L’1 de maig del 1886, una vaga general que reclamava l’establiment de la jornada laboral de vuit hores va sacsejar els Estats Units. A Chicago, on la protesta va ser especialment violenta, la policia va disparar sobre els manifestants i va provocar sis morts. A continuació, una bomba en una concentració obrera, a la plaça de Haymarket, va matar a un policia, i va provocar que els uniformats obrissin foc contra els manifestants, amb 38 víctimes mortals. Curiosament, o no, segons com es miri, la premsa generalista va acusar els líders obrers de la matança, i, en un judici irregular, cinc d’ells van ser condemnats a mort, dos a cadena perpètua i un a 15 anys de presó. A partir d’aquests fets, la Segona Internacional va declarar la jornada de l’1 de maig Dia Internacional dels Treballadors. Els manifestants de Chicago, per cert, van aconseguir la jornada de vuit hores.
Aquest 1 de maig serà atípic, amb la majoria de treballadors encara confinats, en situació laboral precària, o treballant des de casa o, en el cas dels sanitaris, acomplint amb la seva feina exposats al coronavirus. Per a tots ells, us proposem una selecció de 15 títols que tracten alguns dels temes que han monopolitzat el mercat laboral en temps de la pandèmia. Feliç 1 de maig, ni que sigui des de casa.
Treballar des de casa
Contra el que pensem a vegades, tenir l’oficina al costat del mejador, del dormitori o del balconet amb les plantes no és sempre una bona idea. I això, si és que tenim la sort de tenir una habitació on posar l’escriptori, i no tenim l’ordinador en el forat que sobra entre la taula de dinar i el gratador del gat. El teletreball, terme tant de moda aquests dies, ens ha ensenyat que acomplir amb la jornada laboral en pijama pot portar uns quants problemes.
- El resplandor (Stanley Kubrick, 1980): Ja ho diu la màxima: ‘All work and no play makes Jack a dull boy’, o com dèien a la paròdia d’‘Els Simpsons’: ‘Sin tele y sin cerveza, Homer pierde la cabeza’. Jack Torrance es trasllada amb la seva família a viure a un hotel tancat durant l’hivern, on confia en tenir temps i tranquil·litat per a escriure. Però ja se sap que l’aïllament i passar moltes hores tancat a casa pot provocar alteracions mentals, i més si la casa és plena de fantasmes que volen matar-te. Stanley Kubrick va signar un dels seus millors treballs amb aquesta adaptació de la novel·la de Stephen King a qui, per cert, no li va agradar gens el resultat final. La teniu a Rakuten TV.
- El faro (Robert Eggers, 2019): El treball de guardià d’un far sempre ha estat envoltat de romanticisme literari i cinematogràfic. Un home (o dos), en una llar tubular coronada per una llum que avisa als vaixells, colgada en un penya-segat o en una illa solitària… Doncs no. Si una cosa ens ensenya ‘El faro‘ és que passar-se les 24 hores tancat en un far, vivint i treballant-hi, és un passaport assegurat a la bogeria. Robert Eggers, que ja ens havia deixat a tots amb la boca oberta amb ‘La bruja’ (2015), ens presenta un film sensacional, que beu de la mitologia grega, l’expressionisme, els malsons de Goya i l’estudi de caràcters al límit. Willem Dafoe i Robert Pattinson estan immensos en aquest títol que ens fa venir ganes d’anar a fitxar a l’oficina. La tindreu a Filmin a partir del 8 de maig.
- La mujer sin piano (Javier Rebollo, 2009): La Rosa és una dona de mitjana edat que viu, cuina, dorm, es relaciona i, és clar, treballa, en l’àmbit de la seva llar. Al llarg de 24 hores, la veiem reclosa a casa, fins que, de nit, decideix escapar. Javier Rebollo compta amb Carmen Machi per a rodar aquest treball estrany, sobre el cantó més fosc de la quotidianitat de la llar. La feina d’esteticista, que desenvolupa al menjador de casa seva, és una de les baules de l’angoixa que es va apoderant de l’espectador, en aquest títol lliure i inclassificable que va guanyar el premi al millor director al Festival de Sant Sebastià. La teniu a Filmin.
Treballar en els serveis sanitaris
Ni herois ni màrtirs: professionals de la salut pública, responsables i aplicats que s’han jugat el físic i fins i tot la fortalesa mental en aquesta crisi. I a sobre, precaris, mal pagats i sovint maltractats. Menys estàtues i més inversions.
- Sicko (Michael Moore, 2007): Posem que teniu un accident i us talleu diversos dits. Què preferiríeu? Salvar l’anular per 12.000 dòlars, o el cor per 60.000? Vinga, va, afanyeu-vos que hi ha cua. I els cupons de descompte no són aplicables. Aquesta mena d’embogida disjuntiva és la que se li planteja a un dels testimonis de ‘Sicko’, el documental de Michael Moore sobre la precària sanitat pública nord-americana. En un país on et surt més a compte comprar un arma que passar per quiròfan, esglaia pensar en els efectes que està tenint, i tindrà, el coronavirus. La teniu a Filmin i a Prime Video.
- Hipócrates (Thomas Lilti, 2014): Un jove metge entra a treballar en l’ala d’un hospital dirigit pel seu pare. Amb aquest punt de partida, ‘Hipócrates’ relata el dia a dia de la professió mèdica a França, vista des dels ulls d’un professional interpretat per Vincent Lacoste, un dels joves valors de present i futur del cinema francès. Un clam a favor de la sanitat pública, que va ser un èxit al país veí. La teniu a Filmin.
- La chica desconocida (Jean-Pierre i Luc Dardenne, 2016): La Jenny és una jove metge de família que, un dia, no obre la porta de la consulta a una pacient perquè ja ha acabat l’horari de visita. Al dia següent, descobreix que la pacient, una immigrant sense papers, ha mort. Sentint-se culpable per no haver-la atès, la Jenny comença una investigació sobre qui era i què li va passar a aquella noia a qui no va obrir la porta. Els germans Dardenne, punta de llança del cinema humanista europeu contemporani, dirigeixen un film que té com a protagonista a una metge que recupera el vincle entre la seva feina i l’empatia cap als altres. No és el seu millor treball, però tot i així val molt la pena, i més en aquests temps. La teniu a Filmin.
Treballar en la cultura
Queda clar que la crisi econòmica i laboral que suposa el coronavirus ha afectat i afectarà a tota la indústria, però la cultura és un dels àmbits on més s’ha fet sentir. Cinemes, teatres, llibreries o sales de concerts estan tancades, els festivals s’han hagut de post-posar. I tot i així, la demanda de cultura durant el confinament és altíssima.
- Why Don’t You Play in Hell? (Sion Sono, 2013): El cinema ha quedat molt tocat a tots els nivells de la indústria: productors, artistes, distribuidors i exhibidors. Però la febre per fer, i consumir cinema no s’atura. El japonès Sion Sono ho va retratar molt bé fa set anys a ‘Why Don’t You Play in Hell?’, una esbojarrada i agosarada comèdia sobre una colla de cineastes amateurs que s’enredaran en una disputa entre famílies mafioses per aconseguir rodar una pel·lícula. Un gran exemple sobre com fer de la precarietat i l’amor pel cinema, virtuts amb què aconseguir el teu somni. La teniu a Filmin.
- La bailarina (Stéphanie Di Giusto, 2016): La ballarina nord-americana Loïe Fuller es va convertir en un dels referents de la Belle Époque parisenca amb les seves coreografies de llum i formes sinuoses. El film de Stéphanie Di Giusto reivindica la seva figura i la seva turmentosa relació amb Isadora Duncan, i es converteix en un cant a l’amor per les arts escèniques. Fuller era una professional que es deixava el físic en cada actuació, degut a l’alt nivell de desgast que suposaven les seves coreografies, però tot i així, seguia ballant. Un bon exemple del poder de la cultura i de les arts, que ens recorda tots els professionals del teatre i la dansa que, avui dia, intenten fer la seva feina en plena quarantena. La teniu a Filmin i a Prime Video.
- El concierto (Radu Mihaileanu, 2009):En els últims temps de la Unió Soviètica, un director i la seva orquestra, titulars al Teatre Bolshoi, són censurats i apartats de la música. Trenta anys més tard, el director s’empesca una manera de tornar als escenaris, amb un agosarat pla que durà a l’antiga companyia als escenaris de París. Radu Mihaileanu va obtenir un gran èxit amb aquest conte de fades sobre el poder de la música com a medicina per curar totes les adversitats i reparar els greuges del passat. La teniu a Filmin i a Prime Video.
Treballar en precari
El coronavirus ha agreujat més encara la situació de molts sectors professionals, encara tocats per l’anterior crisi econòmica, i ha posat de manifest la precarietat de treballadors com els missatgers.
- Mensaka (Salvador García Ruiz, 1998): Molts anys abans de que les aplicacions de missatgeria precaritzessin la professió, l’escriptor Jose Ángel Mañas ja parlava sobre el que era ser un ‘mensaka’ de 30 anys sense un futur clar. El cineasta Salvador García Ruiz va dur al cinema aquesta crònica sobre el desencantament i la fi dels somnis d’una generació, simbolitzada en aquest motorista que porta paquets i els seus amics. La teniu a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
- La mano invisible (David Macián, 2016): La feina com a espectacle. Amb aquesta premissa, el cineasta David Macián adapta una novel·la d’Isaac Rosa sobre onze treballadors contractats per realitzar la seva feina davant dels espectadors d’un reality-show. La jornada laboral, precaritzada i convertida en entreteniment, és el transfons d’aquest inquietant film indie espanyol, que elabora una paràbola sobre tots els vicis del nostre capitalisme. La teniu a Filmin.
- La ley del mercado (Stéphane Brizé, 2015): En Thierry és un home de mitjana edat que porta molt de temps a l’atur. Ara mateix, acceptaria qualsevol feina, però quan n’hi ofereixen una, s’ha de plantejar fins a on pot caure en la seva escala moral i humana per continuar treballant. És la llei del mercat. Vincent Lindon va guanyar el premi al millor actor al Festival de Cannes per aquesta inquietant crònica de la degradació d’un home atrapat en els mecanismes del mercat laboral. Uns mecanismes que, després de la crisi del coronavirus, poden fer-se encara més estrets. La teniu a Filmin.
Treballar, en el món de demà
Com serà el mercat laboral de després de la crisi? Quines coses canviaran? Quan trigarem a recuperar els nivells d’atur de l’any passat? Podrem mantenir els mínims de qualitat de l’estat del benestar?
- El camino (Francisco Menchón Ortiz i Tomás Suárez, 2013): Rodat en plena crisi econòmica, aquest documental es planteja cap a on va la nostra societat, en què el treballador és una peça d’un gran mecanisme, abans que un individu. Amb entrevistes a Jose Luis Sampedro, Iñaki Gabilondo, Julio Anguita o Rosa Maria Calaf, ‘El camino’ ens proposa maneres de canviar la societat i construir un mercat laboral més just per als treballadors. La teniu a Filmin.
- Brazil (Terry Gilliam, 1985): Un món de malson, buròcrata i dictatorial, és l’escenari en què Terry Gilliam ens presenta el Lowry, un honest funcionari que vol reparar un error i acaba immers en una terrorífica aventura. ‘Brazil’ és un dels cims estètics del cinema dels 80, i un dels títols més pessimistes sobre un món on el treball de tots per a les elits s’ha convertit en el motor social. La teniu a Prime Video i a Rakuteb TV.
- Mi tío (Jacques Tati, 1958): Monsieur Hulot, el clàssic personatge de Jacques Tati, no té feina. El seu cunyat, que treballa en una empresa de canonades, intenta que s’habituï a les dinàmiques deshumanitzades del taylorisme i del treball en cadena. Però Monsieur Hulot és una ànima lliure, que no entén els vicis de la modernitat, i s’erigeix en una mena de terrorista intel·lectual i bufonesc en un dels grans clàssics de Jacques Tati. La teniu a Filmin.
