pacients reals d’un psiquiàtric. Tots plegats fan una cinta sòbria i trista, contundent i pessimista que reivindica una figura maltractada com Camille Claudel.
