Nervis, suors fredes, els llapis afilats, la dotzena repassada a la bateria de la calculadora (o del mòbil), riures nerviosos als passadissos d’accés a l’aula, cares de son i nits en blanc. O tot el contrari: tranquil·litat absoluta, un únic bolígraf que no escriu gaire bé, esmorzar calmat a la cafeteria i cara de ressaca, de la festa a l’Apolo, que no ens volíem embolicar i…
En qualsevol d’aquests escenaris, parlem de la selectivitat, prova de foc per a alguns i tràmit per a uns altres, examen a tota una carrera acadèmica o ximpleria que repeteix el que ja hem estudiat durant el batxillerat. La selectivitat desperta reaccions diverses entre els qui l’han de patir, però en qualsevol cas marca un punt d’inflexió en les vides dels milers de joves que, cada any, s’examinen, i que enguany ho faran entre el 7 i el 10 de juliol (horaris de les PAU). Nosaltres els proposem una sèrie de pel·lícules que els ajudaran a encarar millor aquesta prova… O engegar-la a pastar fang!
‘Lady Bird’
Greta Gerwig, 2017
La selectivitat marca, també, un abans i un després en el trànsit cap a la vida adulta. Les esperances, els somnis de qui volem ser es posen a prova en aquests exàmens. Aquesta sensació de canvi d’etapa la reflecteix molt bé ‘Lady Bird’, el debut com a directora de Greta Gerwig, en què totes les inseguretats i les ambicions d’unes noies de 17 anys, i en concret de la seva protagonista, esclaten davant de la pantalla. El film relata la sensació de vertigen, de canvi contundent i irremissible, que es viu en aquest moment en què s’acaba la secundària i es planteja la gran pregunta: ‘Què volem (i podem) ser?’ Ideal per a fer una petita catarsi emocional, a través de la identificació, en vigílies de la selectivitat.
‘Joves prodigiosos’
Curtis Hanson, 2000
Com serà la universitat? Si és com la de ‘Joves prodigiosos’, ja ho comprem. Perquè, tot i les neures, els conflictes, les inseguretats i els traumes que arrosseguen els seus protagonistes, l’adaptació de Curtis Hanson de la novel·la de Michael Chabon (un dels noms més estimulants de la narrativa nord-americana contemporània) ens presenta un campus ple de joves brillants, professors carismàticament turmentats, converses amb la rèplica enginyosa exacta i un to que mescla la comèdia amb el relat d’iniciació, el drama de maduresa i el conflicte d’identitat sexual. I tot plegat funciona com un rellotge. Si cal estudiar per entrar en un lloc així, farem els colzes que faci falta.
‘Spellbound’
Jeff Blitz, 2002
L’Scripps National Spelling Bee és un dels grans concursos de lletrejar que se celebren als EUA en l’àmbit escolar. A priori, pot semblar una cosa bastant pueril: nenes i nens esbrinant la correcta escriptura de paraules enrevessades, d’aquelles que només fas servir en una conversa en què vols fer el setciències. En realitat, el documental de Jeff Blitz retrata la vida i els preparatius d’una competició complicada, que requereix un important treball intel·lectual, i al mateix temps és una visió encantadora i estimulant sobre l’esforç acadèmic, que ens pot animar a estudiar i a preparar-nos millor per a la selectivitat.
‘Carros de foc’
Hugh Hudson, 1981
Es pot ser més obvi? Suposem que no. Mencionar ‘Carros de foc’ a l’hora de parlar de films de superació personal és com parlar de ‘Que bonic que és viure’ (1946) en referir-nos al Nadal: un lloc comú repetit mil vegades. Aquesta serà la mil i una, perquè la veritat és que la crònica de la preparació dels atletes britànics dels Jocs Olímpics del 1924, amb les seves carreres per la platja a ritme de Vangelis, continua funcionant com a esperó per al treball personal i constant, per a la superació com a meta i la medalla com a constatació del triomf. La selectivitat és la meta, i la medalla és la carrera que nosaltres vulguem.
‘Kon-Tiki’
Thor Heyerdahl, 1950
El 1947, el noruec Thor Heyerdahl tenia una fita entre cella i cella: demostrar que els predecessors dels inques, fa molts segles, havien aconseguit viatjar des de Sud-amèrica fins a la Polinèsia amb una simple balsa. Per fer-ho, va enrolar una tripulació de sis persones, inclòs ell mateix, i junts van construir una embarcació de troncs, cintes de cànem i una tela, i es van fer a la mar. El resultat d’aquesta aventura el van filmar en un documental que va guanyar un Oscar, i que ha quedat com un exemple de superació i de tenacitat a l’hora d’encarar un repte. I si ells van poder construir una balsa de nyigui-nyogui i solcar durant 101 dies 7.000 quilòmetres d’oceà Pacífic, tu pots fer la selectivitat.
‘La danza’
Frederick Wiseman, 2009
Que la seva llargària no us espanti: ‘La danza’ són dues hores i quaranta minuts que passen com l’aigua. El documentalista Frederick Wiseman, un dels grans mestres del gènere, entra al Teatre de l’Òpera de París amb una càmera per rodar un dels seus films més curts en anys (no és broma, els títols més recents de Wiseman no baixen de les tres hores). Per la pantalla desfilen davant dels nostres ulls les bambolines del teatre, els preparatius burocràtics, el dibuix de la programació… però també la feina dels ballarins, que assagen hores i hores fins a aconseguir aquell moviment que, portat als escenaris, farà màgia. Veient-los, t’entren ganes de posar-te unes malles. I en qualsevol cas, són un bon exemple sobre què suposa l’esforç i quins poden ser els seus (bons) resultats.
‘Whiplash’
Damien Chazelle, 2014
Abans de fer-nos cantar amb ‘La La Land’ (2016), Damien Chazelle ja va impressionar el públic i la crítica amb la història d’un estudiant de bateria obsessiu i el seu despòtic professor. ‘Whiplash’ és una història sobre com el perfeccionisme es converteix en compulsió, sobre com l’educació del talent es confon amb la legitimació de l’abús físic i mental… però també sobre un jove que necessita un pare present, i que el veu als ulls d’un dictador d’escola de música que farà tot el que pugui per fer sortir el millor dels seus alumnes, fins i tot malgrat ells mateixos. Frenètica i electritzant, ‘Whiplash’ podria ser un bon exemple de com no plantejar-se la selectivitat.
‘Súper empollonas’
Olivia Wilde, 2019
L’actriu Olivia Wilde debuta en la direcció amb una història d’amistat, d’esperances i il·lusions posades en la vida adulta, i de saber aprofitar el moment. Un ‘carpe diem’ desacomplexat i gamberro sobre dues amigues que, just quan estan a punt d’anar a la universitat, s’adonen que han desaprofitat l’adolescència tancades en una biblioteca. Fresca i sensible, ‘Súper empollonas’ és una de les millors comèdies del 2019, i un crit a estudiar, sí, però també a passar-s’ho bé, sortir de festa i, en resum, viure.
‘Cero en conducta’
Jean Vigo, 1933
Escolteu, si les històries de superació i de canvi d’etapa no us convencen, agafeu-vos la selectivitat per la via de la desmitificació. Al cap i a la fi, es tracta d’un model qüestionat, del qual sovint es demana una reforma integral. Que sigui caduc o que, en el fons, estigui ple d’incoherències no us consolarà a l’hora d’enfrontar-vos als exàmens, però sempre podeu fer com els protagonistes de ‘Cero en conducta’. El clàssic de Jean Vigo ens parla de la revolta de quatre estudiants francesos contra una institució opressiva i deshumanitzada. Les edats dels personatges i la seva situació potser no coincideixen amb la vostra, però el fons és el mateix: si sentiu que la selectivitat és injusta, que es magnifica un exercici burocràtic d’avaluació d’unes suposades competències, agafeu-vos-ho de broma, traieu-li importància. En una paraula: revolteu-vos.
