La quarantena pel coronavirus ens ha obligat a passar més hores a casa del que hi estem acostumats i ens ha permès conèixer millor els nostres veïns i veïnes. Encara que estiguem confinats a casa, és difícil no percebre la presència dels inquilins dels pisos que tenim a sobre i a sota, o els adossats que viuen al nostre costat. I ja se sap que de veïns n’hi ha de molts tipus: els que posen la música a tot drap i no coincideixen mai amb els teus gustos, els que s’escridassen 16 hores al dia i només callen quan dormen, els que no et parlen mai a l’escala i els que et parlen en excés… però també els que, en aquests dies, surten a aplaudir cada vespre, els que s’interessen pels veïns que estan sols, els que tenen una bona paraula i una tassa de sal, si et fa falta… El cinema els ha retratat en les seves històries, com a entorns acollidors enmig del caos urbà o com a autèntiques ’13 Rue del Percebe’ de la vida moderna. Repassem-ne unes quantes!
Delicatessen
Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet, 1991
En un París postnuclear, on el menjar és un bé escàs, en Louison és un pallasso sense feina que entra a viure en un bloc de pisos on passen coses estranyes i hi viuen personatges ben estrambòtics. Entre el criador de granotes, els que fan joguines que imiten el so de les vaques, la veïna suïcida amb el marit permissiu i els terroristes tocats del bolet que habiten les clavegueres, sembla que el més normal sigui el carnisser dels baixos, que esquartera el veïnat per fer-ne embotits… La primera de les dues distopies que van rodar Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro és una comèdia negra carregada de mala llet i de l’imaginari visual que va caracteritzar l’associació d’aquests dos cineastes. Un dels grans èxits del cinema francès dels 90. La podeu veure a Filmin i a Rakuten TV.
La estrategia del caracol
Sergio Cabrera, 1993
La Casa Uribe és un bloc de pisos de Bogotà poblat per gent de classe treballadora i assetjat per l’especulació immobiliària. Aquest punt de partida, que ens pot fer pensar en la Barcelona d’avui dia, remet a la Colòmbia dels 80 i els 90. Però els veïns de La Casa Uribe, en lloc de resignar-se al desnonament, s’atrinxeren dins de l’edifici i, encapçalats per un advocat i un vell republicà espanyol, comencen a tramar un pla per conservar la seva llar. ‘La estrategia del caracol’ és una al·legoria de la lluita de classes i de la solidaritat entre individus, representats en aquesta comunitat de veïns, i també és el millor treball de Sergio Cabrera. Un dels protagonistes, per cert, és el cantant de ‘vallenatos’ Carlos Vives… La teniu a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
El quimérico inquilino
Roman Polanski, 1976
En Treikovsky és un home seriós i discret que vol llogar un apartament on l’anterior inquilina s’ha intentat suïcidar. Tot i aquest tèrbol antecedent, la localització del pis és immillorable i les condicions són molt bones… Llàstima d’uns veïns que comencen a criticar-lo i assetjar-lo, fins al punt que el pobre llogater cau en una espiral de bogeria. Però el problema són els veïns, o tot és a la seva imaginació? Roman Polanski tancava amb ‘El quimérico inquilino’ la trilogia sobre apartaments que havia iniciat amb ‘Repulsió’ (1965) i havia continuat amb ‘La llavor del diable’ (1968). Basat en un relat de Roland Topor, el film avança per la frontera de la raó i la bogeria, del real i l’imaginari, enclaustrat en aquest pis que acaba sent una presó claustrofòbica. La podeu veure a Prime Video i a Rakuten TV.
High-Rise
Ben Wheatley, 2015
Ben Wheatley és un dels cineastes més interessants de l’actual panorama britànic, un d’aquells tipus a qui adores o a qui odies pels seus excessos. A ‘High-Rise’ adapta un relat de J.G. Ballard sobre un gratacels exclusiu on l’alçada dels habitatges es correspon amb l’escala social. Però el que sembla un ordre perfecte, una edificació de formigó armat de pur capitalisme, es converteix en una anarquia desordenada i salvatge i en una festa visual. Tom Hiddleston protagonitza aquesta petita meravella del cinema contemporani, que va dividir el públic al Festival de Sitges. La teniu a Filmin, Rakuten TV i Prime Video.
Confidencias
Luchino Visconti, 1974
Un professor nord-americà jubilat es retira a viure en un palau de Roma. Allà accepta a desgrat llogar-li el pis superior a una comtessa, que hi vol allotjar el seu jove amant. La relació entre tots tres, a qui se suma la filla de la comtessa, confon les línies de la convivència entre veïns i les relacions familiars, i demostra que a vegades és millor que cadascú es quedi a casa seva. El grandíssim Burt Lancaster tornava a treballar amb Luchino Visconti en la penúltima pel·lícula del cineasta italià, que també va comptar amb Silvana Mangano i Helmut Berger. La teniu a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
La comunidad
Álex de la Iglesia, 2000
Serà, si no ho és ja, un clàssic del cinema espanyol. Un inspirat Álex de la Iglesia compta amb un repartiment pletòric, encapçalat per Carmen Maura, Terele Pávez i Emilio Gutiérrez Caba, per rodar aquesta comèdia negra sobre una dona que descobreix una fortuna en l’apartament d’un sinistre bloc de pisos. Els veïns, autèntic mostrari de miserables i mesquins inquilins d’un immoble cèntric, faran tot el que puguin per impedir que la protagonista es quedi els diners, encara que l’hagin de perseguir pels terrats de Madrid. Val molt la pena recuperar-la. La teniu a FlixOlé.
Mientras duermes
Jaume Balagueró, 2011
Alguna vegada heu entrat en un pis senyorial d’aquells de l’Eixample, heu vist la cabina amb el porter a dins, heu creuat la mirada amb ell i heu sentit un calfred? Agraïu-ho a Jaume Balagueró. ‘Mientras duermes’ és un dels films més inquietants i torbadors del cinema espanyol recent, gràcies a la posada en escena del cineasta lleidatà i a un Luis Tosar impecable en el seu paper de porter manipulador, que assetja els seus veïns. Potser no és el millor títol per veure en aquesta època de quarantena, però si us van les emocions fortes, ja ho sabeu. Jo ja us he avisat. La teniu a Filmin.
Los bajos fondos
Jean Renoir, 1936
Un aristòcrata arruïnat i un lladre es fan amics i se’n van a viure a una casa d’acollida enmig de la misèria. I on són els veïns, preguntareu? Exactament en aquesta comunitat dels baixos fons, formada per pidolaires i rodamons que estableixen una relació que funciona com una comunitat de veïns. Amb caràcters diferents i somnis diversos, tots tenen en comú una cosa: no tenen res, excepte el grup que formen. Basat en un relat de Maksim Gorki, Jean Renoir va potenciar el seu cantó més humanista amb aquest film nascut en temps del Front Popular francès i protagonitzat per actors del talent incontestable de Jean Gabin i Louis Jouvet. Akira Kurosawa també faria una adaptació del text de Gorki amb el mateix títol el 1957. La versió de Renoir la podeu veure a Filmin.
Déjame entrar
Tomas Alfredson, 2008
L’Oskar és un nen tímid que pateix “bullying” a l’escola i que viu amb la seva mare en un suburbi d’Estocolm. Un dia, un pare i la seva filla, l’Eli, es muden al pis del costat. Però per què tapen les finestres de la casa? Com és que la nena només surt de nit? Què fa que no mengi mai? I, sobretot, per quin motiu t’ha de demanar permís per entrar a casa? ‘Déjame entrar’ és un conte de terror pervers i elegant, però també una bonica història d’amistat entre dos preadolescents inadaptats, rodada per un Tomas Alfredson amb un ull privilegiat per a les escenes d’interior i per als silencis que expliquen més que qualsevol línia de text. Perquè a vegades els veïns poden ser els nostres millors amics, encara que siguin monstres. La teniu a Filmin, a Rakuten TV i a Prime Video.
El meu veí Totoro
Hayao Miyazaki, 1988
No podíem acabar aquesta repassada per veïnats cinematogràfics sense parlar del veí més abraçable, més flonjo i més tendre del cinema modern. Hayao Miyazaki va dirigir la que potser és la seva obra mestra amb aquesta història de dues germanes i el seu pare que es traslladen a viure a una casa en una zona boscosa. Allà, les dues nenes es faran amigues d’un esperit de la natura alt, gros, pelut, d’aspecte felí i dormilega. ‘El meu veí Totoro’ està reconegut com un dels millors títols d’animació de tots els temps, i el seu missatge ecologista i humanista és un bon resum del treball de Miyazaki. Qui no ha volgut tenir un Totoro a la seva vida? La teniu a Netflix.
